“En la gestió de l’aigua hi ha qüestions personals”

Pri­mer vull que remar­quis una cosa. Jo, si plego, no tinc cap pro­blema perquè sé fer fei­nes. Jo vaig començar repar­tint carbó pels hotels, a 13 anys. En canvi, altres per­so­nes estan com gos­sos rabi­o­sos per gua­nyar. Hi ha gent que ha nas­cut a la política i con­ti­nuen a la política. I quan se’ls aca­ben els càrrecs de con­fiança i tot això, se’ls ha aca­bat. Després han d’anar a collir papers.

Nosal­tres ja comptàvem que havíem de fer una llista dife­rent, sense jo. Però després va sor­tir aquest tema del Con­sell Comar­cal [el cas Manga] i li vam pre­gun­tar [a Natàlia Figue­ras] com està el tema perquè això és com una bomba de rellot­ge­ria. Ella ens va dir a tots ple­gats que ple­gava. I després ella s’ho va repen­sar. Però hi va haver per­so­nes que pres­si­o­na­ven i que esta­ven dis­po­sa­des a acom­pa­nyar-me.

Sí, sí, des del 1987. Pro­po­sa­rem poques coses, i el que direm no serà per gua­nyar. No totes seran popu­lars. Nosal­tres no farem un mis­sal. Segui­rem una línia. A les urba­nit­za­ci­ons, arre­gla­rem els car­rers que estan molt aban­do­nats i inten­ta­rem reforçar les línies de la llum, de vega­des per plan­ta­ci­ons que no hi hau­rien de ser. Hem d’estar al cos­tat de les urba­nit­za­ci­ons, on viu molta gent. I a Maçanet tenim una pri­o­ri­tat: una zona espor­tiva nova, que la tenim molt des­fa­sada. Incor­po­rarà un camp de fut­bol nou i unes pis­tes d’atle­tisme. I allà on hi ha el camp de fut­bol ho trans­for­maríem en pis­tes de ten­nis i de pàdel. Ja ho hem inten­tat fer, això del pàdel, però l’alcalde no hi ha mos­trat interès, quan hi havia pro­mo­tors que esta­ven dis­po­sats a pagar-ho tot.

Ho teníem lli­gat. L’Ajun­ta­ment només havia de donar-los el ter­reny, tem­po­ral­ment. Al cap de deu anys, tor­nava a ser de l’Ajun­ta­ment. Ha estat impos­si­ble fer-ho.

A mi també m’ha tocat fer expro­pi­a­ci­ons. De vega­des, hem arri­bat a un acord i, de vega­des, no. Però no he renyit amb ningú. A la meva vida, només he expro­piat dues peti­tes coses, però en totes dues (dret de pas i una antena) sem­pre hem par­lat amb l’altra part i, si no s’arriba a un acord, es va al preu just. Això d’expro­piar l’altra part quan la pro­pi­e­tat [l’empresa Mer­ce­des Cuyàs Palazón] estava oberta a tot. Jo crec que hem de ser una mica per­so­nes. El que passa és que hi ha temes per­so­nals perquè van anar a judici perquè es bara­lla­ven per un pou.

Era una peça que va ven­dre la seva família. I en aque­lla peça de bosc el pro­mo­tor de l’aigua hi va fer un pou. Era seu, no? I van anar al jut­jat [En el ple del dia 1 Ciu­rana va donar expli­ca­ci­ons i va deta­llar que el litigi és una qüestió d’un fami­liar seu i que no té res a veure en l’expro­pi­ació que ha ende­gat l’Ajun­ta­ment].

Això et diu molt de la manera de fer d’aquesta per­sona [l’alcalde Ciu­rana]. Això és veri­tat. Va anar al jut­jat i va per­dre. Li van fer pagar les cos­tes. Diu molt de la manera de fer de l’alcalde Ciu­rana. Això és un pro­blema per­so­nal entre ell i ella. Ho vaig dir en el ple [del dia 1].

Hem de tenir cura del polígon. Hi ha molta acti­vi­tat, nosal­tres tenim 2.000 llocs de tre­ball direc­tes, al polígon [...] De vega­des, quan un empre­sari ens demana una llicència d’obres, es bus­quen tots els ets i els uts. Sem­bla que a l’Ajun­ta­ment li costa de fer avançar les coses. I aquí no dic noms [...].