Un any de la victòria de Biden

Fa un any, el demòcrata Joe Biden es va impo­sar a les urnes al repu­blicà Donald Trump i, poc després, es va con­ver­tir en el nou pre­si­dent dels Estats Units. Ho va fer amb clare­dat –va obte­nir 7 mili­ons més de sufra­gis que el pre­si­dent Trump (306 enfront de 232 com­pro­mis­sa­ris)– en unes elec­ci­ons mar­ca­des per l’amenaça de frau elec­to­ral, que va aca­bar d’empas­ti­far la democràcia nord-ame­ri­cana per l’enèsima rucada de l’expre­si­dent Trump. Una victòria molt espe­rada, fins i tot alli­be­ra­dora, però que es va fer espe­rar en un llarg recompte de vots en diver­sos punts clau del país.

Després de l’assalt al Capi­toli, l’Stop the steal (‘atu­reu el roba­tori’) que van pro­moure els trum­pis­tes va res­so­nar per tot el país. Aque­lla cam­pa­nya només tenia un objec­tiu: convèncer els nord-ame­ri­cans que aque­lles elec­ci­ons van ser frau­du­len­tes i que, per tant, Biden era un pre­si­dent il·legítim, en una demos­tració més de l’estratègia de fake news de Trump. “Biden no era l’espe­rança, però és un res­pir”, asse­gura la cata­lana Mònica Clua, doc­tora en ciències polítiques per la Uni­ver­si­tat de York i catedràtica a la Uni­ver­si­tat de Texas Rio Grande Valley (Estats Units).

Amb la victòria dels demòcra­tes, es posava punt final a una legis­la­tura mar­cada per la polèmica, el soroll i la con­fron­tació cons­tant i per­ma­nent entre el pre­si­dent Trump i la resta del món. Amb una acti­tud des­a­fi­a­dora, Trump va ser capaç d’obrir, entre els Estats Units i la resta, una escletxa gegant que, un any després de la seva marxa de la Casa Blanca, encara està cos­tant Déu i ajuda tan­car.

La legis­la­tura del soroll a cop de piu­la­des de Trump va pro­vo­car una gran res­saca social al país, de la qual encara no s’ha recu­pe­rat. “Pre­o­cupa molt més el trum­pisme que el mateix per­so­natge. Trump es va des­per­tar i va alli­be­rar el fan­tasma del fei­xisme als Estats Units i al món. Avui, el supre­ma­cisme blanc és la prin­ci­pal amenaça que tenen els Estats Units. Aquest feno­men s’ha estès arreu del món i és una gran amenaça per a la soci­e­tat”, explica Clua.

Una de les grans pro­me­ses de Biden va ser unir el país con­tra el trum­pisme, cosa que encara no ha acon­se­guit. L’herència de Trump con­ti­nua sent demo­li­dora un any després. I Biden i els demòcra­tes n’han patit les con­seqüències. El pri­mer any de man­dat està sent difícil. Biden ha hagut de cosir totes les feri­des ober­tes que va dei­xar el seu pre­de­ces­sor a la Casa Blanca.

Des del pri­mer dia de legis­la­tura, Biden es va cen­trar a mini­mit­zar l’impacte de la pandèmia, que tants cops havia menys­tin­gut Trump. Ho va fer incor­po­rant un equip d’experts al cap­da­vant per dei­xar constància que tom­bar la pandèmia era el pri­mer repte com a pre­si­dent. Així, Biden ha dedi­cat tots els esforços a cons­ci­en­ciar els nord-ame­ri­cans que cal vacu­nar-se per extin­gir la Covid-19 i a recu­pe­rar el pols econòmic del país. Però, lluny d’apai­va­gar-se, con­ti­nua la pro­pa­gació de la Covid-19 i les bos­ses de resistència a les vacu­nes.

Més enllà dels morts (les xifres als EUA fan fere­dat), la pandèmia ha fet tron­to­llar l’eco­no­mia –un dels eixos ver­te­bra­dors de l’època Trump– i, com a con­seqüència, els preus dels béns de con­sum, els ali­ments i el com­bus­ti­ble s’han dis­pa­rat, cosa que fa que els votants de Biden l’asse­nya­lin.

Un dels moments més crítics (o el pit­jor de tots) del pri­mer any de govern de Biden va ser la reti­rada mili­tar de l’Afga­nis­tan. Als Estats Units –com a Rússia– l’ingre­di­ent amb el qual es cuina l’amor a la pàtria és la guerra. La reti­rada –que va ser caòtica i molt mal ges­ti­o­nada– ha gene­rat un debat intern al país que ha debi­li­tat la figura del pre­si­dent nord-ame­ricà. Men­tre que Biden fa mans i mànigues per apai­va­gar els focs oberts de por­tes enfora, es mos­tra incapaç de lide­rar amb fer­mesa les dife­rents ànimes del Par­tit Demòcrata, cada cop més enfron­ta­des i divi­di­des en un moment deter­mi­nant de la legis­la­tura. Així, Biden actua com a medi­a­dor entre mode­rats i pro­gres­sis­tes demòcra­tes al vol­tant de la seva agenda legis­la­tiva. En aquest sen­tit, diven­dres va acon­se­guir des­en­ca­llar el seu pla d’infra­es­truc­tu­res.

De cara a l’elec­to­rat, els experts veuen una diferència relle­vant entre l’actual pre­si­dent i el seu pre­de­ces­sor: Trump sem­pre venia allò que feia, encara que no fes res. En canvi, ni Biden ni el seu par­tit estan defen­sant allò que real­ment estan fent. I, a més, Biden no ha estat capaç d’assu­mir un lide­ratge fort dins del par­tit, que li demana menys mode­ració i més deter­mi­nació.

Enmig de tan­tes veus crítiques, l’edat del pre­si­dent –el 20 de novem­bre farà 79 anys– no l’afa­vo­reix. Tam­poc els resul­tats recents als estats de Virgínia i Nova Jer­sey –feus infran­que­ja­bles per als demòcra­tes–. Si Biden no és capaç de rever­tir aquesta dinàmica, els demòcra­tes cor­ren el perill d’expe­ri­men­tar una sac­se­jada en les elec­ci­ons de mig man­dat (el 2022), que es plan­te­gen com un referèndum a la gestió del pre­si­dent en tota regla.