El Perú s’aboca a l’abisme

El 7 de desem­bre pas­sat, el pre­si­dent Pedro Cas­ti­llo va per­pe­trar un auto­cop. Va tan­car el Congrés quan es dis­po­sava a des­ti­tuir-lo per pre­sumpta “inca­pa­ci­tat moral” per gover­nar i va con­vo­car una assem­blea cons­ti­tu­ent. L’aven­tura dic­ta­to­rial, ins­pi­rada en la que Alberto Fuji­mori va pro­ta­go­nit­zar el 2000, es va aca­bar en un tres i no res.

El Congrés el va enviar a la presó i va posar en el seu lloc Dina Bolu­arte, fins lla­vors vice­pre­si­denta. Quit­xu­a­par­lant i for­mada en l’extrema esquerra, Bolu­arte tenia dues opci­ons: o es resig­nava a xocar amb el Congrés durant qua­tre anys o s’ali­ava amb els que havien der­ro­cat el seu cap. Va deci­dir aliar-s’hi i sobre­viure.

Es va allu­nyar de les bases indígenes que l’havien dut a la vice­pre­sidència, va nego­ciar amb la dreta de Keiko Fuji­mori –filla de l’autòcrata i der­ro­tada per Cas­ti­llo el 2021– i les for­ces arma­des. Després va orde­nar repri­mir a sang i foc les mani­fes­ta­ci­ons, sobre­tot rurals, que exi­gien la seva renúncia. L’aven­tura de Bolu­arte va cos­tar més de setanta morts.

La ines­ta­bi­li­tat crònica està devas­tant el Perú. Sis pre­si­dents han pas­sat per la Casa de Pizarro els últims cinc anys, con­seqüència d’una Cons­ti­tució que atorga al Congrés amplis poders per des­ti­tuir-lo. Tot just arri­bar al càrrec, Bolu­arte va dema­nar una “treva política” al Congrés. L’èxit ini­cial de la treva va ser la seva con­demna: a les regi­ons indígenes que havien votat per Cas­ti­llo, un mes­tre rural sense experiència política, es va inter­pre­tar com la prova d’una nova mani­o­bra de les elits per dei­xar-los al marge del desen­vo­lu­pa­ment econòmic. I van sor­tir al car­rer. Cen­te­nars de milers van mar­xar des de les ser­ra­la­des fins a Lima, a la costa, per recla­mar elec­ci­ons anti­ci­pa­des i una nova Cons­ti­tució. Poli­cies i mili­tars els van rebre amb violència, men­tre que Bolu­arte els acu­sava de “ter­ro­ris­tes” i anun­ci­ava elec­ci­ons per a l’abril del 2024.

El Perú és avui un país ingo­ver­na­ble. Men­tre que els par­tits d’esquer­res han dema­nat una moció de cen­sura con­tra l’exe­cu­tiu, Bolu­arte va cedir a la pressió popu­lar i va pro­po­sar avançar els comi­cis al desem­bre del 2023 espe­rant rebai­xar la tensió al car­rer, ja que, segons els dar­rers son­de­jos, el 83% dels ciu­ta­dans volen comi­cis anti­ci­pats. El Congrés, però, li va tom­bar la pro­posta d’avançar-les al desem­bre.

La popu­la­ri­tat de Bolu­arte està per sota del 30% i no arriba al 15% a les regi­ons que van ser la base elec­to­ral de Cas­ti­llo. No li va millor al Congrés, amb una des­a­pro­vació del 80%, segons l’última enquesta de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Peru­ans. Allu­nyat de la gent, és el Par­la­ment qui fa i desfà.

La dreta espera el fruit d’un lent però per­sis­tent procés de demo­lició de Cas­ti­llo. L’expre­si­dent també hi va con­tri­buir, amb casos sonats de cor­rupció i una ino­cul­ta­ble capa­ci­tat per gover­nar per con­sens.

Men­tres­tant, grups de drets humans han acu­sat Bolu­arte d’uti­lit­zar la violència esta­tal per obs­ta­cu­lit­zar les pro­tes­tes. La fis­cal del Perú ha dema­nat inves­ti­gar-la per “geno­cidi, homi­cidi qua­li­fi­cat i lesi­ons greus”. “No renun­ciaré, el meu com­promís no és amb aquest gru­pet que està fent sag­nar el país”, va repli­car Bolu­arte. Acor­ra­lada, ha abai­xat el to. Va recor­dar, en quítxua, als mani­fes­tants que ella era una d’ells i que els con­si­dera part “del desen­vo­lu­pa­ment naci­o­nal”. Pot ser massa tard per a ella i per al Perú.