Guanya Catalunya

De qui és la mani­fes­tació d'ahir? Aquesta és la pre­gunta d'avui, que segu­ra­ment tro­ba­ran a tots els dia­ris. Es busca pare i mare de la gran mani­fes­tació cata­la­nista, que és com dir que se'n bus­quen els bene­fi­ci­ats. Sem­bla que és hora de fer llis­tes de gua­nya­dors i per­de­dors, i segur que entre avui i els pro­pers dies tro­ba­rem dese­nes de veus dis­po­sa­des a con­tri­buir al con­curs de mèrits. Qui n'ha sor­tit per­ju­di­cat, qui n'ha tret (o en traurà) bene­fici?

Per a l'Espa­nya de la nació única i indi­vi­si­ble, la d'ahir haurà estat una mani­fes­tació inde­pen­den­tista, perquè és incapaç de con­ce­bre el debat, si no és de trin­xe­res i a cops de roc. I perquè li convé, què caram. L'altra, l'Espa­nya aco­var­dida, acom­ple­xada i sense dis­curs, callarà, mirarà enlaire i xiu­larà espe­rant que escampi. No sap quin mal favor està fent a Espa­nya amb la seva acti­tud.

I aquí? Pos­si­ble­ment cadascú voldrà gua­nyar punts, i és una llàstima. Perquè la mani­fes­tació ha ser­vit per expo­sar, clara­ment i con­tun­dent, el mínim comú deno­mi­na­dor del cata­la­nisme. Alguns tro­ba­ran que això és poca cosa, però és molt, moltíssim, pels temps que cor­ren. El cata­la­nisme plu­ral, que defensa horit­zons dife­rents, ha entès que aquesta part del camí l'hem de fer junts, perquè aquesta és la nos­tra força. Si no fos així, si comencéssim una nova bata­lleta per apro­piar-nos l'èxit de la marxa, trairíem les espe­ran­ces de la majo­ria dels que ahir ens varem mani­fes­tar.