La governabilitat d’Espanya

La dependència cata­lana per la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya és una rea­li­tat des que el Par­tit Popu­lar de Mari­ano Rajoy va per­dre la majo­ria abso­luta l’any 2015. Des d’aque­lla majo­ria per­duda hi ha hagut qua­tre elec­ci­ons gene­rals en qua­tre anys i en totes les inves­ti­du­res el can­di­dat ha hagut de depen­dre dels par­tits cata­lans.

Quan no hi ha hagut majo­ries abso­lu­tes –els experts en demoscòpia asse­gu­ren que no n’hi haurà mai més– el govern espa­nyol de torn s’ha hagut de for­jar amb els vots cata­lans. Ve de lluny, de quan a l’inici de la Tran­sició democràtica va haver-hi el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal del PSOE i la UCD. Lla­vors, Solé Tura, del PSUC, i Roca Junyent, de la Mino­ria Cata­lana, hi van tenir un paper molt des­ta­cat. També, i entre d’altres, els par­tits cata­lans van influir notòria­ment en l’etapa final de Felipe González, que va fer aigües per tot arreu pels GAL, i CiU no li va donar l’esquena fins a l’últim minut.

Va haver-hi també una forta influència de Pujol i Duran i Lleida en el pri­mer govern d’Aznar sense majo­ria abso­luta. Va venir de poc que CiU no entrés a l’exe­cu­tiu espa­nyol i fins i tot no pre­sidís el Senat amb Joan Rigol. Jordi Pujol va pre­fe­rir el famós pacte del Majes­tic. Un acord exclu­si­va­ment per obte­nir el que s’ano­me­nava el peix al cove. Més potent va ser el suport català, en con­cret de CiU, quan, arran de la forta crisi econòmica del 2008, José Luis Rodríguez Zapa­tero va apro­var, gràcies a l’abs­tenció de CiU, diri­gida per Artur Mas i Duran Lleida, un pla d’aus­te­ri­tat pública que es va exe­cu­tar l’any 2010 i del qual encara res­so­nen les con­seqüències.

De sem­pre, amb estira-i-arron­ses, els par­tits cata­lans han estat pre­sents a l’hora de col·labo­rar en la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya. Però mai com ara hi havia hagut polítics pre­sos per haver posat les urnes i mai una situ­ació hos­til com la que ha gene­rat la pro­hi­bició cons­tant de tot per gua­nyar vots.