“Els polítics hem de procurar trepitjar carrer”

No, perquè en el moment que em van pro­po­sar incor­po­rar-me a la llista ja em van dir que, anant de número vuit, no entra­ria imme­di­a­ta­ment però que pot­ser sí al llarg de la legis­la­tura. Per tant, ja hi estava dis­po­sat; si no, hau­ria anat més avall de la llista. Sí que va ser una sor­presa que fos tan aviat, això sí. Jo comp­tava que seria cap al final de la legis­la­tura. El fet que ERC formés govern va faci­li­tar que diver­sos dipu­tats tin­gues­sin càrrec i això va fer que el vuit avancés molt de pressa.

L’objec­tiu meu i de la gent que em va acom­pa­nyar a les muni­ci­pals del 2019 és com­ple­tar un pro­jecte a vuit anys. Ens vam pro­po­sar que si el 2019 no podíem gover­nar, com així ha estat, con­ti­nuaríem –si no tots, una bona part– i ens tor­naríem a pre­sen­tar el 2023. Pel que fa al Con­sell del Pla de l’Estany, amb tota segu­re­tat hi haurà una modi­fi­cació de car­tipàs que encara hem d’aca­bar de lli­gar amb els socis [a l’ens comar­cal, ERC com­par­teix el govern amb JxCat].

No hi ha res fix. El que he anat fent en aquests dos mesos és que la set­mana que hi ha ple em quedo a Bar­ce­lona (de dimarts a la tarda a dijous) i la resta de dies vaig pujant i bai­xant, sem­pre que els hora­ris de la cam­bra m’ho per­me­ten. Les set­ma­nes que no hi ha ple, no dormo a Bar­ce­lona.

La política del Par­la­ment, la conec poc, però et puc dir que la muni­ci­pal i comar­cal és molt de tu a tu, almenys la que jo conec. Banyo­les té 20.000 habi­tants i la comarca és petita i això fa que siguis molt pro­per amb qui et plan­teja una petició o amb qui has de par­lar de les coses. D’altra banda, les deci­si­ons que prens en l’àmbit local s’aca­ben reflec­tint de manera molt més imme­di­ata que les que pren­gui el Par­la­ment. Quan deci­dei­xes, per exem­ple, can­viar una taxa o fer una nova pro­gra­mació, en cosa d’un any allò està en marxa. El que vaig veient al Par­la­ment és que la política és més a llarg ter­mini, les tra­mi­ta­ci­ons són molt més llar­gues, des del moment que es plan­teja una idea fins al moment que s’aprova –i ja no et dic el moment que s’implanta– passa molt de temps. La nego­ci­ació dels temes és més intensa, els dies ante­ri­ors al ple hi ha mol­tes reu­ni­ons... Hi deu fer molt el fet que hi hagi fins a vuit grups repre­sen­tats a la cam­bra, això dona molta feina en aquest sen­tit, per mirar d’apro­var tex­tos nego­ci­ant entre vuit per­so­nes que, en prin­cipi, repre­sen­ten vuit con­cep­tes dife­rents. O sigui, hi ha més debat, és més llarg i costa més arri­bar a acords per qüesti­ons ideològiques, però a vega­des també per qüesti­ons d’agenda, per arri­bar a tro­bar-te.

És que en la política muni­ci­pal a vega­des la gent ens conei­xem de molt abans i, en alguns casos, des que érem petits. Al Par­la­ment jo no conei­xia per­so­nal­ment gai­rebé ningú. Els que conec són per rela­ci­ons del par­tit, per haver-nos tro­bat en alguna reunió..., però de relació per­so­nal no en tenia. En aquest temps a la cam­bra, la relació amb la gent del grup està sent intensa i, de fet, com­par­tim vehi­cle per des­plaçar-nos cap a Girona. I pel que fa als altres grups, mol­tes vega­des hi entres en relació per pro­xi­mi­tat geogràfica. Per exem­ple, amb en Dani Cor­nellà (CUP) ja ens coneixíem com a inte­grants de colles gegan­te­res, i això ha ser­vit perquè al Par­la­ment tin­guem més relació. Hi ha rela­ci­ons pro­pe­res i d’altres que són de fair play, com si diguéssim. Estic pen­sant en un dipu­tat de Ciu­ta­dans amb qui des del punt de vista per­so­nal tinc una relació cor­recta però costa més que dinem junts.

[Riu] Sí, sobre­tot la d’Inte­rior porta molta feina, hi ha mol­tes moci­ons i és la que m’està cos­tant mol­tes hores. En Justícia, pot­ser el títol no s’ajusta exac­ta­ment al seu con­tin­gut perquè estem par­lant de memòria històrica, un aspecte que és prou interes­sant. I també estic a Infància i Joven­tut, que encara no està en marxa.

A Justícia, sobre­tot és tre­ba­llar la qüestió de la gent refu­gi­ada, d’amnis­tia, de tot el tema del procés. A Inte­rior, aviat es cons­ti­tuirà un grup de tre­ball sobre el model poli­cial. També és impor­tant la qüestió de la femi­nit­zació de cos­sos com ara els Bom­bers, on s’està fent una cam­pa­nya per incor­po­rar-hi dones. També la moder­nit­zació, l’actu­a­lit­zació dels cos­sos en gene­ral.

Per l’asso­ci­a­ci­o­nisme. He estat en mol­tes asso­ci­a­ci­ons, en algun cas en el moment de la seva cre­ació, i això fa que aca­bis par­ti­ci­pant en actes d’algun grup muni­ci­pal i a poc a poc t’hi vas inte­grant. De fet, un grup polític no és res més que una asso­ci­ació que té objec­tius més com­pli­cats. Una cosa porta a una altra, un dia et con­vi­den, t’inte­gres en un pro­jecte i aca­bes sent regi­dor. De fet, a la meva família hi ha una tra­dició: un meu besavi va ser alcalde per la Lliga, un avi va ser regi­dor... El meu entorn sem­pre ha estat poli­tit­zat, per dir-ho d’alguna manera.

Pot haver-hi una part de veri­tat, en això. La rea­li­tat és molt dura. Sem­pre dic que un dels temes pen­dents és la par­ti­ci­pació en política. Per a la majo­ria de la gent, la vida labo­ral fa molt difícil par­ti­ci­par en coses d’aquest tipus. Si tu tre­ba­lles en una empresa fent vuit, deu hores, després surts a com­prar, fas vida amb la família, vas a bus­car el nen a l’extra­es­co­lar... Et queda poca estona per par­ti­ci­par en la vida asso­ci­a­tiva. Entenc que la gent pre­fe­reixi apun­tar-se a un equip de bàsquet en lloc d’un par­tit polític [riu]. Fixa’t quina gent es pot dedi­car a la política: qui té un negoci propi, un fun­ci­o­nari (com jo) que no tindrà pro­blema per ple­gar i anar en un ple. Ales­ho­res, la majo­ria de gent que es dedica a això pot­ser no pateix per pagar el rebut de la llum. Ep, no vol dir que no cone­gui els mal­de­caps que tenen molts per arri­bar a finals de mes, però no ho patei­xen. Quina és la feina que hem de fer com a polítics? Doncs tre­pit­jar car­rer, pro­cu­rar apro­fi­tar quan estàs fora de la cam­bra, fer un esforç per enten­dre què està pas­sant. Jo pro­curo fer ser­vir trans­port públic, per como­di­tat i també per no per­dre el con­tacte amb la rea­li­tat. Són peti­tes coses que t’aju­den a tocar de peus a terra. Sí que hi ha polítics que pot­ser no toquen de peus a terra, però crec que déu-n’hi-do el conei­xe­ment de la rea­li­tat que hi ha. Però, com et deia, una cosa és saber què costa la llum i l’altra, patir-ho.