Política

Si ja és incom­pren­si­ble per als humans, com vols que no ho sigui, el for­mi­guer, per a les matei­xes for­mi­gues? Anem-hi, doncs.

No hi ha res pur, i no se m'acut cap idea més radi­cal­ment política que inten­tar viure fora de la política, i és impos­si­ble. Tota política és un movi­ment moral. Com més mala­ment va un sis­tema, més els seus repre­sen­tants s'esforçaran a fer-se veure com a excep­ci­ons, excep­ci­ons tele­vi­sa­des. Quan el sis­tema va bé, t'alliçonen i et renyen. Quan va mala­ment, es pre­sen­ten com a excep­ci­ons i aca­ben fent el mateix. Seria ideal que els polítics calles­sin, però seria con­tra­dic­tori. Seria ideal que pel bé que repre­sen­ten evi­tes­sin alliçonar. Les pre­ben­des del poder hau­rien de com­pen­sar-se amb una humi­li­tat pro­por­ci­o­nal. La supèrbia és pro­fun­da­ment indig­nant. En política és nitro­gli­ce­rina. La política d'esquer­res i la naci­o­na­lista hi ten­dei­xen.

El sis­tema es defensa des de din­tre. La gran­desa de la política, de la democràcia, ens diuen pels alta­veus. La gran­desa de l'home sol, la gran­desa del sou modest, és al silenci i als deci­bels bai­xos. És natu­ral, la defensa con­tra els atacs de fora, que fan més mal com més meres­cuts són. Una idea, ara i aquí, ho mina tot: pot haver-hi una política honesta, vist el pano­rama? En quin moment el pano­rama pro­hi­beix l'entrada als ins­pec­tors? On és el límit de la nego­ci­ació? Qui sabés això tin­dria les claus de la soci­e­tat. Sort que la política és humana i, per tant, ina­pre­hen­si­ble.

Al cor del polític, defi­nint-lo i posant-lo en solfa, hi ha la justícia; ja ho dic; la moral. Per això el polític rellisca fàcil­ment quan obre la boca, i fer-li obrir la boca és aju­dar-lo a rellis­car. Per això ha de domi­nar la retòrica. Pels seus judi­cis el conei­xeu.

La República de Plató, que és un mal­son raci­o­na­lista sobre l'estat, comença jus­ta­ment inten­tant defi­nir la justícia. Se li dóna la raó a Sòcra­tes quan pre­gunta si la justícia és la vir­tut carac­terística de l'home. Però al cap d'uns paràgrafs surt el cínic Tra­si­mac, arro­gant i des­denyós: «Sòcra­tes, què és tota aquesta xer­ra­meca? Vols saber sen­zi­lla­ment què és la justícia?» I unes pàgines més enda­vant li canta molt clar: «A cada estat, la justícia no és més que la con­veniència de qui té l'auto­ri­tat a les seves mans i, per tant, del més fort.»

En això, la justícia de l'estat nos­tre és un model. Està bé viure en un sub­sis­tema polític com el català, pròxim, ple d'esclet­xes on posar l'ull i mirar de tant en tant. Que això li ve de la feblesa? Des de la meva feble con­dició, ja m'està bé la seva feblesa. Podem donar gràcies a tot el que l'estat tin­gui d'humà.

Tenir pre­sent Tra­si­mac quan diu que la justícia és «la con­veniència de qui té l'auto­ri­tat» no con­sola, però t'escuda quan t'acu­sen de par­ti­ci­par de la con­ducta repro­va­ble dels de dalt. Qui et renya també et vol convèncer que no hi ha res a fer. Mira't a tu mateix i ho veuràs, diu, amb gent com tu no hi ha millora pos­si­ble. Però, a veure, qui havia de dur la ini­ci­a­tiva, aquí? Et retrau­ran que te'n defen­sis, com si hagues­sis de rega­lar a l'estat el dret a entrar-te a casa, aixe­car-te els braços, revi­sar-te l'aixe­lla, impli­car-te en les seves guer­res, fis­ca­lit­zar-te, mul­tar-te i donar-te lliçons.

Últi­ma­ment em des­perto com si tornés de caça. Aquest arti­cle l'he escrit a par­tir d'un somni d'aquesta mati­nada. Uns gats gegants es pas­se­ja­ven per la ciu­tat, amb les potes als car­rers i la panxa peluda escom­brant les ter­ras­ses dels edi­fi­cis.