Pagar els plats trencats

Tenen força assu­mit que tard o d’hora entra­ran a la presó, i ho expli­quen amb una tem­prança que estre­meix. Augu­ren que roman­dran entre rei­xes fins que la justícia euro­pea dicti que el seu cas és una bar­ba­ri­tat i cor­re­geixi l’atro­ci­tat. Els seus càlculs pre­ve­uen que poden pas­sar entre tres i cinc anys pri­vats de lli­ber­tat. Se’ls acusa de delic­tes molt greus, ter­ro­risme i tinença d’explo­sius, però tot i el seu “alar­mant” per­fil, fan vida nor­mal al car­rer perquè l’Audi­en­cia Naci­o­nal no va tro­bar cap prova que demostrés que són, segons s’entesta a demos­trar la fis­ca­lia, un perill públic. Són l’Est­her Canet i en Ger­mi­nal Tomàs, dos dels CDR per­se­guits per l’Estat en el marc de l’ope­ració Judes. For­men part de la causa popu­lar­ment cone­guda com a 23-S ja que les pri­me­res deten­ci­ons van tenir lloc el 23 de setem­bre del 2019. Hi ha un total de tretze per­so­nes afec­ta­des.

“Estic bé, tran­quil, tinc molt assu­mit que no arxi­va­ran la nos­tra causa perquè el poder judi­cial està poli­tit­zat, no és inde­pen­dent, hi ha ins­tau­rada l’extrema dreta, i la nos­tra causa els ser­veix per mar­car el camí a la gent que pro­testa”, explica en Ger­mi­nal Tomàs. Ell és una de les nou per­so­nes que la Guàrdia Civil va dete­nir aquell 23-S i una de les set que van ser tan­ca­des tres mesos a Soto del Real. La fis­ca­lia par­lava ales­ho­res de “grup ter­ro­rista de caràcter seces­si­o­nista”. Encara ara es bus­quen els explo­sius amb què, segons la Guàrdia Civil, volien pro­vo­car “un dany irre­pa­ra­ble”. L’Est­her Canet està acu­sada del mateix, també pen­dent de judici, però va ser inclosa en una segona ràtzia, quan el tri­bu­nal va incor­po­rar-hi qua­tre per­so­nes més. L’Est­her està acu­sada de ter­ro­risme, i la fis­ca­lia, per reblar el clau, la con­si­dera un dels cer­vells del grup. Això no obs­tant, si ella volgués, avui mateix podria aga­far un avió i des­plaçar-se a qual­se­vol racó del món. Ni tan sols se li han apli­cat mesu­res cau­te­lars. “Els infor­mes poli­ci­als indi­quen que soc vio­lenta i radi­cal i que un dels delic­tes que he comès és ser amiga d’altres encau­sa­des”, relata.

Alerta Solidària, l’orga­nit­zació que s’encar­re­gada de la seva defensa, ha pre­sen­tat recent­ment un recurs per mirar de posar fi a aquest mal­son. Però tots dos tenen clar que els advo­cats no se’n sor­ti­ran perquè, tot i tenir con­fiança cega en la seva defensa, “no esca­pa­rem de la plan­ti­lla que segueix el poder judi­cial”, diu en Germi, com el conei­xen fami­li­ars i amics. L’Est­her afe­geix: “Fan amb la nos­tra vida el que volen, però segui­rem orga­nit­zats als car­rers perquè ja ens hem empas­sat la por. Sabem que és una lote­ria, que ens ha tocat a nosal­tres, però no aban­do­naré la lluita perquè als meus fills no els vull dei­xar aquesta merda de país, on el fei­xisme campa com vol.”

No abai­xen el cap, ni tenen la intenció de fer-ho. “Jo no soc inde­pen­den­tista, soc anar­quista –acla­reix en Germi–, i lluito per con­que­rir millo­res soci­als, així que tinc molta feina pen­dent de fer.” Tots dos coin­ci­dei­xen a l’hora de cri­ti­car la classe política actual. L’espa­nyola però també la cata­lana i, dins d’aquesta, la inde­pen­den­tista. Parla en Germi: “El gran error que va come­tre el poble va ser des­a­pro­fi­tar la força d’aquell 3 d’octu­bre, però tant el govern espa­nyol com el català van aga­far por perquè la gent s’havia apo­de­rat massa. Si aquell dia no fre­nem, el 27 d’octu­bre som inde­pen­dents o tenim els tancs aquí.” Lamen­ten que els polítics “s’omplin la boca par­lant de repressió i de posar-hi fi” però després “es per­so­nen en les cau­ses con­tra mani­fes­tants i ens ofe­rei­xen un suport de postu­reig: una moció al Par­la­ment, copets a l’esquena, però de suport real, res de res”. L’Est­her es mos­tra con­vençuda que el poble no neces­sita ara mateix cap lide­ratge polític: “Hem demos­trat que ben orga­nit­za­des ho sabem fer. Llàstima que no ens hem cre­gut la força que tenim.”

Si tant ells com la resta d’encau­sats es man­te­nen ferms, asse­gu­ren que és gràcies al suport rebut: “A la xarxa que hem creat, a les iaies que t’expli­quen que t’han vist a la tele...” Ell creu que la causa del 23-S “ha obert els ulls a molta gent que ha vist que no hem tor­nat qua­ranta anys enrere, és que mai havíem sor­tit d’aque­lla època”. Mal­grat la seva con­vicció i la seva força, patei­xen molt pel seu entorn, sobre­tot pels fills. Poden dema­nar per a ells, d’entrada, entre 12 i 37 anys de presó. L’Est­her no té cap dubte que algú ha de pagar els plats tren­cats i que ara mateix estan en el punt de mira. La seva teo­ria és: “Com més victòries judi­ci­als acon­se­gueixi el pre­si­dent Puig­de­mont a l’exte­rior, més s’acar­nis­sa­ran amb nosal­tres. Si es donés el cas que a ell i a la resta d’exi­li­ats els extra­dis­sin, ales­ho­res ja tin­drien repre­sa­li­ats de més pes i s’obli­da­rien de nosal­tres. Jo ho tinc claríssim.” I con­clou: “Al final, nosal­tres els ser­vim per fer titu­lars que tapin els escàndols del rei o les victòries del pre­si­dent Puig­de­mont.”

Mal­grat el cal­vari que estan vivint, ho tor­na­rien a fer. “Jo només tinc por de per­dre’m la vida dels meus fills, però no de la lluita al car­rer. Els drets col·lec­tius només s’han acon­se­guit des de la lluita col·lec­tiva”, diu l’Est­her. “L’única recepta és car­rer, car­rer i car­rer. Només ens queda això, i no només per acon­se­guir la inde­pendència”, apun­tala el seu com­pany de vida i de lluita.