Política poruga (i 2)

Els ciu­ta­dans poden pre­gun­tar-se (i de fet ho fan cada cop més): per a què ser­veix la política? O millor: per a què em ser­veix? Fins i tot aquells que mani­fes­ten estar al dia de la infor­mació política, no aca­ben de treure l'entre­llat de l'enigma. I mal­grat tot, la nave va. El sis­tema fun­ci­ona en els seus ele­ments essen­ci­als. Els car­rers estan il·lumi­nats, els escom­bri­ai­res pas­sen cada nit, el país no ha fet fallida, els hos­pi­tals fun­ci­o­nen... Però hi ha quel­com que no va a l'hora, segons una part crei­xent de la ciu­ta­da­nia.

S'ha per­dut el fee­ling, aque­lla con­nexió entre gover­nats i gover­nants. El canvi és pal­pa­ble per a aquells que van viure els anys dau­rats de la política. No és estrany que els majors de cin­quanta-cinc anys siguin avui els que engrei­xen els ren­gles del vot en blanc.

Per ells, la política d'ara és el reialme del totum revo­lu­tum, del qual només els arri­ben els crits, les bara­lles, les pata­ca­des i els insults, i els dei­xen una sen­sació de llu­nya­nia i bui­dor infi­ni­tes. I men­tre la política és una màquina de des­a­fecció, seguei­xen gua­nyant els de sem­pre, cosa que encara genera més des­a­fecció. Incapaç de tren­car la lògica per­versa, la política va venent tros­sos del seu antic poder (l'últim, entre­gar les cai­xes als cam­pi­ons de l'espe­cu­lació) sense enten­dre que pot aca­bar com a objecte deco­ra­tiu, un caríssim gerro de por­ce­llana aban­do­nat en un racó de la rea­li­tat. I algú pot pre­gun­tar: per a què ser­veix?