Política

Contra la violència

Ens en sortirem per la gent, per les persones anònimes de totes les edats, orígens i condicions, pel poble tossudament alçat

Quan vaig anar a estu­diar a Bar­ce­lona, als 18 anys, la mare em deia: “Fill meu, no et fiquis en res!” M’hi vaig ficar: vaig entrar al clan­destí PSAN i als 21 ja havia pas­sat per la presó. Ara en tinc 67, veig con­te­ni­dors cre­mats i no m’agrada. Però m’agrada moltíssim menys encara la violència con­tra les per­so­nes, que un jove perdi un ull o un tes­ti­cle pel fet de mani­fes­tar-se, que l’atro­pe­llin agents dels Mos­sos, o que el col­pe­gin amb el puny o la porra, vandàlica­ment, fun­ci­o­na­ris uni­for­mats, tant d’Espa­nya com de Cata­lu­nya. És violència con­tra la soci­e­tat que es negui el canvi climàtic, que es matin dones pel fet de ser-ne, que el govern espa­nyol es poleixi el fons de pen­si­ons, que res­cati la banca o l’empresa de Flo­ren­tino Pérez, que per­so­nes sense recur­sos siguin fetes fora de casa sense con­tem­pla­ci­ons men­tre el banc pro­pi­e­tari de l’immo­ble aug­menta els bene­fi­cis anu­als de manera escan­da­losa. No m’agrada la violència. Tam­poc l’exer­cida per poli­cies con­tra ciu­ta­dans que, als Països Cata­lans, són inti­mi­dats i amenaçats pel fet de par­lar en català. Ni la violència con­tra l’ètica i la moral per part de polítics cor­rup­tes, amb títols uni­ver­si­ta­ris frau­du­lents i amb seus de par­tit paga­des amb diner negre, pon­ti­fi­cant. No m’agrada la violència con­tra les per­so­nes amb escassa o nul·la atenció social, ni la pas­si­vi­tat ver­go­nyosa amb què l’estat al qual pago impos­tos i la Unió Euro­pea dei­xen morir milers de per­so­nes al Medi­ter­rani.

Sem­blava que el movi­ment cívic inde­pen­den­tista fos, només, de mem­bres de la ter­cera edat. Les gene­ra­ci­ons més joves acos­tu­ma­ven a ser-ne més absents. Fins que han sor­tit al car­rer, des de menors d’edat fins a la tren­tena, i ho han fet a milers i sense por. Joves empre­nyats amb la situ­ació, que han anat amun­te­gant ràbia, frus­tra­ci­ons i injustícies al llarg dels dar­rers anys, sense veure un horitzó social i naci­o­nal atrac­tiu. Joves a qui no con­trola cap par­tit con­ven­ci­o­nal, ni cap enti­tat esta­blerta. Uns pocs han expres­sat la seva ràbia fent-ho pagar als con­te­ni­dors, men­tre la poli­cia bas­to­ne­java a tort i a dret. Tes­ti­mo­nis visu­als i el mateix pre­si­dent Torra sos­te­nen que es tracta d’agi­ta­dors a sou per des­pres­ti­giar l’inde­pen­den­tisme. Però el nos­tre govern hau­ria d’expli­car per què no es pro­du­ei­xen ava­lots fins que arri­ben, jus­ta­ment, els anti­a­va­lots; per què mem­bres de la Brimo esto­ma­quen a pler el per­so­nal sense ser expe­di­en­tats, i si és cert, com diu el minis­tre, que les for­ces espa­nyo­les són aquí perquè ho va dema­nar la Gene­ra­li­tat i que l’ús del mate­rial (pilo­tes) es deci­deix al cen­tre de coor­di­nació diri­git pels Mos­sos. Ningú no ho ha des­men­tit.

La romàntica París, capi­tal de la República per excel·lència, va veure el pillatge a boti­gues exclu­si­ves als Camps Eli­sis i, a tot l’Hexàgon, fins a 11 morts i 9.000 detin­guts entre els armi­lles gro­gues. Els minai­res astu­ri­ans van pro­ta­go­nit­zar una veri­ta­ble bata­lla cam­pal amb la poli­cia amb llançagra­na­des caso­lans, pneumàtics cre­mats i talls de car­re­te­res. Els veïns que s’opo­sa­ven a l’AVE pel cen­tre de Múrcia el van rebut­jar amb mètodes tants cops vis­tos en casos de des­lo­ca­lit­zació indus­trial, tan­ca­ment d’empre­ses, reu­ni­ons del G7, etc. Però, és clar, cap d’aquests era inde­pen­den­tista, ni català, i no calia par­lar de mesu­res legals excep­ci­o­nals. Hem tin­gut dos anys per pre­pa­rar una res­posta naci­o­nal unitària, una estratègia política com­par­tida, i no ho hem fet. Hem estat incapaços de pre­sen­tar als nos­tres joves una alter­na­tiva seri­osa, valenta i creïble, lluny d’elec­to­ra­lis­mes i fugi­des enda­vant. I men­tre la gent fa quilòmetres a peu, es mani­festa i fa vaga, aquí no hi ha cap direcció política amb prou auto­ri­tat moral per indi­car el camí a seguir. Ens en sor­ti­rem per la gent, per les per­so­nes anònimes de totes les edats, orígens i con­di­ci­ons, pel poble tos­su­da­ment alçat. Lli­ber­tat, amnis­tia i plena sobi­ra­nia!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia