Política

La gran fuga republicana

El fort de San Cristóbal de Pamplona vivia el 22 de maig del 1938 l’evasió de 795 presos que fugien del penal franquista rumb cap a França

Només tres arriben a territori francès i un d’ells, Jovino Fernández, inspira un camí de memòria

207 eren executats en la repressió

72 catalans hi van estar presos i un d’ells, Jacint Torrent, va exigir al ministre Múgica una restitució

Txinparta hi va descobrir el “cementiri de les ampolles”

Bildu obté 3 milions per fer-lo lloc de memòria

Un dels que van tenir èxit en la fuga va acabar a Mèxic i no en va explicar mai res a la filla

Que el 22 de maig del 1938 fos diu­menge ho con­ver­tia en un dia ideal. La Guerra Civil no havia aca­bat, Pam­plona era ter­ri­tori fran­quista de pri­mera hora gràcies al gene­ral Emi­lio Mola i el fort de San Cristóbal, penal que corona el mont Ezkaba (895 metres d’alti­tud), situat a deu quilòmetres de la capi­tal navar­resa, era el bastió del ter­ror repres­siu on 2.487 pre­sos repu­bli­cans d’arreu mal­vi­vien en con­di­ci­ons infra­hu­ma­nes. Aque­lla nit d’avui fa 85 anys, apro­fi­tant que l’hora del sopar de la guàrdia obria tota una nit per con­su­mar l’evasió perquè el relleu de la guàrdia no es pro­dui­ria fins dilluns al matí, 795 reclu­sos repu­bli­cans pro­ta­go­nit­za­ven la fuga més mas­siva que es viu­ria en un penal fran­quista i ho feien guiats per l’anhel de cre­uar la fron­tera amb França i unir-se al bàndol repu­blicà a través de Cata­lu­nya. La mag­ni­tud de l’aven­tura va ser pro­por­ci­o­nal a la cru­el­tat de la repressió: només tres pre­sos van acon­se­guir la fita de cre­uar els Piri­neus, men­tre que 207 van morir exe­cu­tats en la repressió ins­tantània de l’evasió per part de les for­ces poli­ci­als (de 20 dels assas­si­nats, mai en va aparèixer el cos) i els 585 res­tants van ser cap­tu­rats pels fran­quis­tes i requetès des­ple­gats al mont Ezkaba i pobles limítrofs de Pam­plona i van ser rein­te­grats al fort. Gràcies a la dedi­cació de l’asso­ci­ació Txin­parta-Fuerte de San Cristóbal Red de Memo­ria Colec­tiva, l’indret recu­pera a poc a poc cada nom i cada història.

Koldo Pla, mem­bre de Txin­parta, ha estu­diat la for­ta­lesa –també ano­me­nada fort d’Alfons XII i con­ver­tida en penal del 1934 al 1945– i la fuga. “La fuga es forja entre un grup d’una dot­zena de pre­sos, i més tard s’estén a un grup d’uns trenta més, que són els únics que arri­ben

a saber alguna cosa del pla de fuga que s’està orga­nit­zant. El líder va ser Leo­poldo Pico, un cantàbric de Resi­nes i resi­dent al Marge Esquerre de Bil­bao que era molt pròxim a Dolo­res Ibárruri, La Pasi­o­na­ria. En el nucli hi havia alguns anar­quis­tes que, gràcies al domini de l’espe­ranto, podien par­lar entre ells i que els altres no enten­gues­sin res del que tra­ma­ven. Apro­fi­tant la dis­tracció del sopar, Leo­poldo Pico va reduir un guàrdia i el va des­pu­llar per ves­tir-se amb la seva roba, i els pre­sos en poca estona van des­ar­mar la resta i van acon­se­guir el con­trol de la seva zona”, relata Pla. “En obrir les por­tes de totes les cel·les, molts no sabien de què anava allò, i tot i així 795 deci­dei­xen jugar-se-la”, rebla.

Els únics tres que van arri­bar a França van ser Jovino Fernández, José Mari­nero i Valentín Lorenzo. Entre els assas­si­nats en les pri­me­res hores al mont Ezkaba, hi ha Leo­poldo Pico i altres orga­nit­za­dors, i catorze pro­mo­tors més de la fuga van viure un con­sell de guerra sumaríssim que va aca­bar amb pena de mort i van ser afu­se­llats el 8 de setem­bre del 1938 al fos­sar de la Ciu­ta­de­lla de Pam­plona. Actu­al­ment, el sen­der GR-225 recrea el camí seguit per Jovino Fernández fins a cre­uar la fron­tera per Ure­pel pas­sant per Olabe (on hi ha la fossa d’Olabe), Sai­gots i Soro­gain. Per tal de poder res­sig­ni­fi­car l’indret com a lloc de memòria, EH Bildu va arren­car una inversió de 3 mili­ons a canvi del seu vot a favor de la llei de memòria.

