“Ara mateix no hi ha condicions per fer el referèndum”

Estem molt con­tents. S’han com­plert les nos­tres expec­ta­ti­ves: volíem molts can­di­dats que repre­sen­tes­sin l’inde­pen­den­tisme en tota la seva plu­ra­li­tat. Hem garan­tit la diver­si­tat sociològica, gene­ra­ci­o­nal, ter­ri­to­rial, ideològica..., gent amb rellevància molt diversa. Hi ha més homes que dones, però per això hem garan­tit la pari­tat amb el sis­tema elec­to­ral.

El Con­sell és una eina per orga­nit­zar la gent que va fer pos­si­ble l’1-O i ha de ser­vir per cul­mi­nar el procés. Les dinàmiques del Con­sell tenen poc a veure amb els par­tits. L’1-O ningú pre­gun­tava a l’altre de quin par­tit era. Per això, l’urna de càrrecs elec­tes repre­sen­tarà un terç dels mem­bres de l’Assem­blea de Repre­sen­tants, men­tre que l’urna ciu­ta­dana en sumarà dos terços. Els par­tits han de poder-hi ser, però això no va de par­tits. I l’urna ciu­ta­dana ha acon­se­guit des­bor­dar la lògica dels par­tits.

En aquest sen­tit, diria dues coses: vist que ERC i la CUP, com a orga­nit­za­ci­ons, han deci­dit no par­ti­ci­par-hi, em sem­bla molt meri­tori que un 25% dels can­di­dats a l’urna de càrrecs elec­tes no esti­guin rela­ci­o­nats amb Junts. I en segon lloc, aquests par­tits diuen que no venen perquè el Con­sell no és prou plu­ral. Doncs jo els res­ponc que en ter­mes de par­tits no serà plu­ral fins que ells no s’hi apun­tin. Els res­pon­sa­bles que no sigui prou plu­ral són ells.

Hi ha un acord, fins i tot amb els par­tits que ara no estan al Con­sell, sobre el fet que té tot el sen­tit del món que el pre­si­dent del Con­sell sigui el pre­si­dent del govern que va fer pos­si­ble l’1-O i que està a l’exili. Si el Con­sell és l’ins­tru­ment per cul­mi­nar el procés que vam ini­ciar l’1 d’octu­bre, té tot el sen­tit que el pre­si­deixi qui va pre­si­dir aquell govern, i més si tenim en compte que el pre­si­dent Puig­de­mont és la per­sona amb més pro­jecció inter­na­ci­o­nal. A més, el Con­sell està orga­nit­zat a l’exili, de manera que la repressió espa­nyola ho té pit­jor per ata­car-lo. Té sen­tit que esti­gui orga­nit­zat al vol­tant dels líders inde­pen­den­tis­tes exi­li­ats. Els avan­tat­ges polítics i jurídics de l’exili els posem al ser­vei del Con­sell.

Vol ser un exer­cici d’hones­te­dat que par­teix d’una pre­missa gens agra­da­ble, que és que ara mateix no hi ha con­di­ci­ons per al referèndum pac­tat i, per tant, hem de ser capaços d’avançar per la via de la con­fron­tació, ja sigui per cul­mi­nar el procés d’inde­pendència de manera uni­la­te­ral si tenim prou força per fer-ho o perquè aca­bem acu­mu­lant for­ces que aca­bin obli­gant l’Estat espa­nyol a accep­tar el referèndum. El Pre­pa­rem-nos intenta expli­car en què con­sis­teix aquest procés d’acu­mu­lació de for­ces.

Hi ha d’haver una acu­mu­lació de recur­sos polítics, psi­cològics, mate­ri­als, logístics, finan­cers... Hem d’acu­mu­lar capa­ci­tats que ens per­me­tin fer el que no vam fer el 27 d’octu­bre del 2017.

Espe­rem que els cos­tos d’aquesta con­fron­tació siguin els mínims. Nosal­tres hem d’inten­tar maxi­mit­zar els avenços polítics i mini­mit­zar els cos­tos, però no podem expli­car el conte de fades que la inde­pendència és gra­tis en ter­mes de repressió. Només hi arri­ba­rem si estem dis­po­sats a supor­tar tota la repressió que l’Estat prac­tica quan avan­cem en aquest camí.

Totes les victòries que s’acu­mu­len als tri­bu­nals euro­peus i que Espa­nya ha d’aca­tar són les que ens gene­ren més avan­tat­ges polítics amb menys cos­tos per­so­nals. Però no n’hi ha prou, amb això. Neces­si­tem també acció ins­ti­tu­ci­o­nal inte­rior enfo­cada a l’estratègia de la con­fron­tació i tenir el car­rer mobi­lit­zat.

Les bara­lles que fan mal a la gent tenen a veure sobre­tot amb la manera com avan­cem cap a la inde­pendència. La divergència estratègica és el que ens ha per­ju­di­cat més aquests anys. França i Angla­terra s’havien bara­llat tota la vida, però quan va arri­bar la Segona Guerra Mun­dial van veure que s’havien d’aliar per sal­var la democràcia, tot i que no es podien ni veure. Aquí és una mica el mateix. No té sen­tit pri­o­rit­zar la lluita per l’hege­mo­nia men­tre no acon­se­guim la inde­pendència. Tot­hom ha de deci­dir quin és el seu com­bat prin­ci­pal.

Han de fun­ci­o­nar com una ins­ti­tució. Nosal­tres vam apro­var un pla de govern i ara s’haurà d’actu­a­lit­zar. I l’assem­blea haurà de fis­ca­lit­zar l’òrgan exe­cu­tiu. Això el farà més democràtic i més ric, ja que el govern estarà sota el con­trol i l’impuls de l’Assem­blea de Repre­sen­tants.

Vull ser-hi on sigui més útil. Els exi­li­ats polítics són mem­bres nats del govern segons el regla­ment actual, però l’assem­blea és sobi­rana i podria can­viar-ho.

En el front jurídic estem avançant de tal manera que és cert que la pro­ba­bi­li­tat de tor­nar ara és més real que fa un temps. És una cosa que ara no podem donar per feta, però tam­poc per impos­si­ble.