Alberto Fernández jura com a president de l’Argentina

El pero­nisme ha tor­nat al poder a l’Argen­tina. Alberto Fernández, gua­nya­dor de les elec­ci­ons del 27 d’octu­bre davant el fins ara pre­si­dent, Mau­ri­cio Macri, va aga­far ahir el coman­da­ment del país amb pro­me­ses d’uni­tat i un nou con­tracte social que ajudi a “tan­car les feri­des” de la política. Durant qua­ranta minuts, el nou pre­si­dent va asse­gu­rar que l’Argen­tina està dis­po­sada a pagar el deute extern, el prin­ci­pal llast que deixa la gestió del seu ante­ces­sor, però va afir­mar que no té diners per fer-ho. Va anun­ciar també l’“emergència social” per res­pon­dre a la pobresa here­tada, supe­rior al 40%, la més gran des de la crisi del cor­ra­lito de 2001.

“És impos­si­ble pagar el deute extern si no hi ha crei­xe­ment. Volem tenir una bona relació amb el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI), però sense crei­xe­ment no podem pagar “, va adver­tir el pre­si­dent argentí davant l’Assem­blea Legis­la­tiva. Aten­dre “la qüestió del deute” serà la pri­o­ri­tat de el nou govern, que haurà d’afron­tar el 2020 ven­ci­ments per 23.000 mili­ons d’euros, una xifra que supera la quan­ti­tat de reser­ves inter­na­ci­o­nals que hi ha al Banc Cen­tral. Apres­sat per les nego­ci­a­ci­ons amb el FMI, a qui dema­narà esten­dre els ter­mi­nis de paga­ment, Fernández va pro­me­tre també aten­dre de manera imme­di­ata els sec­tors més afec­tats per la crisi econòmica. A l’Argen­tina fa dos anys que cau el PIB, aug­menta la deso­cu­pació i la inflació anual és per sobre del 55%.

La presa de pos­sessió de Fernández com a nou pre­si­dent de l’Argen­tina va ser una suma de ges­tos estu­di­ats per mos­trar pro­xi­mi­tat amb la gent. Va arri­bar a Congrés con­duint el seu cotxe par­ti­cu­lar i en el mateix vehi­cle es va diri­gir més tard a la Casa Rosada, situ­ada a una vin­tena de car­rers de l’edi­fici legis­la­tiu. A la Plaza de Mayo, l’orga­nit­zació va mun­tar un esce­nari on més de trenta ban­des de música van tocar per la mul­ti­tud allà reu­nida. Va ser evi­dent la presència del pero­nisme més tra­di­ci­o­nal, amb cen­te­nars de ban­de­res argen­ti­nes i insígnies sin­di­cals i de movi­ments soci­als.

L’arri­bada al poder de Fernández ha estat també el retorn de Cris­tina Fernández de Kirch­ner a la pri­mera línia de la política argen­tina. L’expre­si­denta ocu­parà ara el lloc de vice­pre­si­denta, i des d’aquest càrrec tindrà la titu­la­ri­tat del Senat. Kirch­ner es va man­te­nir tot el temps al cos­tat del nou pre­si­dent, però va pro­cu­rar no treure-li pro­ta­go­nisme al Congrés. Fernández va tor­nar el gest adver­tint que impul­sarà una pro­funda reforma judi­cial que posi fi al que va con­si­de­rar “una per­se­cució” a polítics que s’opo­sen als governs de torn. La gran per­se­guida, segons la seva opinió, ha estat la mateixa Kirch­ner, pro­ces­sada en una desena de cau­ses per pre­sumpta cor­rupció durant el seu ante­rior govern.

“Anem a con­vo­car la uni­tat de tots els argen­tins”, va insis­tir Fernández durant el seu dis­curs, alhora que acu­sava Macri de posar el país “en una situ­ació de vir­tual default (sus­pensió de paga­ments)”. Fernández haurà ara de bre­gar amb les expec­ta­ti­ves dels seus elec­tors, que han votat pel pero­nisme con­fi­ats que tro­barà sor­ti­des ràpides a la crisi.