Heroïnes i vulnerables

Quan el maig del 1937 Est­her Sil­vers­tein es va embar­car al Nor­man­die, la nau capi­tana de la línia fran­cesa, sen­tia una bar­reja d’exci­tació i inqui­e­tud. “Quan salpa un transatlàntic és molt emo­ci­o­nant, però per a les 21 per­so­nes que anàvem cap a Espa­nya l’emoció era encara més gran, perquè la majo­ria pensàvem que pot­ser no tor­naríem.” Nas­cuda a Gos­hen County, a Wyo­ming, Est­her Miriam Sil­vers­tein era d’ascendència jueva i havia estu­diat infer­me­ria a la Uni­ver­si­tat de Califòrnia. “Sabíem que anàvem a una missió de soli­da­ri­tat peri­llosa, però ningú no en par­lava gaire; com que havíem sal­pat del port de Nova York, vam mirar l’Estàtua de la Lli­ber­tat per última vegada una bona estona.” Un cop al front espa­nyol, va ser a la mortífera bata­lla de Bru­nete aju­dant el cirurgià Moisès Broggi. En 20 hores van fer 30 ope­ra­ci­ons. De la Guerra Civil Espa­nyola, però, el que Est­her Sil­vers­tein mai va obli­dar van ser els crits de les mares de Lleida xis­clant en veure els cos­sos dels seus infants esven­trats pels bom­bar­de­jos. El d’Est­her Sil­vers­tein és un dels retrats lite­ra­ris i biogràfics que l’his­to­ri­a­dor i escrip­tor Jordi Martí-Rueda recull en el lli­bre Bri­ga­dis­tes. Vides per la lli­ber­tat (Tigre de Paper, 2020). “A les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals, hi ha dones de classe tre­ba­lla­dora i de classe mit­jana; mol­tes són infer­me­res i també met­ges­ses”, explica en relació amb la imatge èpica d’elles amb el fusell. A excepció de les pri­me­res set­ma­nes de la guerra, en què les dones poden anar al front com a com­ba­tents, poste­ri­or­ment per poder ser­vir l’exèrcit repu­blicà han d’acre­di­tar cer­tes qua­li­fi­ca­ci­ons com ara conei­xe­ments mèdics; també hi ha admi­nis­tra­ti­ves i tra­duc­to­res. “El que les porta a la guerra és el mateix que en el cas dels homes: la per­cepció que hi ha un perill real i per a tot­hom que és el fei­xisme. Per a elles, no és anar a llui­tar en una guerra ali­ena, sinó el pri­mer graó de la Segona Guerra Mun­dial”, des­taca Jordi Martí-Rueda.

L’his­to­ri­a­dor asse­nyala que la par­ti­ci­pació de les dones en les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals no es pot ana­lit­zar en ter­mes abso­luts; les xifres, fre­des, no expli­quen els motius que hi ha dar­rere de cadas­cun dels números. Segons les dades del Sibrint (Sis­tema d’Infor­mació Digi­tal sobre las Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals), més de 40.000 per­so­nes de més de 54 països van llui­tar com a volun­ta­ris. D’aquest total, es cal­cula que apro­xi­ma­da­ment 1.500 eren dones. Jordi Martí-Rueda recorda l’estigma social que repre­sen­tava per a les dones, als anys trenta, dei­xar “família i, en alguns casos, marit i fills” per anar a un “món en guerra”. “Si per a un home pren­dre aquesta decisió és difícil, per a una dona encara més. Són per­so­nes nor­mals en cir­cumstàncies extra­or­dinàries”, rebla. En aquest sen­tit, dels sei­xanta retrats que recull en el lli­bre –“sei­xanta fogo­na­des”, com ho des­criu el foto­pe­ri­o­dista Jordi Borràs en el pròleg–, una vin­tena són de dones. Obre la sèrie de retrats Fanny Scho­on­heyt, o “la reina de la metra­lla­dora”, com se la coneix, però a la qual Jordi Martí-Rueda defi­neix com “la dona més valenta de Bar­ce­lona” o, com asse­gu­rava Marina Ginestà, l’ado­les­cent foto­gra­fi­ada amb mirada bur­leta a la ter­rassa de l’hotel Colón. “Era una noia a qui cos­tava no mirar, perquè era alta, rossa i fumava cigar­re­tes.”

Fanny Scho­on­heyt tre­ba­llava en un diari de Rot­ter­dam i repre­senta la imatge èpica de la dona en la Guerra Civil. Va ser aquest tòpic, el del fusell, el que va atraure Jordi Martí-Rueda cap a l’estudi dels bri­ga­dis­tes. Feta la inves­ti­gació, l’his­to­ri­a­dor va voler rei­vin­di­car l’èpica de met­ges i infer­me­res. Dels per­fils del lli­bre, en des­ta­quen dues històries sobre aquesta heroïcitat rea­lista. A l’ofi­cina de reclu­ta­ment de Nova York, van qüesti­o­nar que Evelyn Hutc­hins pogués can­viar una roda pun­xada, de nit, en una car­re­tera esbot­zada. Però ho va fer; va con­duir ambulàncies per les línies del front. Als homes els feia gràcia veure una noia menuda, ria­llera i amb aires de balla­rina, mane­jar amb des­tresa un camió per car­re­te­res enfan­ga­des i esvo­rancs. La trac­ta­ven amb sim­pa­tia i li feien fotos; d’altres no, i aquests eren, diria Evelyn Hutc­hins anys més tard, els com­panys de debò. La seva amiga Ruth Davi­dow, infer­mera, era al cor de l’Ebre quan es va ado­nar que la guerra estava per­duda. Va abraçar super­vi­vents i doc­tors i va deci­dir mar­xar. Quan, a l’estació, les por­tes del vagó del tren es van obrir, va ser incapaç de pujar-hi. Per Jordi Martí-Rueda, ella és l’heroïna vul­ne­ra­ble; “si no hi ha por, no hi ha hero­isme”. “L’èpica no ajuda a enten­dre res”, hi afe­geix, en canvi, que el “que escurça la distància”, de 85 anys, de la Guerra Civil res­pecte a les gene­ra­ci­ons d’ara, és el com­po­nent emo­ci­o­nal: el fet que una dona tingués por. El com­promís de Ruth Davi­dow, el mateix que li va impe­dir pujar al tren, la va acom­pa­nyar sem­pre. Va ser arres­tada per l’FBI quan, durant la Revo­lució Cubana, es va plan­tar a l’Havana i, a finals dels anys sei­xanta, a la presó d’Alca­traz va rei­vin­di­car els drets dels nadius ame­ri­cans.

Per home­nat­jar les dones com Ruth Davi­dow i coin­ci­dint amb l’ani­ver­sari, el 28 d’octu­bre del 1938, del comiat de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals de Bar­ce­lona, avui s’orga­nitza un acte com­me­mo­ra­tiu de l’Ami­cal de les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals de Cata­lu­nya. L’actriu Mireia Cle­mente reci­tarà les parau­les de comiat que La Pasi­o­na­ria va pro­nun­ciar en el seu adeu als bri­ga­dis­tes. Rosa Zara­goza hi farà un reci­tal, a més d’una ofrena flo­ral al monu­ment a la Bri­gada Lin­coln.