“Roses és una societat poc cohesionada, massa deslligada encara”

Crec que sí i que ha estat posi­tiu. Ara, no puc negar que l’experiència com a regi­dor de Segu­re­tat els dos anys ante­ri­ors m’ha aju­dat, i molt, a conèixer i saber com fun­ci­ona la casa.

Vàrem optar per aquest acord perquè vàrem creure que ens sen­tiríem més còmodes. Els dos anys de l’alcal­dia de la Montse Min­dan vàrem haver d’accep­tar un rol per al qual no ens havíem pre­sen­tat, com era el de ser el soci petit del govern. Això em va reque­rir a mi un temps d’adap­tació. Tots hi varen posar el que tocava i el nivell de con­vivència els dos pri­mers anys va ser bo. També hi va influir la pandèmia. Abans del març del 2020 hi havia cer­tes ten­si­ons, però va fer que ens deixéssim estar de punye­tes perquè la situ­ació era prou dura.

Depèn de com es miri. Per exem­ple, quant a les xifres turísti­ques, les d’aquest any han estat millors que les del 2019. Però hi havia mol­tes famílies que esta­ven just al llin­dar de la pobresa i, per tant, un cop tan sig­ni­fi­ca­tiu com la pandèmia, en què mol­tes famílies han estat molts mesos sense ingres­sar, o ingres­sant menys del que neces­si­ta­ven, ha dei­xat mol­tes seqüeles. Hi ha indi­ca­dors que ens diuen que estem millor, però les feri­des no han cica­trit­zat del tot. Des del punt de vista econòmic el prin­ci­pal motor segueix essent el turisme. I crec que aquest motor està en bon estat i pen­dent, segur, d’algu­nes reha­bi­li­ta­ci­ons i moder­nit­za­ci­ons. La situ­ació no és igual. Hi ha empre­ses o esta­bli­ments que varen abai­xar la per­si­ana i no han tor­nat a obrir. Però la recu­pe­ració del tei­xit social ha estat rela­ti­va­ment bona. Ara, a nivell social Roses segueix sent una soci­e­tat molt desi­gual. El motor fun­ci­ona però el repar­ti­ment d’aquesta riquesa encara és molt desi­gual..

Diver­sos. Un seria el model de turisme esta­ci­o­nal, que sovint, sense mesu­res molt con­cre­tes, acaba deri­vant en situ­a­ci­ons d’aquest tipus. I hi ha un altre feno­men que no podem obviar, el migra­tori, que durant mol­tes dècades va fer que vin­gues­sin famílies d’arreu del món, que arri­ba­ven amb una certa vul­ne­ra­bi­li­tat i, per tant, amb una capa­ci­tat econòmica rela­ti­va­ment baixa. El model els per­met anar aguan­tant, però sense reduir aques­tes desi­gual­tats.

Aquí hi ha molts deu­res per fer. És veri­tat que Roses, i ho hem de rei­vin­di­car, és una soci­e­tat en què no hi ha pro­ble­mes greus de con­vivència, però no està prou cohe­si­o­nada. És una soci­e­tat des­lli­gada. Falta esta­blir lli­gams per cons­ti­tuir un pro­jecte que ens engres­qui i ens iden­ti­fi­qui a tots.

Les eines que té l’Ajun­ta­ment són les que són. Les hem de posar al ser­vei de la causa, però no podem sobre­va­lo­rar la capa­ci­tat que té un Ajun­ta­ment de fer polítiques que se’n diu anticícli­ques, fer que la roda deixi de rodar cap a una banda i ho faci en sen­tit con­trari. Ara, hi ha una rea­li­tat que no podem obviar: men­tre la rea­li­tat social de Roses i de mol­tes famílies i molta gent sigui la que és, cons­truir aquest sen­ti­ment de per­ti­nença no serà fàcil. Al final si la soci­e­tat no et dona les eines per omplir la nevera, és difícil que te l’arri­bis a sen­tir com a teva. Hi ha molta feina a fer en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, edu­ca­tiu, cul­tu­ral per anar desen­vo­lu­pant una política que pugui iden­ti­fi­car tot­hom, no pen­sada només per a un per­fil deter­mi­nat d’una manera de ser de Roses.

No ho nego. Segu­ra­ment és veri­tat que als anys noranta es va ser capaç de gene­rar una il·lusió col·lec­tiva amb una sèrie de pro­jec­tes que amb els anys s’ha anat diluint. El perill que cor­rem a vega­des quan es fa aquest dis­curs és enfo­car-ho tot només en les estruc­tu­res físiques. Poso l’exem­ple d’una cosa que va gene­rar una empenta i impli­cació col·lec­tiva, que van ser els ager­ma­na­ments amb Beas de Segura i Rho­des. És un cas clar de com, sense la neces­si­tat de caure a pen­sar només en els espais físics, es poden gene­rar pro­jec­tes soci­als amb què la gent se senti iden­ti­fi­cada.

Fer sub­terrània l’avin­guda de Roses, no crec que ara com ara es pugui plan­te­jar a curt ter­mini. No obs­tant, hi ha altres pro­jec­tes impor­tants com ara el del nou mer­cat, l’adap­tació de la casa Rahola per al nou arxiu muni­ci­pal... Els pro­jec­tes més grans s’han de tenir pre­sents, no es poden des­car­tar, però hem de tenir en compte que la rea­li­tat ha can­viat i que pot­ser als noranta aquest tipus de pro­jec­tes era més fàcil i esta­ven més a l’agenda. Avui dia les com­pli­ca­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves són molt més grans, les econòmiques també. Fins i tot i l’exigència social no és tant de grans infra­es­truc­tu­res, cal selec­ci­o­nar, posar-hi més bis­turí per saber qui­nes són les neces­si­tats d’aquests tipus.

De pro­ble­mes n’hi ha diver­sos i de dife­rent dimensió. Que l’Ajun­ta­ment tin­gui capa­ci­tat d’inci­dir-hi de manera clara, en diria dos. Pri­mer, seguir avançant cap a un model de política social més fort, menys assis­ten­cial i que vagi més a l’arrel del pro­blema, a engres­car les per­so­nes perquè puguin desen­vo­lu­par un model de vida digne i que sigui el que real­ment neces­si­ten. En aquest sen­tit les inver­si­ons en ser­veis que hem fet avan­cen en aquesta línia. L’altre seria el gran deute que tenim amb l’adap­tació al Parc Natu­ral del Cap de Creus. Ha estat molts anys la joia de la corona turística i ho hem rela­ci­o­nat amb un model de cert caos i des­con­trol. Crec que aquí hem començat un camí per regu­lar-ho pri­mer i ade­quar física­ment aquests espais pot entrar en un dels grans pro­jec­tes que parlàvem. És un camí que hem començat amb les regu­la­ci­ons però estic segur que no s’atu­rarà. Hi ha no només els pàrquings a les cales, sinó també la regu­lació intel·ligent dels acces­sos, un cen­tre a punta Fal­co­nera com a cen­tre d’entrada i d’inter­pre­tació del parc natu­ral...

La pro­blemàtica de la neteja, aixe­cant una mica el focus, veiem que és de tota la costa, i també a Bar­ce­lona. Fins hi tot hem vist un govern muni­ci­pal, el d’Arenys de mar, que es va tren­car per un con­flicte amb la neteja. És cert que a Roses hi ha una demanda social crei­xent en aquest tema. I és veri­tat que la gestió en l’àmbit de la neteja és molt com­pli­cada. Fa temps Roses tenia un model, Roses­net, que crec que fun­ci­o­nava prou bé. Era una empresa mixta. Un dia l’empresa pública es va haver d’extin­gir i l’Ajun­ta­ment havia de pren­dre una decisió: o muni­ci­pa­lit­zar el ser­vei o exter­na­lit­zar-lo. Nosal­tres en aquell moment estàvem a l’opo­sició i optàvem per muni­ci­pa­lit­zar el ser­vei. No obs­tant, el govern va optar per l’exter­na­lit­zació i cal dir en honor a la veri­tat que no era una gestió gens fàcil, perquè el model de muni­ci­pa­lit­zació, no em fa res reconèixer-ho tot i estar-hi a favor, pre­sen­tava molts ris­cos. La gestió de les dei­xa­lles, no tant de la neteja, però sobre­tot de la reco­llida de resi­dus, en els llocs que ho tenen muni­ci­pa­lit­zat els ha gene­rat molts mal­de­caps. En canvi l’exter­na­lit­zació, tot i que hi vàrem estar dos anys per a l’adju­di­cació, són empre­ses grans, es denun­cien entre elles... tras­lla­des tot el mal­de­cap de la gestió a una empresa externa, però al mateix temps tota la rea­li­tat que et tro­bes és la que tenim ara. Els veïns, quan con­si­de­ren que el seu car­rer no està prou net, a qui venen a bus­car és a l’alcalde o el regi­dor de ser­vei, no a Fomento. Amb els qua­tre anys que que­den de con­tracte hem d’inten­tar recon­duir-ho.

Des del punt de vista del govern de coa­lició el tema queda resolt en el moment que sig­nem l’acord. És un ter­reny on l’Estat volia desen­vo­lu­par un pro­jecte, el de les pis­ci­nes. Si l’esce­nari és aquest, que l’Estat vol fer una acció a casa seva, aquí l’Ajun­ta­ment no hi té gaire res a dir. Però què passa si l’Estat, per a l’exe­cució d’aquest pro­jecte, demana la inter­venció de l’Ajun­ta­ment? És evi­dent i lògic que, si et dema­nen que t’invo­lu­cris en un pro­jecte, el mínim és voler par­ti­ci­par en la decisió de com ha de ser. En aquest sen­tit, l’acord a què es va arri­bar a prin­cipi de man­dat és que si l’Estat demana una pro­posta a l’Ajun­ta­ment, aquesta pro­posta havia de ser con­sen­su­ada entre els tres par­tits fir­mants de l’acord. Arri­bem a prin­ci­pis d’aquest any, quan, efec­ti­va­ment, l’Estat espa­nyol, per exe­cu­tar aquest pro­jecte de pis­ci­nes d’aigua salada, ens dema­na­ven que s’aprovés per ple i després jo, com a alcalde, signés un con­veni que ens com­pro­me­tia, pri­mer, a finançar una part de l’obra i, segon, a assu­mir totes les res­pon­sa­bi­li­tats i des­pe­ses que es deri­ves­sin de la gestió d’aquest espai. Vam con­si­de­rar que això plan­te­java molts dub­tes sobre la seva gestió poste­rior, tant des del punt de vista de cost econòmic com de com­ple­xi­tat de gestió de les pis­ci­nes, socor­ris­tes, ves­ti­dors, aigua calenta...

Al pro­jecte s’hi ha d’apli­car la nor­ma­tiva cata­lana de pis­ci­nes. No s’havia fet, i vaig plan­te­jar una sèrie de dub­tes sobre les coses a què ens hauríem de com­pro­me­tre. La infor­mació que em varen fer arri­bar quan vaig entrar a l’alcal­dia era de “lo tomas o lo dejas”. Si no accep­tem el pro­jecte en aques­tes con­di­ci­ons, cor­rem el risc de per­dre la inversió, d’un milió d’euros, i que no es faci mai res en aquest espai. Això ens posava en una situ­ació bas­tant con­tro­ver­tida. Per això vam fer una reunió amb Cos­tes de l’Estat per veure quin marge hi havia per replan­te­jar la qüestió. Ens varen dir que hi havia plena dis­po­sició a replan­te­jar el pro­jecte i que el ter­mini d’exe­cució no era cap pro­blema.

Amb les com­petències muni­ci­pals, un pro­blema d’aquesta mag­ni­tud ni el podem resol­dre nosal­tres ni l’ha resolt cap muni­cipi que com nosal­tres tin­gui més de tres-cents man­ters. En muni­ci­pis amb pocs man­ters amb actu­a­ci­ons pun­tu­als ho han resolt, és cert. Si mirem tota la costa cata­lana, veiem que els man­ters es con­cen­tren en punts con­crets de la zona turística, a Roses, Cam­brils, Sit­ges, Bar­ce­lona... i més al sud. a Peníscola, València...

El 2020 vàrem fer una tro­bada de muni­ci­pis afec­tats pels man­ters a Peníscola. Hem de ser cons­ci­ents que és un pro­blema d’arrel social. Tenim bos­ses de població que viuen al marge del sis­tema. Si no s’ataca l’arrel del pro­blema difícil­ment podrem eli­mi­nar les con­seqüències d’aquesta rea­li­tat. Soc cons­ci­ent que és un feno­men que genera molt males­tar social, entre els veïns i els comer­ci­ants, espe­ci­al­ment a la zona de Santa Mar­ga­rita. L’Ajun­ta­ment es mos­tra soli­dari amb les seves rei­vin­di­ca­ci­ons perquè tenen raó. És una acti­vi­tat il·legal i que causa tota una sèrie de pro­ble­mes. El tre­ball de l’Ajun­ta­ment ges­ti­o­nant el tema jun­ta­ment amb els Mos­sos d’Esqua­dra i la Poli­cia Local, puc donar garan­ties que es fa i que s’hi dedi­quen mol­tes hores i molts recur­sos. No vull enga­nyar ningú, però amb les com­petències muni­ci­pals és un pro­blema que sobre­passa, i de molt, les nos­tres eines dis­po­ni­bles.