Trenta anys sense justícia

El 23 de maig del 1992 el magis­trat Gio­vanni Fal­cone va ser bru­tal­ment assas­si­nat per la màfia; al cap de menys de dos mesos, la víctima seria Paolo Bor­se­llino. Els dos jut­ges esta­ven inves­ti­gant els lli­gams de la màfia amb les ins­ti­tu­ci­ons i no van poder aca­bar la feina.

Ara que es com­me­mo­ren els trenta anys de les seves morts, Itàlia s’ha omplert de sen­tits home­nat­ges i, també, d’hipo­cre­sia. Perquè, com denun­cia incan­sa­ble­ment la filla de Bor­se­llino, Fiam­metta, les ins­ti­tu­ci­ons van dei­xar sols i des­em­pa­rats els dos magis­trats. Massa hones­tos, massa peri­llo­sos: feien nosa. La màfia i el poder es retro­a­li­men­ten, es neces­si­ten l’una a l’altre. Col­pint la màfia, Fal­cone i Bor­se­llino van fer tron­to­llar el poder. I ho van pagar amb la vida.

El 30 de gener del 1992 va ser un dia històric a Itàlia: es va aca­bar el macro­procés con­tra la màfia. La Cosa Nos­tra va ser expo­sada públi­ca­ment, humi­li­ada i der­ro­tada als tri­bu­nals. Fins ales­ho­res, els capos mafi­o­sos havien gau­dit d’impu­ni­tat. La màfia sem­blava una nebu­losa feta de mit­ges veri­tats, omertà i lle­gen­des.

Ben al con­trari, era una rea­li­tat tan quo­ti­di­ana com letal: l’any ante­rior, el 1991, a Itàlia hi va haver més de 700 homi­ci­dis rela­ci­o­nats amb la màfia. I, amb tot, no s’acon­se­guia mai por­tar els capos a judici, els delic­tes pres­cri­vien o, com a molt, paga­ven els últims de la cadena. Fal­cone i Bor­se­llino (i alguns altres –molt pocs– que els van acom­pa­nyar) van tenir la deter­mi­nació i el coratge d’anar fins al fons, apun­tant els caps i més enllà: el poder polític i econòmic que hi feia trac­tes. Perquè, sense les com­pli­ci­tats en les altes esfe­res, la màfia seria només un grup de delinqüents com tants d’altres i no pas el que en rea­li­tat és: un sis­tema de cor­rupció orga­nit­zada empel­tada al poder.

Aquell 30 de gener al ves­pre, men­tre tot eren tru­ca­des de feli­ci­tació per la victòria que havia cos­tat tants anys de suor i llàgri­mes, Fal­cone va que­dar pen­sarós en un racó. Lili­ana Fer­raro, dona valenta, magis­trada i estreta col·labo­ra­dora de Fal­cone, s’hi va acos­tar i li va pre­gun­tar si hi havia algun pro­blema.

Ell va res­pon­dre: “No, és que estic pen­sant què pas­sarà a par­tir d’ara. Crec que hi haurà ine­vi­ta­ble­ment una reacció.” No s’equi­vo­cava. La reacció va arri­bar avui fa trenta anys i ha pas­sat a la poste­ri­tat com la matança de Capaci.

A l’altura d’aquesta loca­li­tat de l’àrea metro­po­li­tana de Palerm, quan fal­ta­ven tres minuts per a les sis de la tarda, la màfia va fer volar un tram sen­cer de l’auto­pista A-29 Palerm-Tra­pani amb una quan­ti­tat desor­bi­tada d’explo­sius. Van reben­tar cent metres d’asfalt. En l’atemp­tat, a més de Fal­cone, hi van morir qua­tre per­so­nes més que cir­cu­la­ven amb ell en cot­xes blin­dats: Fran­cesca Mor­vi­llo, magis­trada, acadèmica i esposa de Fal­cone, i els agents de l’escorta Vito Schi­fani, Rocco Dici­llo i Anto­nio Mon­ti­naro. Hi va haver 23 ferits.

Men­tre es produïa l’atemp­tat, el Par­la­ment italià estava reu­nit per esco­llir el nou pre­si­dent de la República. El nom que més sonava era el del demo­cristià Giu­lio Andre­otti, la per­so­ni­fi­cació del lli­gam entre la màfia i la política, a més de ser el polític italià amb el rècord de càrrecs de govern –va ser, entre altres coses, set cops pri­mer minis­tre.

L’atemp­tat va com­mo­ci­o­nar la soci­e­tat ita­li­ana i l’ele­git, dos dies després, no va ser el tèrbol Andre­otti, sinó el magis­trat Oscar Luigi Scal­faro, exmi­nis­tre d’Andre­otti.

“La màfia em matarà també a mi quan els meus col·legues li ho per­me­tin, quan tin­guin la cer­tesa que hauré que­dat sol”, va dir Bor­se­llino a la seva dona, Agnese, després de l’assas­si­nat de Fal­cone, el seu amic d’infància.

Van tri­gar només 57 dies: el 19 de juliol a les cinc de la tarda al cen­tre de Palerm, men­tre Paolo anava a visi­tar la seva mare. En l’atemp­tat, hi van morir també els cinc agents de l’escorta, entre els quals hi havia la pri­mera dona a fer d’escorta a Itàlia, Ema­nu­ela Loi.

La família de Bor­se­llino va rebut­jar els fune­rals d’estat i va fer fora Oscar Luigi Scal­faro, el fla­mant pre­si­dent de la República, del fune­ral que s’estava ofi­ci­ant a la cate­dral de Palerm.

Trenta anys més tard, els fami­li­ars con­ti­nuen cre­ient que no s’ha fet justícia, i que es van per­se­guir només els exe­cu­tors d’aquells assas­si­nats i no pas els que en van donar l’ordre, els que en van ser còmpli­ces des del poder.