“El primer intent d’emancipació nacional és mort, no ha reeixit”

No, està aca­badíssima! A més, la inha­bi­li­tació encara no ha començat, tots vam recórrer con­tra la sentència del TJSC perquè, a diferència de la Carme, tenim una segona instància, i cada vegada que nome­na­ven un ponent per resol­dre el recurs he pre­sen­tat escrit de recu­sació. N’he recu­sat fins a tres, perquè claríssi­ma­ment eren del PP i anti­procés, però ara ja paro, no vull recu­sar més perquè cada ponent és igual o pit­jor que l’ante­rior. A par­tir del moment que hi hagi sentència defi­ni­tiva comp­tarà la multa i la inha­bi­li­tació.

A l’ins­ti­tut ja es va començar a gene­rar una certa inqui­e­tud política, bàsica­ment social, i poc després de començar la uni­ver­si­tat vaig anar a Prada, a la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, i vaig entrar en con­tacte amb un sin­di­cat. Després encara van pas­sar dos anys, però als 19 ja tenia ganes d’apun­tar-me a un par­tit polític i vaig infor­mar-me a Ini­ci­a­tiva. I eren d’esquer­res, com jo em sen­tia, però el tema dels Països Cata­lans em gri­nyo­lava molt, no em va convèncer no veure-hi una volun­tat explícita de la nació com­pleta, tot i que la pri­mera vegada que vaig votar ho vaig fer pel Rafel Ribó. Als 22 anys em vaig afi­liar a CCOO i a les JERC i ERC alhora, per una moti­vació social i política.

Exacte. Allò va ser pos­si­ble gràcies a la feina d’un equipàs de l’Hos­pi­ta­let que trèiem hores d’on podíem per un pro­jecte d’esquerra, i a una feina prèvia dels ante­ri­ors can­di­dats. I allò va ser el que va impul­sar, sense voler-ho, la meva car­rera política. Si no arribo a sor­tir regi­dora el 2003 a l’Hos­pi­ta­let, que era la ciu­tat més gran on ERC va asso­lir repre­sen­tació, no hau­ria estat con­se­llera de Benes­tar, ni dipu­tada ni res. Allò va ser un revul­siu. Recordo la nit elec­to­ral en un hotel a la Gran Via, quan Carod-Rovira va esmen­tar-me en el seu dis­curs al car­rer… Aquell dia vaig sor­tir man­te­jada pels com­panys.

Bé, en Joan Tardà ja era regi­dor a Cor­nellà: en ciu­tats mit­ja­nes de l’àrea metro­po­li­tana ell va ser el pri­mer. En ciu­tats grans, fora de Bar­ce­lona, els pri­mers vam ser l’Hos­pi­ta­let i Bada­lona.

Oh, i tant! La gent d’ERC a l’Hos­pi­ta­let aspira a l’alcal­dia, com suposo que qual­se­vol que es pre­senta a unes elec­ci­ons. Avui ERC és el pri­mer par­tit de Cata­lu­nya en alcal­dies, i ara l’ambició és ser alter­na­tiva també a l’àrea metro­po­li­tana.

Més que haver-s’hi dei­xat de veure, hi ha dei­xat de ser resi­dual! Sobre els motius, cadascú en tenim múlti­ples per votar una opció política; la majo­ria ideològics, però altres també pràctics. Hi ha gent que diu ‘jo voto aquests perquè em resol­dran els meus pro­ble­mes’, pot­ser gent d’esquer­res que vota Vox perquè així ho creu… Les coses no són tan unívoques, tot i que és cert que hi havia una certa por, no fa tants anys havia sen­tit “Si gua­nyeu ens posa­reu en trens i ens tor­na­reu al poble”… I ho expres­sen d’una manera molt mino­ritària, sí, però amb això et pre­gun­tes “D’on has bai­xat, fill meu, per fer aquest tipus d’apre­ci­a­ci­ons?”. Però l’inde­pen­den­tisme és una pro­posta política més que és objecte de votació, una opció que vol un estat propi en forma de república com a model d’estat i que alhora, en el men­tres­tant, advoca per un model de soci­e­tat. Per tant, con­tras­tem pro­pos­tes.

Em resis­teixo a com­prar-te l’expressió; sim­ple­ment l’inde­pen­den­tisme està ocu­pant un espai cen­tral en la política.

I tant, això sí. Al govern de Mara­gall érem poques dones, d’ERC només jo fins que va entrar la Marta Cid, i tot era gent de certa edat, perquè el PSC va por­tar Quim Nadal, Montse Tura, el mateix Pas­qual…

Ho defen­sava en aquell moment, i en això la pers­pec­tiva del temps no m’ha can­viat: per interès i per la bata­lla política, d’una banda es va mag­ni­fi­car el dra­gon khan, sobre­tot per part de CiU, que no va pair l’alter­nança, però d’altra banda hi havia una falta de cos­tum de governs de coa­lició poste­lec­to­ral, que des del res­ta­bli­ment de la democràcia es van ence­tar amb els tri­par­tits, perquè CiU era una coa­lició pre­e­lec­to­ral. Ja s’ha vist ara que una coa­lició poste­lec­to­ral com­porta ais i uis, i això ho hem de nor­ma­lit­zar, no ens hem de posar ner­vi­o­sos. Que a vega­des com a votant agrai­ries que la roba bruta es rentés a casa i una mica de tran­quil·litat per fer feina, també t’ho he de dir, però no ho mag­ni­fi­cava ales­ho­res ni ara.

De fet va ser dir: “Què passa, on és el pro­blema? Per què Mon­ti­lla no pot ser pre­si­dent? Per raons de carisma, o perquè és nas­cut a fora? Perquè si és per això últim, sou tots una colla de xenòfobs!” El PSC l’havia triat cap de llista i tenia dret a la pre­sidència. I pot­ser com­pa­rat amb Jordi Pujol o Pas­qual Mara­gall qual­se­vol té poc carisma, sí, però els com­panys con­se­llers no em par­la­ven mala­ment de la seva capa­ci­tat de gestió, deien que era un gust tre­ba­llar-hi perquè feia mol­tes reu­ni­ons, s’interes­sava, ho seguia... Una altra cosa és que patis­sin més o menys a les ses­si­ons de con­trol del Par­la­ment, igual que patíem amb el Pas­qual però per raons dife­rents, perquè et podia sor­tir per qual­se­vol banda i pen­sa­ves: “Ai avui, quina t’embo­li­carà?” En el cas de Mon­ti­lla et pre­gun­ta­ves: “Dirà res que no sigui el que sol dir sem­pre?”

Pro­ba­ble­ment hau­ria fet alguna cosa dife­rent, sobre­tot pel que fa a l’acti­tud.

M’ho quedo per mi, però no em refe­reixo a una acti­tud de clau­di­cació: no hau­ria actuat dife­rent res­pecte a les que­re­lles i als reque­ri­ments del TC, i con­ti­nuo defen­sant que al Par­la­ment s’ha de poder par­lar de tot, i més aquesta set­mana que s’ha sabut que els com­panys de la mesa de Roger Tor­rent ani­ran a judici per haver permès que es votés una reso­lució política sobre la monar­quia. En tot això em refermo abso­lu­ta­ment. Però en aquell procés entre el 2015 i el 2017 hi ha algu­nes coses més de dins les màqui­nes del par­tit on segu­ra­ment la meva acti­tud hau­ria estat dife­rent, més pro­po­si­tiva i par­ti­ci­pa­tiva en la presa de deci­si­ons.

Res­pecto moltíssim tot el que diu i ha fet la Carme, però això en con­cret no ho veig com ella, tot i que des de la pers­pec­tiva penso que està bé com enfoca la qüestió.

