Política

el repunt

Vegueria de l'Ebre

«La percepció que les Terres de l'Ebre constitueixen una part diferenciada és històrica, per això irònicament era anomenada la quinta província»

Dijous de la set­mana pas­sada va tenir lloc a Tor­tosa un acte d'adhesió a la vegue­ria de l'Ebre amb la presència del con­se­ller de Gover­nació, Jordi Ausàs, i tot un con­junt de polítics de les Ter­res de l'Ebre. En el fons la vegue­ria de l'Ebre és la que menys dub­tes plan­teja en la seva deli­mi­tació ter­ri­to­rial. No passa el mateix amb la major part de les altres pro­pos­tes de vegue­ries, mol­tes de les quals amb una altra com­po­sició també plan­te­ja­rien dis­pu­tes. És cosa sabuda que en les divi­si­ons ter­ri­to­ri­als el que agrada a uns no agrada als altres, que s'hi reve­len dema­nant-ne una altra més adi­ent a la seva cen­tra­li­tat i als seus interes­sos.

No només hi ha con­sens en la for­mu­lació de la com­po­sició de la vegue­ria de l'Ebre sinó que l'altra part de la província de Tar­ra­gona, d'on s'escapça, no argu­menta res en con­tra i s'hi avé. La per­cepció que les Ter­res de l'Ebre cons­ti­tu­ei­xen una part dife­ren­ci­ada és històrica, per això irònica­ment era ano­me­nada la quinta província. L'excepció era la Ribera, que per l'atracció de Reus i les males comu­ni­ca­ci­ons amb Tor­tosa més aviat s'incli­nava cap a l'altra banda del coll de la Tei­xeta, com es va defi­nir en la divisió de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana de 1936, la que va haver de bro­dar fili­gra­nes per donar una regió a Reus i una a Tar­ra­gona. La des­cen­tra­lit­zació de la Gene­ra­li­tat monàrquica amb la ins­tal·lació de dele­gació del govern i ser­veis ter­ri­to­ri­als s'ha fet ja basant-se en les qua­tre comar­ques: la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre.

A les Ter­res de l'Ebre les coses van can­viar arran de la lluita con­tra el trans­va­sa­ment. El ter­ri­tori va aga­far consciència que la seva per­so­na­li­tat no era de segon ordre. En les ments més cul­tu­rit­za­des es va anar adqui­rint con­ven­ci­ment que no s'era extrem sinó cruïlla o cen­tra­li­tat del ter­ri­tori que, si més no en l'àmbit cul­tu­ral, són els Països Cata­lans. La lluita ha sig­ni­fi­cat rei­vin­di­cació, exigència, greuge, queixa. El perill, la temp­tació fàcil, que a vega­des hem vist reflec­tida, és con­ver­tir el greuge en gemec. El greuge com­porta rei­vin­di­cació, pro­posta. El gemec és una excusa per no afron­tar la rea­li­tat, per incul­par la fata­li­tat o fac­tors externs de tot allò de dolent que ens passa, fins i tot les nos­tres debi­li­tats o deficiències. El perill del gemec és la inca­pa­ci­tat de reacció, el fet d'espe­rar que si de cas la millora dels nos­tres mals ens vin­gui de fora, com passa ara en algun lloc de la Ribera acos­tu­mat, tal vegada, a rebre becada a canvi de molt.

L'acte de Tor­tosa es va cloure amb una petita actu­ació de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Fer­re­ries. Els Qui­cos són un exem­ple de la força de les Ter­res de l'Ebre, una de les pro­pos­tes més vives de música d'arrel tra­di­ci­o­nal, deli­cada, intel·ligent. És el ter­ri­tori mateix que es repre­senta, s'explica per ell mateix i pels altres, sense com­ple­xos, afer­mant-se.

L'actu­a­li­tat cul­tu­ral de les Ter­res de l'Ebre ens porta també a con­tem­plar el Congrés de Cul­tura Popu­lar i Tra­di­ci­o­nal de les Ter­res de l'Ebre cele­brat aquest cap de set­mana orga­nit­zat pel Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat i la Dele­gació del Govern a les Ter­res de l'Ebre amb mol­tes com­pli­ci­tats de per­so­nes i enti­tats, com a exem­ple del que dèiem: la força del ter­ri­tori. I un altre exem­ple pel pro­per cap de set­mana a Móra d'Ebre: la 7a Fira del Lli­bre Ebrenc i el Lit­te­ra­rum, 3a Fira d'Espec­ta­cles Lite­ra­ris. Dues pro­pos­tes com­ple­mentàries sor­gi­des de l'empre­ne­do­ria del lloc, que han creat model i han trans­for­mat, amb intel·ligència, ima­gi­nació i rigor, les dinàmiques literàries de l'Ebre, poten­ci­ant-les en gran mesura. No s'ho per­din, ni els de l'Ebre ni els de més amunt. Vaja, els de tota la província –encara–, que Déu ben aviat la tin­gui en la glòria!, la província, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.