Política

anàlisi

ÒSCAR PALAU

Condemnats al matrimoni

Un divorci en el govern obriria molts interrogants i deixaria molt tocat el projecte independentista
Un executiu d’ERC estaria en franca minoria i podria abocar a uns comicis que només convenen al PSC

La decisió ahir de l’exe­cu­tiva de Junts de fer un últim intent de nego­ci­ació amb ERC i sot­me­tre a les bases una pos­si­ble sor­tida deixa el govern pen­jant d’un fil. I no només el govern: gai­rebé tot el pro­jecte inde­pen­den­tista. I és que més enllà de les retòriques –i ben cer­tes, això sí– referències al dany que un afe­bli­ment de l’exe­cu­tiu supo­sa­ria per al con­junt de la ciu­ta­da­nia en plena crisi per la inflació dis­pa­rada i l’expec­ta­tiva d’un hivern amb recur­sos energètics cars i escas­sos, el pri­mer dam­ni­fi­cat per l’even­tual tren­ca­dissa defi­ni­tiva dels dos grans grups, i cor­rents, de l’inde­pen­den­tisme seria el mateix movi­ment, i un procés sobi­ra­nista que pro­ba­ble­ment veu­ria sig­nada la seva acta de defunció. Mol­tes pre­gun­tes s’obri­rien si la rup­tura es con­sumés: es renun­ci­a­ria ja a una taula estratègica que aglu­tinés el con­junt de l’inde­pen­den­tisme? Defi­ni­ti­va­ment cadascú faria la guerra pel seu compte? Amb quina força nego­ci­a­ria a la taula de diàleg un govern ja només d’ERC? On que­da­ria tot el que es va avançar en els últims 10 anys, 1-O inclòs? O, tal com va dir l’expre­si­dent Artur Mas fa poques set­ma­nes: “Qui creurà que això de la inde­pendència va de debò si dos par­tits inde­pen­den­tis­tes ni tan sols són capaços de man­te­nir un govern? Qui ens prendrà seri­o­sa­ment?” És evi­dent que la imatge i la cre­di­bi­li­tat del pro­jecte que­da­rien toca­des, tan inter­na­ment com a l’exte­rior, un flanc que tots dos par­tits han des­ta­cat que és clau si una república cata­lana vol ser algun dia reco­ne­guda.

Però és que, més enllà d’això, els esce­na­ris que s’obri­rien en les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, i els matei­xos encara socis de govern, tam­poc serien gaire afa­la­ga­dors. ERC manté que encara és pos­si­ble redreçar l’exe­cu­tiu, men­tre por­tes endins con­ti­nua con­vençuda que Junts no farà efec­tiva l’amenaça de mar­xar. Turull mateix par­lava ahir al matí de pren­dre deci­si­ons amb el cor i el cap, però no amb l’estómac. I donar un cop de porta sem­bla més això últim, tot i que una sor­tida del govern de Junts tin­dria sen­tit com a res­posta al ces­sa­ment del vice­pre­si­dent, mal­grat que, no ens enga­nyem, Puig­neró tam­poc tenia un pes relle­vant en la direcció i les grans deci­si­ons del par­tit. Pot­ser per aquí plora en part la cri­a­tura... Un adeu tren­ca­ria del tot amb la línia de mode­ració i diàleg que ha traçat ERC, fins ara amb pocs fruits, i seria la sor­tida més cohe­rent si real­ment Junts creu que no s’està com­plint el pacte sig­nat. El cos els demana estri­par-lo i mar­xar a l’opo­sició. Però, i lla­vors què?

El con­trapès el repre­sen­ten millor que ningú els con­se­llers de Junts, que no ama­guen que volen con­ti­nuar en el govern perquè cre­uen que hi estan fent bona feina, mal­grat que el rumb estratègic con­tinuï sent font de dis­pu­tes que sem­blen irre­con­ci­li­a­bles. A més, tot ple­gat cre­uen que seria con­tra­pro­du­ent a pocs mesos d’unes muni­ci­pals que també seran impor­tants per al futur del clam inde­pen­den­tista, i del mateix par­tit. “Amb qui par­la­ran els nos­tres alcal­des si no tenen cap inter­lo­cu­tor en el govern?”, es pre­gun­tava algun con­se­ller en pri­vat en les últi­mes set­ma­nes. A la pràctica, una sor­tida dei­xa­ria Junts fora de cap quota relle­vant de poder i capa­ci­tat de gestió –a més de dese­nes de càrrecs sense feina, detall gens irre­lle­vant–, però també els situ­a­ria en fora de joc polític, en l’opo­sició i sense pers­pec­ti­ves de tor­nar a l’exe­cu­tiu en força temps, perquè tam­poc sem­blen tenir altres ali­ats poten­ci­als amb qui pac­tar...

En tot cas, també és dis­cu­ti­ble que el divorci fos bo per a ERC, per molt que molts diri­gents no puguin ama­gar un som­riure sota el nas i es fre­guin les mans pen­sant en un exe­cu­tiu en soli­tari que pot­ser també els demana el cos, però que són cons­ci­ents que esta­ria en franca mino­ria par­la­mentària –33 dipu­tats de 135–, i per tant s’expo­sa­ria a una tor­tu­osa ines­ta­bi­li­tat. En el fons, els repu­bli­cans man­te­nen l’espe­rança que un govern sense cap aliança par­la­mentària esta­ble se’n podria sor­tir prac­ti­cant la geo­me­tria vari­a­ble en temes sec­to­ri­als, i posant en relleu “els grans con­sen­sos de país” per anar tirar enda­vant qüesti­ons de més trans­cendència política. De fet, això és el que ha prac­ti­cat el PSOE tota aquesta legis­la­tura al Congrés, on quan no ha tro­bat ERC ha tro­bat el PNB; i si no, Bildu; i si no, Cs o fins i tot el PP. La qüestió és que se n’ha sor­tit, però al Par­la­ment la geo­me­tria vari­a­ble no ofe­reix tanta riquesa de pos­si­bi­li­tats i té un recor­re­gut més limi­tat, si es té pre­sent que hau­ria de depen­dre en molts casos de Junts just després de par­tir peres, fet que fa difícil pen­sar que es prestés a faci­li­tar la gover­na­bi­li­tat. Això, tot i la para­doxa que segu­ra­ment se segui­ria el pla de govern pac­tat amb ells, amb qui no hi ha hagut fins ara grans diferències en aspec­tes sec­to­ri­als en el govern.

El PSC seria l’altre pos­si­ble flo­ta­dor pun­tual, però amb l’evi­dent fac­tura que això supo­sa­ria en clau inde­pen­den­tista –es dila­pi­da­ria del tot l’opor­tu­ni­tat d’or que ofe­ria el 52%, i amb això una cre­di­bi­li­tat que, això sí, ERC ja ha per­dut en amplis sec­tors del movi­ment–, a part que amb una aliança així els repu­bli­cans per­drien tota la força que ara puguin tenir a Madrid, raó per la qual de fet ja no volen nego­ciar amb el PSC ni tan sols el pres­su­post del 2023. Menys encara els vol­dran com a soci pri­o­ri­tari, i molt menys encara per entrar en el govern, fet que tam­poc seria lògic des de l’òptica d’uns soci­a­lis­tes que van gua­nyar el 14-F en superar ERC en vot, tot i empa­tar-hi en escons.

Els comuns serien sens dubte una crossa més fac­ti­ble, però els seus vuit dipu­tats apor­ta­rien poc a l’esta­bi­li­tat, a banda que tin­dria un punt con­tra­dic­tori que fos­sin a banda i banda de la taula de diàleg. Fins i tot un even­tual tri­par­tit amb la CUP –un altre somni eròtic de part dels repu­bli­cans– suma­ria tot just 50 dipu­tats, encara lluny dels 68 de la majo­ria abso­luta, a més que ara és impen­sa­ble, vist que els cupai­res es van dis­tan­ciar fa temps del govern, i avui en són neta opo­sició. Ara no sem­bla rea­lista pen­sar, doncs, en un even­tual tri­par­tit de cap tipus a la mei­tat de la pre­go­nada legis­la­tura del 52%. I si es veu, a més, que hi ha una nego­ci­ació en curs entre governs, ja és ciència-ficció.

Una dar­rera opció, que el pre­si­dent Ara­gonès ara des­carta rotun­da­ment, tot i que un govern en mino­ria pro­ba­ble­ment hi aca­ba­ria abo­cant, són unes elec­ci­ons anti­ci­pa­des. I és que uns comi­cis ara només con­vin­drien al PSC, que segons les últi­mes enques­tes del CEO seria el gran bene­fi­ciat del pro­ba­ble aug­ment de par­ti­ci­pació res­pecte als últims, encara en pandèmia. També ho seria el PP, per cert, a costa de Vox i Cs. ERC hi man­tin­dria el tipus, però Junts, i de retruc el con­junt de l’inde­pen­den­tisme, seria el prin­ci­pal dam­ni­fi­cat, perquè ja va mobi­lit­zar el seu elec­to­rat el 2021, i és per tant a qui menys li con­ve­nen. Es miri com es miri, un divorci en el govern dei­xa­ria mala peça al teler. El matri­moni pot­ser és tòxic, però en aquest punt de la història encara hi sem­blen con­dem­nats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia