Més que un setmanari

“Un silenci de mort... i una olor de pólvora.” Amb aques­tes parau­les, Sigolène Vin­son, cro­nista judi­cial del set­ma­nari Char­lie Hebdo, resu­mia les seves impres­si­ons imme­di­a­tes després de la matança a la redacció de la cone­guda revista satírica. Era el 7 de gener del 2015, la rentrée després de les vacan­ces de Nadal, i començava un any que faria viure a França el pit­jor mal­son ter­ro­rista de la seva història, una onada d’atemp­tats giha­dis­tes que cul­mi­na­ria amb el bany de sang de novem­bre a París, que va cau­sar 137 morts i cen­te­nars de ferits.

Cinc anys després del tràgic assalt a la seu del Char­lie, el diari Le Monde reproduïa ahir el cor­pre­ne­dor tes­ti­moni que va publi­car lla­vors de Vin­son, super­vi­vent de l’atac. La peri­o­dista explica la irrupció dels pis­to­lers, els ger­mans Kouachi, al crit d’Al·lahu-àkbar, durant una reunió del con­sell de redacció a la seu situ­ada entre la plaça de la Bas­ti­lla i la de la República, a París, on s’havien tras­lla­dat després que una por­tada que paro­di­ava Mahoma hagués pro­vo­cat l’incendi de l’antic local.

Tot d’una, els trets, les exe­cu­ci­ons a sang freda i la tro­bada cara a cara amb un dels assas­sins emmas­ca­rats. “El vaig mirar. Tenia uns grans ulls negres, una mirada molt dolça”, recorda. I la breu con­versa, en què li diu que li per­dona la vida perquè és una dona. Després, l’escena infer­nal. Onze morts a la sala de la reunió –fir­mes bri­llants del set­ma­nari, com ara els dibui­xants Charb, Tig­nous, Cabu, Wolinski...– i un dotzè –un poli­cia– al car­rer. I algun super­vi­vent, com ara Phi­lippe Lançon, amb la galta dreta pen­jant a causa d’un impacte de bala. França queda en estat de xoc. A aquest atemp­tat, se n’hi afe­gi­ran d’altres, com el d’un super­mer­cat cai­xer de la capi­tal, dos dies després. El del Char­lie Hebdo, però, com­mo­ci­ona espe­ci­al­ment. “Char­lie és més que una revista. És un símbol. Els seus dibui­xants han acom­pa­nyat diver­ses gene­ra­ci­ons des dels anys sei­xanta, quan es bur­la­ven del gene­ral De Gau­lle, dels pre­ju­di­cis, dels poders. Amb el pas dels anys, s’han ins­tal·lat al cor de la nos­tra cul­tura de sàtira i d’insolència envers els pode­ro­sos. Més enllà de les seves idees, dels seus lec­tors, s’han con­ver­tit en l’emblema d’un cert espe­rit francès, foteta, pro­vo­ca­dor, inde­pen­dent, també generós”, explica l’expre­si­dent de la República François Hollande, en el seu lli­bre de memòries Les leçons du pou­voir. Sota el lema Je suis Char­lie, Hollande orga­nit­zarà l’11 de gener una gran mani­fes­tació de soli­da­ri­tat a París, amb presència dels prin­ci­pals diri­gents mun­di­als. Només hi falta Barack Obama, que delega en el secre­tari d’Estat, John Kerry. Cinc anys després, però, pre­do­mina el sen­ti­ment que s’ha per­dut bona part d’aquell cor­rent de suport. “Qui gosa avui, després de l’atemp­tat, cri­ti­car la religió? Ningú. Aquest com­bat l’han gua­nyat [els isla­mis­tes]”, sosté Ric­hard Malka, advo­cat de Char­lie Hebdo, fent balanç d’aquells fets. Tot i el desànim i les ame­na­ces contínues de mort, els super­vi­vents del set­ma­nari, com el mateix direc­tor, Riss, es man­te­nen ferms con­tra el mili­ta­risme, el fana­tisme religiós, l’extrema dreta, la cor­recció política, la dic­ta­dura de les xar­xes soci­als..., con­tra l’“anti-Il·lus­tració”, en un any, a més, que serà clau en la inves­ti­gació de l’atac, ja que el 20 d’abril s’obrirà el judici d’aquell assalt que va dei­xar França en xoc.