“Des d’ERC persistirem, no ens pensem rendir”

En rea­li­tat, com una con­ti­nu­ació. Qui ens ha fet tor­nar a elec­ci­ons són claríssi­ma­ment els soci­a­lis­tes: ens hi han abo­cat. A ERC el que hem fet és seguir amb el nos­tre argu­men­tari. Però, és clar, ara amb una incidència molt gran, com ha sigut la sentència del Suprem. Jo, no només com a cap de llista, sinó com a ger­mana de la Dolors, ho visc d’una manera molt més intensa que qual­se­vol altra per­sona que es pre­senti en política.

Total­ment. Sem­pre havíem dit que som els del diàleg, que ens hem d’asseure a par­lar, i con­ti­nuem defen­sant-ho. Però arran de la sentència hem vist que l’Estat espa­nyol, i en aquest cas el govern dels soci­a­lis­tes, segueix amenaçant-nos contínua­ment matí, dia i nit amb tota la repressió. I no em puc treure del cap el fet que lligo la sentència amb l’advo­ca­cia de l’Estat, que és soci­a­lista.

Evi­dent­ment! Estant al Congrés veia com estàvem inten­tant fer un govern d’esquer­res i pro­gres­sista i no va haver-hi pos­si­bi­li­tats. S’està demos­trant que, ara per ara, són uns soci­a­lis­tes amb qui nosal­tres no ens podem enten­dre. I amb la família comen­tem mol­tes vega­des que els nos­tres repre­sen­tants polítics ja por­ten més dies pri­vats de lli­ber­tat amb el govern de Sánchez que amb el de Rajoy. Qui havia de solu­ci­o­nar el con­flicte l’ha empit­jo­rat.

Abans que la Dolors fos a la presó, jo era una de les fun­da­do­res de l’ANC de l’Empordà, havia aju­dat a mun­tar la Via Cata­lana, anava a mani­fes­ta­ci­ons, a actes d’Òmnium... Ja em movia en aquest entorn. I un cop la Dolors va ser con­se­llera, vam con­ti­nuar molt la nos­tra relació d’amis­tat i de política. A part d’amiga, és la meva asses­sora. Les con­ver­ses polítiques amb ella no venen d’ara. Des que és a la presó, però, sí que és veri­tat que jo soc la seva veu perquè vull que con­tinuï sent un actiu polític. En cap cas la pre­tenc subs­ti­tuir. Ens enco­ma­nem força mútua­ment i ens dona molta ener­gia la mobi­lit­zació de la gent al car­rer.

Si per sort es fes justícia i demà mateix la Dolors sortís de la presó, jo segui­ria lide­rant la llista d’ERC i con­ti­nu­a­ria llui­tant per una República cata­lana, social, femi­nista i eco­lo­gista. No vull que ningú pensi que només encapçalo la can­di­da­tura perquè tinc la ger­mana a la presó, ja que no ho sento així.

Gens ni mica. Davant d’aquesta repressió espa­nyola tan bèstia, no puc que­dar-me a casa. Igual que demano a la gent que es mobi­litzi i que els polítics siguem uns bons ser­vi­dors públics i tre­ba­llem amb uni­tat estratègica clara, només fal­ta­ria que jo ho digués i no ho fes!

Només hi va haver una vegada que em vaig dece­bre molt al Congrés. Es par­lava sobre els refu­gi­ats i quan vaig veure que certs par­tits empa­tit­za­ven tan poc amb el tema, això em va impac­tar. Aquell dia vaig pen­sar que més que mai havíem de ser a Madrid. Tot i que hem d’inten­tar mar­xar-ne com més aviat millor, men­tre hi siguem hem de mirar pels interes­sos de les comar­ques giro­ni­nes. I que la gent vegi que el perill més gros per a Cata­lu­nya és un pacte PSOE-PP. Ho hem d’inten­tar fre­nar. Encara que no ho ver­ba­lit­zin, veuen que som més de 2 mili­ons d’inde­pen­den­tis­tes. No pen­sem callar i, per força, s’hau­ran d’asseure a dia­lo­gar. Aquesta és la clau de ser a Madrid.

Hi haurà de ser. No hi ha alter­na­tiva, i vull ser posi­tiva. És tan evi­dent que només hi ha una sor­tida, que és el diàleg! Fins que no s’asse­guin, des d’ERC per­sis­ti­rem i no pen­sem ren­dir-nos.

L’inde­pen­den­tisme és molt trans­ver­sal i si fem can­di­da­tura única per­dem gent pel camí. Hi ha d’haver uni­tat, però no una uni­tat de llista, sinó d’acció. Aquesta feina s’està fent. Si no fos així, jo, que tinc la ger­mana a la presó, seria hipòcrita estant en una llista i no hi vol­dria ser.

Crec que sí. I si no repe­tim el resul­tat, estaré con­tenta igual. Hi ha més espais. Però penso que ERC, a Cata­lu­nya, tor­narà a estar forta. I el que vull és que ens vagi bé a tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes, perquè com més llocs ocu­pem a Madrid millor. El nos­tre ene­mic és el mateix.