El desencaix

L'any 1976 Adolfo Suárez va donar el tret de sor­tida de la Tran­sició amb una frase que em venia al cap una i altra vegada durant la impres­si­o­nant mani­fes­tació del dia 10. Veient la infi­ni­tat de per­so­nes que hi érem, la indig­nació gene­ral per la sentència i el clam rei­vin­di­ca­tiu dels nos­tres drets naci­o­nals, res­so­nava allò de la neces­si­tat d'“ele­var política­mente a rango de nor­mal lo que en la calle es nor­mal”.

La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sem­bla haver esmi­co­lat l'espe­rit de la Tran­sició i ha sac­se­jat l'Estat d'una manera que encara en des­co­nei­xem les seqüeles. Durant anys i anys, des de Cata­lu­nya hem rei­vin­di­cat tota mena de “lec­tu­res expan­si­ves” de la Cons­ti­tució, supo­sant sem­pre que aquest text podia enca­bir totes les nos­tres aspi­ra­ci­ons d'auto­go­vern, però ara el Cons­ti­tu­ci­o­nal se n'ha cui­dat prou bé de dir-nos que no és així.

Confiàvem, com no podia ser d'altra manera, en el fet que les cons­ti­tu­ci­ons van néixer com a garan­tia de drets i lli­ber­tats i no pas com a coti­lla des­ti­nada a fre­nar les aspi­ra­ci­ons democràtiques dels ciu­ta­dans. Les cons­ti­tu­ci­ons que volen impe­dir el progrés por­ten a dins la seva pròpia data de cadu­ci­tat, i no pot ser que en nom de la Cons­ti­tució es reta­lli una reforma esta­tutària que s'havia ges­tat segons els tràmits pre­cep­tu­ats per la mateixa norma. En defi­ni­tiva, l'Esta­tut del 2006 tor­nava a ser un pacte entre Cata­lu­nya i Espa­nya, apro­vat per les matei­xes Corts i refe­ren­dat pel poble de Cata­lu­nya, i el Cons­ti­tu­ci­o­nal l'hau­ria d'haver res­pec­tat.

No és aquest el lloc per pro­ce­dir a l'exe­gesi de la sentència. Si ja ens vam sen­tir indig­nats amb la sim­ple lec­tura de la seva part reso­lu­tiva, el text ínte­gre ha permès cop­sar la mag­ni­tud de l'impacte. Des del punt de vista emo­ci­o­nal, negar-nos la con­dició evi­dent de nació va ser l'espurna que ens va con­gre­gar al car­rer, però després, ana­lit­zant els fona­ments de dret de la sentència, és evi­dent que tot el sis­tema d'atri­bució exclu­siva de com­petències n'ha sor­tit tocat i ha que­dat, segons ho entén el Cons­ti­tu­ci­o­nal, sotmès a la volun­tat dis­cre­ci­o­nal de l'Estat. Tot això sense haver de men­ci­o­nar les res­tric­ci­ons en matèria de pre­ferència del català, els efec­tes sobre el sis­tema lingüístic edu­ca­tiu, la des­a­pa­rició d'una orga­nit­zació judi­cial cata­lana o, fins i tot, els seus efec­tes sobre el finançament del país, ara con­ver­tits en una sim­ple reco­ma­nació no vin­cu­lant per a l'Estat.

La sentència ha obert la caixa de Pan­dora i no se sap ben bé què en sor­tirà. És evi­dent que ha reforçat encara més el sen­ti­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya i la volun­tat d'auto­go­vern del país, i a això se li ha de donar una res­posta política. Més enllà de les legítimes pro­pos­tes en relació al futur del país, el cert és que alguna cosa s'ha tren­cat i que ens sen­tim molt can­sats del tracte que rebem. Perquè, en defi­ni­tiva, tant el PP com el PSOE han actuat a consciència con­tra l'Esta­tut, l'un inten­tant-ne l'eli­mi­nació i l'altre pro­pug­nant un seguit d'inter­pre­ta­ci­ons res­tric­ti­ves que, si fa no fa, vénen a ser el mateix.

No hem de caure en el desànim. La mani­fes­tació del pas­seig de Gràcia, sota un sol acla­pa­ra­dor, ha demos­trat que sabem reac­ci­o­nar i que no tenim cap intenció d'accep­tar que se'ns negui el que som. Com a poble, hem sobre­vis­cut a cala­mi­tats molt pit­jors que aquesta sentència, i d'aquest entre­banc d'ara també en sor­ti­rem enfor­tits. Aquesta és la gran­desa de ser una nació, digui el que digui un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que no ha sabut enten­dre que allò que al car­rer és nor­mal, també ha de ser nor­mal jurídica­ment.