El que està mort és un camí, una via que es va ini­ciar legis­la­ti­va­ment el 2015 i que va coin­ci­dir amb l’etapa de Junts pel Sí. Junts pel Sí va tenir un prin­cipi i un final, igual que hi ha un prin­cipi i un final del pri­mer intent d’eman­ci­pació naci­o­nal del Prin­ci­pat des del res­ta­bli­ment de la democràcia. És un pri­mer intent, i el pri­mer intent és mort, sí, s’ha aca­bat i no ha reei­xit. El que és ple­na­ment viu és l’objec­tiu, i renai­xerà un segon intent amb un segon camí, ja que con­ti­nua tenint suport popu­lar, i jo aspiro que s’incre­menti. La via pacífica de la volun­tat majo­ritària per mitjà d’un referèndum per mi és l’única via pos­si­ble, després d’haver assa­jat la via ante­rior.

No va ser fàcil acon­se­guir-ho del 2015 al 2017, es va estar refent i recons­truint cons­tant­ment. No n’era pro­ta­go­nista prin­ci­pal, però t’ho podrien expli­car els que ho eren i inten­ta­ven cosir i reco­sir, com la Marta Rovira, el Jordi Turull, el Lluís Llach, la Mireia Boya... Ara costa perquè no hem gua­nyat, hem per­dut el pri­mer embat, però alhora con­ti­nues tenint una majo­ria que manté l’objec­tiu i estàs encara tro­bant l’estratègia millor, perquè no la sap ningú… En política és molt com­pli­cat l’assaig i error. Quan fas polítiques públi­ques has d’anar sobre dades empíriques i fets segurs. En el cas de la inde­pendència de Cata­lu­nya no és així, i duem un error a mit­ges, perquè penso que l’1-O va ser mera­vellós a tots els nivells: popu­lar, polític, democràtic… Però no ens en vam sor­tir: per inca­pa­ci­tat pròpia, per manca de força… per tot el que ja s’ha dit, no hi tor­naré a entrar i no vull mat­xu­car-me. Has de ser cons­ci­ent de qui­nes són les teves for­ces i qui­nes eines pots adop­tar per inten­tar tom­bar una força que és supe­rior. El pro­blema d’ara és tro­bar l’estratègia per fer la trans­lació de la pèrdua cap a l’empenta i el guany final. Això hi ha for­ma­ci­ons polítiques que han deci­dit fer-ho d’una manera i altres d’una altra. I aquest cap de set­mana veu­rem com ho ha deci­dit fer ERC a la con­ferència naci­o­nal.

És que par­lar de mode­ració… Com que hi ha tanta infor­mació, cada vegada hi ha més opci­ons de deba­tre i opi­nar, i lla­vors ten­dei­xes a la sim­pli­fi­cació. Pragmàtics, segons per a què! Quan gover­nes, les polítiques que han de ser pragmàtiques, i si a més has de tei­xir la fita de la inde­pendència de Cata­lu­nya, t’has de fixar objec­tius que a pri­ori no són fàcils. Depèn de com, el més pragmàtic seria no ser-ho, d’inde­pen­den­tista. Com va ser el més pragmàtic durant molts anys! Ara ser pragmàtic és voler fer el teu camí, perquè l’Estat no té cap alter­na­tiva al que dema­nem una part molt impor­tant de la soci­e­tat cata­lana. És que no n’he sen­tit cap: una és la judi­ci­a­lit­zació i dir no a tot, i l’altra és dir “Modi­fi­queu la Cons­ti­tució”, que és una manera de dir “Et fots”, perquè sem­pre serem mino­ria ni que suméssim el 100% de cata­lans, bas­cos i gallecs. Això no du enlloc, per tant el que és pragmàtic és repren­dre el camí. O sigui que jo no en diria mode­rat o pragmàtic, en diria reco­nei­xe­dor del punt en què s’està, que no està gua­nyant. Tenim un valor bru­tal, que és la feina feta de la gent que ho veu i és inde­pen­den­tista, d’esquer­res o dre­tes, de par­tits dife­rents que el repre­sen­ten. Això és un gran guany, perquè és com l’eco­lo­gisme: ja no hi ha par­tits eco­lo­gis­tes amb força, perquè tots els par­tits han incor­po­rat l’eco­lo­gisme. Això és gua­nyar. ERC advoca per aquesta reflexió, i jo m’hi sento còmoda.

Ja fa anys, a tot arreu… No s’hi pot fer res, forma part de la demo­cra­tit­zació de l’opinió i de com creu cadascú que ha d’exor­cit­zar els seus dimo­nis. També una part dels insults em ve pel fet de ser dona i sense un físic estan­dar­dit­zat… i altres ani­ran perquè soc una covarda, una venuda, una boti­flera, però és que ja fa tants anys que ho sents… A mi m’agrada deba­tre sobre argu­ments i no sobre insults. A vega­des són monòlegs, són caga­ra­des, esco­pi­na­des sense afany de debat real. L’insult per l’insult no m’aporta res, però amb els anys has après a res­si­tuar-ho, perquè, si no, no dor­mi­ries.

No. Si algú es pen­sava que seria fàcil recon­duir una situ­ació judi­ci­a­lit­zada sense cap res­pecte per allò que es diu, es pensa i pel que es mani­fes­ten milers i milers de per­so­nes a Cata­lu­nya, doncs no és fàcil. Al PSOE li falta valen­tia, perquè sap els cos­tos que pot tenir elec­to­ral­ment qual­se­vol altra cosa. Per a ells, man­te­nir la petició d’indult fins al final ha estat un esforç tan bèstia que no pen­sen per­dre gai­res llençols més. Per això una cosa que, per a un govern que es diu que res­pecta les mino­ries naci­o­nals, hau­ria de ser tan fàcil com fer una llei de l’audi­o­vi­sual res­pec­tu­osa amb les llengües coo­fi­ci­als, en canvi és com treure-li els quei­xals. I igual passa amb tot... Ara, això també et dona legi­ti­mi­tat, si és que algú al món t’està mirant, que crec que ara no perquè evi­dent­ment hi ha altres pri­o­ri­tats. No es pot dei­xar per verd cap esce­nari fins que no et diguin clara­ment a la cara que s’ha aca­bat. I com que això no ha pas­sat, cal con­ti­nuar. Si t’aixe­ques de la taula és molt difícil tor­nar-t’hi a asseure. Per tant, que te’n facin fora. Tu, asse­gut allà.

Crec que Junts no hi és perquè per a ells no és còmode i s’han aga­fat a l’excusa que volen que sigui de par­tit i no de govern, així tenen més fàcil expli­car per què no hi són. Si és entre governs, que hi vagin els teus con­se­llers encapçalats pel vice­pre­si­dent, no passa res! Forma part sim­ple­ment d’una estratègia dife­rent i de no voler donar per bo el diàleg, tot i que era al seu pro­grama elec­to­ral. Dir que se’ls expulsa és una posició que es fa fàcil d’expli­car per bé que no ho com­par­teixo, però la política és això.

Es poden fer mol­tes coses, començant per donar més pres­su­post al Con­sorci [riu]… Ara estic molt espe­rançada amb el Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua, té volun­tat que hi par­ti­cipi tot­hom, fins i tot nosal­tres hi podrem ser i fer-hi pro­pos­tes. El que s’hi pot fer és el que es deci­dirà aquí per esten­dre l’ús, pres­ti­giar la llen­gua, gua­nyar espais d’ús que ara no hi són, fer com­plir la legis­lació vigent que no es com­pleixi i fer can­vis. L’objec­tiu és garan­tir els drets lingüístics de tots els ciu­ta­dans, tenint en compte qui­nes són les llengües ofi­ci­als i la llen­gua pròpia.

No, no… Depèn d’on ets, però en el cas del dis­tricte de Bar­ce­lona, que és on soc, el 80% de l’oferta de cur­sos és per a per­so­nes que aca­ben d’arri­bar o que encara han de començar amb la llen­gua. Des del 2019 es nota una revi­fada en l’arri­bada de per­so­nes d’arreu del món, la meva per­cepció és que és igua­la­ble a la que hi va haver els pri­mers anys del segle. El que passa és que en situ­ació pandèmica això no s’ha aca­bat de per­ce­bre, estem par­lant de molta gent nou­vin­guda que no ha après el català a l’escola i no hi ha les eines sufi­ci­ents perquè l’apren­gui.

Ho soc si hi ha política lingüística, perquè si no n’hi ha les llengües es moren.

Abso­lu­ta­ment, però també de la política lingüística que es fa, i ara estic molt espe­rançada amb un pacte on es pren­dran deci­si­ons de manera molt àmplia, i tot­hom que ho vul­gui hi podrà par­ti­ci­par. Estic moti­vada per deci­dir entre tots qui­nes són les millors mesu­res per rever­tir la situ­ació d’una llen­gua mino­rit­zada, amb un conei­xe­ment més que millo­ra­ble i sobre­tot un ús que cal recu­pe­rar a mar­xes forçades.

No, amb la bona política del depar­ta­ment i de tots els agents de l’àmbit edu­ca­tiu, perquè si hi ha un con­sens ampli en la soci­e­tat cata­lana des dels 80 és que per asso­lir un conei­xe­ment equi­li­brat del català i el cas­tellà, i per tant un ús poste­rior, has de poder com­pen­sar la falta d’entorn d’ús. Jo visc en un barri de l’Hos­pi­ta­let on sé que el meu fill sor­tirà de l’escola pública par­lant les dues llengües per­fectíssi­ma­ment, però la majo­ria dels seus com­panys no, perquè no tenen un entorn d’ús del català. I la immersió és la manera, perquè si no, fora de l’escola, aquells nens i nenes no tenen l’opció d’apren­dre’l. I el cas­tellà ja el saben…

Això és una qüestió de legis­lació: ens arriba cinema euro­peu a les pla­ta­for­mes perquè és obli­gat per llei, doncs s’ha de fer el mateix! I no només això: lla­vors hem d’apren­dre a fer pro­duc­tes audi­o­vi­su­als de qua­li­tat en català. Perquè si el pro­ducte no val res, què caram estàs rei­vin­di­cant? Mira els core­ans a Net­flix, tenen una pila de bones pel·lícules i sèries, i la gent les veu. Si et poden com­prar mate­rial de pri­mera qua­li­tat en català, ho faran si veuen que és una cosa moderna i hi poden gua­nyar con­su­mi­dors... S’ha de fer amb qua­li­tat, auto­e­xigència i regu­lació.

El Con­sell ho ha estat deba­tent, i no em posaré amb el que deci­deixi fer, perquè és molt plu­ral i li tinc molt res­pecte. Només et dic, com a mare d’una cri­a­tura, que si en una ter­cera part dels dies lec­tius a final de tri­mes­tre no es dona cap tipus de con­tin­gut, a fi de dema­nar espe­ci­al­ment que no comenci l’escola cinc dies abans, no ho com­par­teixo de cap manera. Com a mare estic d’acord amb el plan­te­ja­ment de començar una set­mana abans si ningú es queda sense les extra­es­co­lars, que de moment han dit que sí. De fet fa dècades que se’n parla...

En teo­ria hi havia temps per poder-ho dis­cu­tir, veu­rem com acaba. Però que el Con­sell Esco­lar parli per ell, no vull posar-me on no em dema­nen. S’han d’asseure i nego­ciar les con­di­ci­ons com això es pro­duirà i acor­dar-les pel bé de tots, sobre­tot dels alum­nes.