Política

Alemanya

Eleccions generals

Scholz, l’altre Merkel

L’actual vicecanceller i candidat socialdemòcrata se situa en la línia centrista i moderada de la dirigent conservadora

L’SPD, soci en tres mandats de la cancellera, aspira a saltar al poder

La manca de credibilitat del conservador Laschet li dona ales

Per governar necessitarà un tripartit inèdit a escala federal

Dins del govern de gran coalició, ha trencat amb el dogma de l’austeritat enmig de la pandèmia

Quan Olaf Scholz va ser pro­cla­mat can­di­dat soci­al­demòcrata a les elec­ci­ons gene­rals, l’agost de l’any pas­sat, més d’un es va fre­gar els ulls. No feia ni nou mesos que el mateix Scholz havia estat der­ro­tat en el seu intent de ser ele­git pre­si­dent del Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD). Se’l veia massa cen­trista, massa mode­rat, massa iden­ti­fi­cat amb la gran coa­lició d’Angela Merkel, com a vice­can­ce­ller i minis­tre de Finan­ces. Com a nous líders havien estat ele­gits per les bases, el desem­bre de 2019, els esquer­rans Saskia Esken i Nor­bert Wal­ter-Bojans. Era un duet mar­gi­nal, que s’havia impo­sat a l’aspi­rant de l’apa­rell, Scholz, en un llarguíssim procés sem­blant a un càsting.

Algú devia adver­tir Esken i Wal­ter-Bojans que, amb ells, l’SPD anava a la següent trom­pada a les urnes. La soci­al­de­mocràcia ale­ma­nya havia acu­mu­lat una des­feta rere l’altra des dels temps de Ger­hard Schröder a la can­ce­lle­ria –del 1998 al 2005--. Molts en res­pon­sa­bi­lit­za­ven el seu paper de soci en suc­ces­si­ves grans coa­li­ci­ons de Merkel –tres, del total de qua­tre governs que ha diri­git la líder con­ser­va­dora–. D’altres, la traïció a les essències del par­tit que va supo­sar la línia cen­trista de Schröder, que va deri­var en l’escissió de l’ala més esquer­rana, amb Oskar Lafon­taine al cap­da­vant, i les refor­mes estruc­tu­rals ano­me­na­des Agenda 2010.

El cas és que l’agost de 2020, enmig de la pandèmia, l’SPD va donar un toc de timó des de dalt: el can­di­dat seria Scholz. El bloc con­ser­va­dor de Merkel estava massa con­cen­trat en les seves pica­ba­ra­lles entre dre­tans i cen­tris­tes per donar una res­posta. No va ser fins al març d’aquest any que van resol­dre la qüestió a favor d’Armin Lasc­het. I Scholz, men­tres­tant, havia anat gua­nyant ter­reny. De la ter­cera posició a què sem­blava con­dem­nat, amb resul­tats esti­mats del 15 o el 17%, va sal­tar a lide­rar els son­de­jos. Van jugar al seu favor la falta de cre­di­bi­li­tat de Lasc­het, a qui pocs veuen capa­ci­tat per ser can­ce­ller, i les rellis­ca­des de la verda Anna­lena Baer­bock, com­ba­tiva però inex­perta.

Scholz, cen­trista i mode­rat com Merkel, sem­blava el millor can­di­dat per suc­ceir la can­ce­llera, mal­grat pro­ce­dir del par­tit rival. Era l’únic dels tres prin­ci­pals aspi­rants que conei­xia per dins el govern de la pri­mera potència euro­pea. Abans que minis­tre de Finan­ces havia estat titu­lar de Tre­ball en la pri­mera legis­la­tura de Merkel. Però, sobre­tot, havia tren­cat la dinàmica de l’aus­te­ri­tat com a dogma enmig de la pandèmia. L’Ale­ma­nya de Merkel, un país ric però que es com­porta com si fos pobre, ha exhau­rit la paciència dels seus ciu­ta­dans, farts de patir la tena­lla de les reta­lla­des, la manca d’inversió i unes infra­es­truc­tu­res anti­qua­des. Scholz podria con­ver­tir-se en el quart can­ce­ller soci­al­demòcrata de la República Fede­ral d’Ale­ma­nya. El suc­ces­sor del visi­o­nari Willy Brandt, l’estra­teg Hel­mut Sch­midt i l’arris­cat Schröder. Merkel va der­ro­tar a les urnes qua­tre “S” de l’SPD –a Schröder el van seguir els can­di­dats Frank Wal­ter Stein­me­ier, Peer Steinbrück i Mar­tin Schulz, el 2009, el 2013 i el 2017--. Sense Merkel, la cin­quena “S” de Scholz té pos­si­bi­li­tats de gua­nyar. És un camí com­plex, ja que, a diferència de Schröder, no en tindrà prou amb els Verds com a ali­ats. Tot apunta a un tri­par­tit, sigui amb el suport dels libe­rals, poc amics de l’ide­ari verd, o de l’Esquerra. Aquesta dar­rera opció topa amb mol­tes recan­ces tant històriques com pre­sents. L’Esquerra és, d’una banda, el par­tit aglu­ti­nant del post­co­mu­nisme de l’est ale­many i la dis­sidència soci­al­demòcrata que es va endur Lafon­taine quan va tren­car amb la línia d’Schröder. I, a més, rebutja l’OTAN, qüesti­ona les rela­ci­ons transatlànti­ques i les inter­ven­ci­ons del exèrcit ale­many en mis­si­ons inter­na­ci­o­nals. Trenca amb les línies mes­tres de la política exte­rior d’Ale­ma­nya, des de temps fun­da­ci­o­nals de Kon­rad Ade­na­uer fins als d’Angela Merkel, pas­sant pels tres can­ce­llers –fins ara– de l’SPD.

26
per cent
és el percentatge que pronostiquen els sondejos per a l’SPD. Superaria el mínim històric del partit en les generals del 2017, quan va treure un 20,5 %, i avançaria el bloc conservador de Laschet, al qual es calcula un 22%.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia