Política

DANI CORNELLÀ

CUP

“Tots els fets que impacten socialment deixen pòsit”

Com a persona molt social, reconeix moments d’angoixa i de soledat

Educador social, destaca l’aprenentatge comú fet en el camí amb infants i joves

Família gegantera
Dani Cornellà, amb la seva companya Aina Barahona i el seu fill Guerau fotografiats amb els gegants de Girona. Explica Cornellà que és una afició familiar. “Som de la Colla Gegantera de Celrà. Jo soc portador, l’Aina porta el timbal i en Guerau, amb vuit anys, a vegades porta un capgròs.” L’última activitat que han fet amb els gegants l’han dut a terme a les escoles de Celrà: L’Aulet i Les Falgueres. “Vam deixar els gegants al pati una setmana a l’escola L’Aulet i la següent a la de Les Falgueres i els divendres hi anàvem a ballar i a tocar.”
Em va xocar molt ‘Homenatge a Catalunya’, d’Orwell; ara vull llegir ‘Tu ets jo’, de Teresa Juvé
Les persones escullen els seus camins. A vegades els és més fàcil i d’altres tenen més motxilles

Ens tro­bem a la Fàbrica de Celrà, cen­tre cul­tu­ral i punt de tro­bada del muni­cipi. M’ense­nya l’àlbum fami­liar amb fotos del seu fill Gue­rau, nas­cut el 8 d’octu­bre del 2013. La pater­ni­tat, asse­nyala, és el prin­ci­pal canvi vital.

Com li va can­viar la vida?
Pri­o­rit­zes de manera dife­rent el temps que tens. Can­via l’estruc­tura de tot el que fas. Pas­ses a adap­tar la teva vida social a unes noves mane­res de fer. En comp­tes de pen­sar en dos, pen­ses en tres. El canvi és en aquest sen­tit.
La con­ci­li­ació ja és com­pli­cada. Amb la política i el con­text actual encara ho és més?
És com­pli­cada. No puc plan­te­jar la pater­ni­tat tal com vol­dria perquè és una rea­li­tat, la meva com­pa­nya i la família assu­mei­xen una part impor­tant de la criança. Pri­mer a l’Ajun­ta­ment i ara al Par­la­ment, hi dedico bas­tants dies i hores. També ente­nem la política, la militància, com a part de la vida. I sem­pre he fet política en dife­rents espais. La meva com­pa­nya també és mili­tant i per això també és més sen­zill.
El seu pare, Pere Cor­nellà, és his­to­ri­a­dor i pro­fes­sor i va ser el pri­mer pre­si­dent del Cer­cle d’Estu­dis Històrics i Soci­als de Girona. Amb aquest ante­ce­dent fami­liar es va decan­tar per estu­diar història.
Tenia clar que volia fer alguna car­rera de lle­tres. I els pri­mers anys a la UdG vaig fer història, sem­pre m’havia agra­dat molt. Vaig can­viar perquè vaig veure que la meva ves­sant era més social, de tre­ba­llar amb les per­so­nes, col·lec­tius i enti­tats. De tre­ba­llar pels altres i amb els altres. Tenia ganes de tre­ba­llar en l’àmbit social. Soc edu­ca­dor social per la UdG, i per la UOC vaig fer psi­co­pe­da­go­gia.
Té excedència labo­ral d’un cen­tre resi­den­cial d’acció edu­ca­tiva (CRAE).
He tre­ba­llat en dife­rents cen­tres. Durant el segon any d’edu­cació social ja vaig començar a tre­ba­llar en un cen­tre d’aco­llida d’infants i ado­les­cents i com­pa­gi­nava els estu­dis amb l’experiència labo­ral. Els ini­cis van ser impac­tants. Pas­sar de la teo­ria uni­ver­sitària a la pràctica és un xoc de rea­li­tat. I la rea­li­tat és molt com­pli­cada i molt diversa. També vaig ser edu­ca­dor d’un pro­jecte pio­ner, la UFA (uni­tat de foment de l’auto­no­mia), un pis de joves, al cen­tre peni­ten­ci­ari de joves a Mon­ti­livi... He vol­gut pro­var dife­rents ser­veis, tots ori­en­tats a infants i ado­les­cents.
Per què infants i joves?
És el sec­tor en què em sento més còmode per tre­ba­llar i en què penso que apor­tava més. Per la meva manera de ser i per tot. M’hi veia, i en d’altres no tant.
Comenta l’experiència xocant. S’ha retro­bat amb algun dels joves?
Em va impac­tar molt tot. Les mot­xi­lles que por­ten alguns d’aquests infants i ado­les­cents estan molt car­re­ga­des. I sí, m’he retro­bat amb alguns i hem man­tin­gut relació. Un dels joves tre­ba­llava en una empresa pròxima i quedàvem per dinar, i un altre és edu­ca­dor social.
Sent satis­facció per la feina feta?
La satis­facció és que ells ho han acon­se­guit. Tots els que ens hem tro­bat amb aquests infants i joves pel camí ens han apor­tat i hem apor­tat. Els objec­tius s’acon­se­guei­xen perquè un se’ls posa i els asso­leix. El que et tro­bes pel camí, tot, t’ense­nya. Són rela­ci­ons simbiòtiques, acom­pa­nyem, apre­nem i crei­xem. No és res gràcies a nosal­tres. Les per­so­nes escu­llen els seus camins. A vega­des els és més fàcil i d’altres tenen uns con­di­ci­o­nants més com­pli­cats.
En la joven­tut neix la militància, la inqui­e­tud política en el seu cas.
Vaig començar a orga­nit­zar-me a l’ins­ti­tut Jaume Vicens Vives de Girona amb la Pla­ta­forma Revo­lu­cionària d’Estu­di­ants de Secundària, la PRES. Vam fer alguna mani­fes­tació per la lli­ber­tat dels pre­sos polítics del 92. Tot i que el meu pri­mer acti­visme va ser con­tra la vari­ant de Sant Daniel quan jo anava al col·legi Verd. A casa hi havia tra­dició. Després vaig entrar a les Joven­tuts Inde­pen­den­tis­tes Revo­lu­cionàries, el JIR, que es va fusi­o­nar amb Mau­lets el 1999. Soc soci fun­da­dor del casal inde­pen­den­tista El Forn de Girona. I el 2003, amb en Toni Lecha i en Jordi Navarro i alguns més, vam fun­dar la CUP a Girona. Havíem par­ti­ci­pat en molts espais trans­ver­sals de mol­tes llui­tes i això ens va por­tar a pre­sen­tar-nos a les elec­ci­ons per can­viar la ciu­tat. I el 2007 la CUP ja es va pre­sen­tar a Celrà.
Alcalde i ara dipu­tat. El Par­la­ment era un pas natu­ral?
No. Pot­ser per als altres par­tits sí perquè sem­pre ho fan. Per a nosal­tres no és un pas natu­ral. Jo tam­poc tenia la intenció de pre­sen­tar-me el 14-F. Però m’ho van pro­po­sar bas­tants assem­blees de comar­ques giro­ni­nes i em donava con­fiança, alhora que un reco­nei­xe­ment, donava valor a la feina feta. A l’alcal­dia de Celrà ja havíem pac­tat que dei­xa­ria el càrrec aquest juny. Volia repren­dre la meva vida labo­ral i tor­nar a la militància de base, de car­rer, tot i que no l’he dei­xada mai. En els últims 20 anys a poques coses he fal­tat: en tot el que sigui defen­sar drets i lli­ber­tats, hi som.
Quina lliçó per­so­nal ha tret de la pandèmia?
Les pri­me­res set­ma­nes ho vaig viure amb molta sole­dat, sen­sa­ci­ons d’angoixa... Soc molt social i venia a l’ajun­ta­ment i pre­nia deci­si­ons amb l’equip, amb els com­panys per telèfon..., va ser ter­ri­ble. La gent que teníem res­pon­sa­bi­li­tats ho vam pas­sar molt mala­ment perquè havíem de donar res­posta a tot. Si una cosa té la política muni­ci­pal és que és la real. Al Par­la­ment es fan lleis, però la gent a qui truca pri­mer és a l’Ajun­ta­ment. La gran lliçó que en tra­iem és que el sis­tema no està pre­pa­rat i quan no dona res­posta la gent s’auto­or­ga­nitza de manera voluntària i solidària. Va posar al des­co­bert les man­can­ces del sis­tema econòmic que tenim imple­men­tat. La gent, davant d’una situ­ació dolenta, no es tira enrere sinó que fa un pas enda­vant.
No li fa la sen­sació que s’ha pas­sat pan­ta­lla molt ràpida­ment?
En aquesta soci­e­tat de la imme­di­a­tesa, se’n pas­sen mol­tes cada dia. Tot el que es tei­xeix en poc temps de bo i de posi­tiu i que ens fa créixer com a soci­e­tat des­a­pa­reix però deixa pòsit. L’1-O va dei­xar pòsit. Tots els esde­ve­ni­ments que impac­ten dei­xen pòsits molt interes­sants per quan s’hagi de can­viar tot.
Va començar història. La seva tria de lec­tu­res, de lli­bres, és d’aquesta temàtica?
Un lli­bre que em va mar­car molt és Home­natge a Cata­lu­nya, de George Orwell. El relle­geixo cada cert temps. L’últim lli­bre que he aga­fat en préstec de la bibli­o­teca i em fa molta il·lusió és Tu ets jo, de la Teresa Juvé, que és el seu cen­te­nari. Vaig lle­gir-ne un frag­ment a l’acte que vam fer al Par­la­ment i em va impac­tar molt.

Viatge a Cuba

És d’una generació en què el viatge amb el qual se segellava la consciència política i el compromís social era el viatge a Chiapas, a Mèxic. Li demano quin viatge el va marcar i ràpidament em respon que Cuba. Amb 18 anys, amb motxilla i amb una colla d’amics, van passar un mes a l’illa, però no per veure la cara turística dels hotels sinó la cara real. “Vam veure la Cuba d’en Fidel, de la revolució, la tomba del Che Guevara... Vam recórrer tota l’illa no com a turistes sinó com a autòctons; va ser una gran experiència vital”. Era el viatge somiat i “que s’havia de fer”, remarca. Per proximitat, Itàlia és una destinació, explica, que amb la parella han recorregut de dalt a baix, en aquest cas per interessos culturals. La seva companya, Aina Barahona, és llicenciada en humanitats. Destaca també l’illa de Sicília, “una estada de tres setmanes que els agradaria tornar a repetir”. Ara en família, però, l’estil de viatges també s’ha modificat: “Planifiquem viatges en què puguem compaginar el que ens agrada a nosaltres amb el que li agrada a en Guerau.” Explica que és ja una tradició marxar una setmana junts amb altres amics amb mainada a un càmping o a una casa rural per poder fer activitats i compartir temps tots junts.

Dani Cornellà

Nascut a Girona el 1978 però de família paterna de Celrà, ha estat alcalde de la localitat del Gironès del 2011 al 2021. A les eleccions del 14-F, va ser el cap de llista de la CUP per les comarques gironines.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia