Torra redobla la desobediència

Gest polític con­tra la justícia espa­nyola. El 132è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Joa­quim Torra, des­tituït el 28 de setem­bre per una sentència del Tri­bu­nal Suprem, va con­ver­tir ahir el segon judici en con­tra seva per un supo­sat delicte de deso­bediència en un acte polític de rea­fir­mació de la seva estratègia de plan­tar cara a l’Estat espa­nyol.

“Cal col·lap­sar les pre­sons per acon­se­guir la inde­pendència”, sosté Torra, i si bé la seva actu­ació d’ahir no li com­por­tarà presó, ni tan sols detenció, sí que l’acosta a una més que pre­vi­si­ble con­demna per la seva decisió de no reti­rar, en el seu dia, la pan­carta a favor dels pre­sos polítics que pen­java del balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat, a Bar­ce­lona.

Torra va sor­pren­dre tot­hom, a pri­mera hora del matí, difo­nent un vídeo a través de les xar­xes soci­als en què anun­ci­ava que havia pres la deter­mi­nació de no pre­sen­tar-se al judici que s’havia de cele­brar en con­tra seva al jut­jat penal número 6 de Bar­ce­lona. Pel tipus de pena que es dema­nava, inha­bi­li­tació de 20 mesos i multa de fins a 30.000 euros, la presència de Quim Torra com a acu­sat en el judici no era inex­cu­sa­ble, per la qual cosa no rebrà una pena­li­tat extra pel seu gest de des­a­fi­a­ment.

Els jut­ges d’aquesta instància estan acos­tu­mats a jut­jar amb la incom­pa­rei­xença dels acu­sats, al que pot­ser no estan tan acos­tu­mats és al fet que aquests facin un vídeo car­re­gant en con­tra seva.

“Sí, vaig deso­beir unes ins­truc­ci­ons il·legals, perquè no podia fer-ho d’una altra manera. El meu deure com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat era res­pec­tar i obeir els drets fona­men­tals i uni­ver­sals”, deia Torra en la gra­vació, en què qua­li­fica el seu judici de “nova expressió de repressió de l’Estat espa­nyol en con­tra de la mino­ria naci­o­nal cata­lana”.

El 132è pre­si­dent, des­tituït pel Tri­bu­nal Suprem, va voler subrat­llar en el vídeo que avui en dia hi ha una altra pan­carta al Palau de la Gene­ra­li­tat, de suport a Ucraïna, causa que va dir com­par­tir, va denun­ciar que “a Cata­lu­nya s’hi fan judi­cis polítics” i, davant aquesta rea­li­tat, va mos­trar un cop més la seva decepció: “Lamento que l’inde­pen­den­tisme no sigui capaç d’arti­cu­lar una res­posta”, va dir.

De moment, qui ha donat res­posta a l’estratègia deso­be­di­ent és l’asso­ci­ació de caire espa­nyo­lista Impulso Ciu­da­dano, diri­gida per l’exdi­pu­tat de Ciu­ta­dans José Domingo, i la fis­ca­lia, acu­sació popu­lar i pública, que ahir van man­te­nir la petició de con­demna con­tra Quim Torra

La fis­cal va sos­te­nir que l’acu­sat men­teix quan es diu que s’atempta con­tra la seva lli­ber­tat d’expressió. “És una men­tida que encara que es digui mil vega­des seguirà sent una men­tida”, va dir la fis­cal, que va sos­te­nir que el judici gira a l’entorn de “l’obli­gació que tenen les ins­ti­tu­ci­ons de man­te­nir la neu­tra­li­tat política” i que la lli­ber­tat d’expressió indi­vi­dual no es pot expres­sar en un edi­fici públic “amb sim­bo­lo­gia par­ti­dista”.

La repre­sen­tant del minis­teri públic va fer ser­vir argu­ments que ja van ser uti­lit­zats al prin­cipi del pro­ce­di­ment quan la fis­ca­lia va tit­llar Torra de “con­tumaç rebel”, i en va apor­tar un de nou quan va defi­nir la forma de pro­ce­dir de l’acu­sat “d’insub­missió ins­ti­tu­ci­o­nal”.

La defensa de Torra la va assu­mir una vegada més el lle­trat Gon­zalo Boye, que, amb la seva vehemència habi­tual, va fer una argu­men­tació tècnica i també política a favor del seu cli­ent. En el pri­mer apar­tat, l’advo­cat va insis­tir que en el judici no s’havia pre­sen­tat la prova sufi­ci­ent que per­metés con­dem­nar el seu cli­ent.

En la sessió del judici, hi van decla­rar dos mos­sos d’esqua­dra, que van anar al Palau de la Gene­ra­li­tat a ins­tar la reti­rada de la pan­carta amb el lema “Lli­ber­tat pre­sos polítics”, i un col·labo­ra­dor de Torra a Pre­sidència que, a cri­teri de Boye, van apor­tar molt poques coses. També va recor­dar que el seu cli­ent no és rein­ci­dent perquè quan va pas­sar l’epi­sodi de la pan­carta encara no havia estat con­dem­nat pel pri­mer cas.

En des­ple­gar l’estratègia política de defensa, Gon­zalo Boye va plan­te­jar el cas com una per­se­cució con­tra el seu cli­ent, va donar “per fet” que se’l vol con­dem­nar i en aquest sen­tit va pre­gun­tar-se, en clau irònica, si “no hau­ria estat més fàcil cre­mar-lo a la foguera”.