Política

Amenaça la democràcia

L’extrema dreta pren força arreu d’Europa i intenta formar un únic grup parlamentari

Mentre que per a Alemanya és el perill principal per al país, Itàlia o Espanya l’han blanquejada

Malgrat haver reconegut fa ja dos anys que a la Unió Europea hi ha “una emergència feixista”, les institucions comunitàries han fet ben poca cosa per combatre-la

És impossible que es percebi l’extrema dreta com una amenaça si se la tracta com una força democràtica més

“A Europa hi ha una emergència fei­xista”, va dir el gener del 2020 el vice­pre­si­dent de la Comissió Euro­pea Frans Tim­mer­mans. Des d’ales­ho­res, poc s’ha fet des de les ins­ti­tu­ci­ons per com­ba­tre-la. No hi ha cap país euro­peu que s’hagi esca­po­lit de l’onada reac­cionària que, insi­di­osa, ha pene­trat en totes les capes de la soci­e­tat.

La diferència més evi­dent, però, rau en com els governs i els par­tits, sobre­tot els de cen­tre­dreta, es defi­nei­xen davant l’extrema dreta. És interes­sant obser­var els països que van ser el bres­sol del nazisme, el fei­xisme i el fran­quisme, res­pec­ti­va­ment. Ale­ma­nya és el país euro­peu que s’ha pres més seri­o­sa­ment el perill del retorn del fei­xisme. Ha tre­ba­llat la memòria històrica molt millor que Itàlia o Espa­nya, i la dreta ha triat no bar­re­jar-se amb l’extrema dreta. Fa un mes, la minis­tra d’Inte­rior ale­ma­nya, Nancy Fae­ser, va recor­dar que l’extrema dreta és “l’amenaça prin­ci­pal per a la segu­re­tat del país”. I la ciu­ta­da­nia així ho per­cep. Segons un estudi recent de la Fun­dació Fri­e­drich Ebert, el 70% dels ale­manys con­si­de­ren que l’extrema dreta és “un gran perill” per a la democràcia.

A Espa­nya i a Itàlia, en canvi, on no s’ha pas­sat prou comp­tes amb la pròpia història, la dreta ha pac­tat amb l’extrema dreta duent-la al govern. És impos­si­ble que els ciu­ta­dans per­ce­bin l’extrema dreta com una amenaça si la resta de par­tits i els mit­jans la trac­ten com una força democràtica més. El cas d’Itàlia és cla­morós. No només la dreta, amb Sil­vio Ber­lus­coni com a prin­ci­pal artífex, ha blan­que­jat l’extrema dreta, sinó també el cen­tre­es­querra.

Segons tots els son­de­jos, si hi hagués elec­ci­ons, Gior­gia Meloni, líder del par­tit Fra­te­lli d’Ita­lia (Fd’I), hereu del Par­tit Fei­xista, seria la nova pri­mera minis­tra d’Itàlia. Enrico Letta, el líder del Par­tit Demòcrata (PD), va dir al mes d’octu­bre: “Fd’I té les seves arrels en el pit­jor fei­xisme d’Itàlia. I aquí no hi ha lloc per a fei­xis­tes ni neo­fei­xis­tes.” El con­text eren les elec­ci­ons a l’alcal­dia de Roma, que se la dis­pu­tava un can­di­dat del PD i un de Fd’I. Al cap de pocs dies, però, amb l’alcal­dia al sac demòcrata, va començar una sèrie de pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres amb Meloni. S’ave­nen tant que els mit­jans els han bate­jat com la pare­lla de moda i ells matei­xos en fan broma. Però el més greu és que Letta, jun­ta­ment amb els altres expre­mi­ers Mat­teo Renzi i Giu­seppe Conte i repre­sen­tants de l’elit mediàtica i empre­sa­rial (des del pre­si­dent de la patro­nal indus­trial al direc­tor del diari més venut, Il Cor­ri­ere della Sera) van par­ti­ci­par el mes pas­sat a la festa anual del par­tit reac­ci­o­nari, ager­ma­nat amb Vox, Jair Bol­so­naro i Vik­tor Orban.

El que té en comú l’extrema dreta euro­pea és que ha tret rèdit de la mala gestió de la crisi dels refu­gi­ats per part de les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries. L’extrema dreta que ha tin­gut més èxit els dar­rers anys és la que fa ser­vir una retòrica anti­casta, per exem­ple con­tra les “elits de Brus­sel·les”. França, amb Marine Le Pen, i Itàlia, amb Mat­teo Sal­vini, en són els dos grans expo­nents al con­ti­nent. S’eri­gei­xen com la veu dels per­de­dors del sis­tema, dels que se sen­ten aban­do­nats pels par­tits tra­di­ci­o­nals. En rea­li­tat, però, for­men part dels pilars del sis­tema, i per això se’ls dona camp per córrer: no van mai con­tra els pode­ro­sos. I amb tot, l’extrema dreta ha sabut, a més d’apro­piar-se de les pro­tes­tes con­tra les res­tric­ci­ons anti­co­vid, pene­trar en els ambi­ents indi­cats per arri­bar als joves, com ara You­Tube o Twitch, i acon­se­guir ven­dre la idea que ser “fatxa” és ser rebel con­tra allò “política­ment cor­recte”. Una esquerra que quan ha tocat poder ha renun­ciat als seus pro­gra­mes, sovint més con­cen­trada en les for­mes que en l’arrel dels pro­ble­mes, els ho ha posat fàcil.

El desem­bre pas­sat la plana major de l’extrema dreta euro­pea es va reu­nir a Varsòvia con­vi­dada pel polonès Par­tit de la Llei i la Justícia. Entre ells, San­ti­ago Abas­cal, Le Pen i Orban. Des d’allà, el líder de Vox va anun­ciar que aquest gener es tor­na­rien a reu­nir a Madrid. L’objec­tiu és sin­cro­nit­zar agen­des i posar-se d’acord per for­mar un únic grup al Par­la­ment Euro­peu. Seria un pas de gegant per visi­bi­lit­zar la força dels reac­ci­o­na­ris a Europa.

70
per cent
dels alemanys consideren que l’extrema dreta és un gran perill per a la democràcia.
47
per cent
dels vots obtindria a Itàlia la coalició entre l’extrema dreta i Silvio Berlusconi liderada per Georgia Meloni.
3r
grup
més gran de l’eurocambra seria el ‘supergrup’ que vol formar l’extrema dreta anant tota junta.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia