Sí, però no

Els estu­dis d'opinió con­fir­men un aug­ment nota­ble del nom­bre de ciu­ta­dans favo­ra­bles a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Fins al punt que, segons un dels dar­rers son­de­jos, en un hipotètic referèndum d'auto­de­ter­mi­nació, gua­nya­ria el sí per un marge no pas estret de vots. Paral·lela­ment, però, les enques­tes augu­ren una dava­llada d'ERC, l'únic par­tit que pro­pugna la inde­pendència. Dava­llada que de moment no es veu­ria com­pen­sada per l'emergència elec­to­ral d'altres opci­ons inde­pen­den­tis­tes. D'altra banda, els son­de­jos també asse­nya­len una forta pujada de CiU, que en les elec­ci­ons al Par­la­ment s'acos­ta­ria a la majo­ria abso­luta. En aquest con­text, tant els soci­a­lis­tes com els repu­bli­cans cri­ti­quen l'ambigüitat de la con­fe­de­ració naci­o­na­lista, perquè no es pro­nun­cia amb clare­dat sobre la inde­pendència. Es tracta d'una crítica apa­rent­ment ben fona­men­tada, perquè el dis­curs de CiU és apro­xi­ma­da­ment un “sí, però no”: sí a la pos­si­bi­li­tat remota; no a cap con­creció pro­gramàtica o estratègica.

Però la política no és pre­ci­sa­ment el regne de la coherència, sinó una estra­nya con­trada on coha­bi­ten el desig i la rea­li­tat. Mala­ment el par­tit que no s'iden­ti­fica amb algun dels grans som­nis col·lec­tius. Mala­ment, també, el par­tit que no ins­pira prou con­fiança com a ges­tor de la quo­ti­di­a­ni­tat. PSC i ERC patei­xen algun d'aquests mals. O tots dos. En canvi, ningú no pot negar que avui CiU navega amb una certa gràcia pel tèrbol aigua­bar­reig del desig i la rea­li­tat.