anàlisi
Sense fer marrada per Madrid
Si haguessin estat pràctics, més sibil·lins i intel·ligents, no haurien sentenciat l'Estatut sinó que haurien optat per maniobres més elegants, com recórrer la possible inconstitucionalitat de les lleis que emanessin del Parlament en desenvolupament de l'Estatut. Però no ha estat així, els ha pogut l'estómac, la bilis, el cop de puny sobre la taula; la supèrbia els ha empès a passar literalment pel damunt de les Corts espanyoles i sobretot –i això és precisament el més esperpèntic– a liquidar la voluntat popular de la ciutadania expressada en referèndum.
La del Tribunal Constitucional espanyol és, no val a oblidar-ho, la segona retallada. Plou sobre mullat. Perquè essent rigorosos, val a dir que la retallada més punyent, tant per la quantitat d'articles esmenats com per la seva transcendència, ja l'havien protagonitzada Mas i Zapatero. Ara bé, els independentistes ens vèiem empesos –per més en desacord que estiguéssim amb aquella martingala– a acceptar el veredicte de la ciutadania catalana expressat en el referèndum de l'Estatut per estricte sentit democràtic. L'esquerra independentista va haver de fer una difícil i complexa campanya pel no en aquell referèndum, que era un no a la mutilació de la columna vertebral de l'Estatut gestada a la Moncloa, tota vegada que ens va tocar assumir de fer front a la maquinària propagandística que el PSC i CiU van engegar reclamant el sí. Ens prometien or, encens i mirra, ens venien l'acord amb Zapatero com la gran panacea. Al final el temps ha posat cadascú al seu lloc.
Però no ens enganyem, en el fons la conxorxa protagonitzada pel TC, el PSOE i el PP ens ha afavorit perquè s'han retratat com mai abans no ho havien fet. Amb la seva actuació el TC s'ha posat en evidència, tota vegada que ha exhibit la deriva involucionista que amara Espanya i la incapacitat secular per tolerar la diversitat. Ja no parlo de respecte, perquè el respecte implica un mutu reconeixement de facto que no ha existit mai. Mentre ens havíem portat bé, i no ens havíem mogut un centímetre de l'Estatut de Sau, ens toleraven. El qui dia passa any empeny mesell de CiU era ben rebut. A més, aquests no havien dubtat a pactar un cop i un altre amb els presidents espanyols, beneint-ne la investidura, fins i tot amb un Aznar que havia guanyat per majoria absoluta. L'alt sentit d'Estat (espanyol) ha estat una de les premisses que sempre ha posat en valor CiU. L'immobilisme permetia la ficció de fer passar bou per bèstia grossa quan en el fons la nostra autonomia no diferia ni poc ni molt de la murciana, tot sigui dit amb el màxim dels respectes. El dia que aquest país, amb el seu govern al capdavant, va apostar per superar el sostre autonòmic i per sortir del gruix de les comunitats autònomes de règim comú, aquell dia es va acabar el miratge en què ens havien fet viure durant 23 anys ininterrompudament.
Ara sabem, sense ombra de dubte, que no és que l'Estatut que havia impulsat Esquerra i que va aprovar el Parlament el 30 de setembre del 2005 no tingués cabuda a la Constitució, és que tampoc no en té aquell respecte al qual Alfonso Guerra es vantava d'haver-hi passat el ribot a consciència. Ras i curt, aquesta és la situació i per a això dóna l'autonomisme i els cants de sirena federalistes, que han quedat en una quimera. Aquest és el context. Però això no ens ha de fer caure en un discurs ni derrotista ni catastrofista. És ben sabut que quan es tanca una porta se n'obren d'altres. I no hi ha dubte que el sobiranisme, més que mai, s'ha carregat de raons. I que ara és l'hora que aquells autonomistes i federalistes de bona fe, frustrats i desenganyats amb el procés de reforma de l'Estatut, ens allarguin ara la mà ells a nosaltres per impulsar un projecte engrescador i il·lusionant: el camí de la sobirania que passa per anar directament a Brussel·les sense fer marrada per Madrid.