Gràcies a Txin­parta, a l’his­to­ri­a­dor José María Jimeno Jurío i a la Soci­e­tat de Ciències Aran­zadi, a prop del fort San Cristóbal ha emer­git la història del “cemen­tiri de les ampo­lles”. Els pobles limítrofs van veure com la repressió satu­rava els seus cemen­ti­ris i això va obli­gar les auto­ri­tats del penal a impro­vi­sar un cemen­tiri de 500 metres qua­drats al mont Ezkaba on cadas­cun dels 131 cadàvers hi van ser enter­rats amb una ampo­lla que con­te­nia un docu­ment amb dades per­so­nals del mort. Els mem­bres de Txin­parta van visi­tar l’arxiu dio­cesà i, després de vèncer la resistència, van acon­se­guir un plànol del cemen­tiri fet per un capellà i van obrir una pri­mera fossa a mà fins a des­co­brir una pri­mera ampo­lla amb dades d’un pres enter­rat, Andrés Gan­goiti Cuesta, de Bil­bao, i van cer­ti­fi­car que allò de les ampo­lles no era una lle­genda. I ja hi ha hagut 44 exhu­ma­ci­ons.

A l’hora d’aixe­car el vel del silenci, però, els inves­ti­ga­dors han topat amb algun buit sob­tat: un dels que van tenir èxit en la fuga, José Mari­nero, va aca­bar a Mèxic, i la sor­presa va ser que quan el 2005 –amb ell ja mort– es va con­tac­tar amb la filla, no en sabia res de res perquè el pare mai no li havia dit ni una paraula d’aque­lla fita del fort en què ell era un dels tres que van reei­xir.

Tor­rent, elec­tri­cista de Juneda

Gràcies a l’obra Fuerte de San Cristóbal, 1938. La gran fuga de les pre­sons fran­quis­tes (Pami­ela), de Félix Sierra i Iñaki Alforja, està docu­men­tat que al fort de San Cristóbal hi va haver 72 cata­lans i que un d’ells, Jacint Tor­rent, elec­tri­cista de Juneda (Lleida) a qui el cop de Franco va sor­pren­dre fent el ser­vei mili­tar a Segòvia, va adreçar 50 anys després una carta al minis­tre de Justícia de Felipe González, Enri­que Múgica, per exi­gir una res­ti­tució. “En nom dels meus com­panys de Madrid, Segòvia, Valla­do­lid i en el meu propi, li escric aquesta carta per infor­mar-lo que [...] el

7 de gener del 1937 vam ser tras­lla­dats de la presó pro­vin­cial de Segòvia al fort de San Cristóbal de Pam­plona després d’haver-nos estat com­mu­tada la pena de mort. En arri­bar a Pam­plona, i després d’un rigorós escor­coll, ens van dir: «Això és la Sibèria, no pen­seu en indults ni en amnis­tia [...].» Molts com­panys morien de gana, fins que el 22 de maig del 1938 uns valents es van apo­de­rar de la guàrdia inte­rior

i exte­rior, tenint les por­tes del fort ober­tes, i com és natu­ral sense pen­sar-ho vam mar­xar [...]. Ales­ho­res era cap de la plaça de Pam­plona el gene­ral De los Arcos, que va donar l’ordre de no donar l’alto i de dis­pa­rar a boca de canó, fins que el dia 25 el bisbe de Pam­plona, Mar­ce­lino Ola­ec­hea, va anar a dema­nar clemència i va acon­se­guir l’alto el foc [...]. El dia 29 ens van enxam­par després d’una set­mana sense men­jar i ens van tras­lla­dar de nou al fort, en cala­bos­sos sota terra on era impos­si­ble viure [...]. En el judici ens van dema­nar pena de mort, que ens va ser com­mu­tada per 17 anys [...]. Senyor minis­tre, en nom dels meus com­panys li prego que estudiï la pos­si­bi­li­tat que ens siguin retribuïts els 3 anys que vam estar a la presó”, escri­via Tor­rent. No hi ha constància que Múgica, minis­tre de Justícia del 1988 al 1991 i defen­sor del poble del 2000 al 2010, con­testés mai la carta d’aquest pres de Juneda.

2.487
presos
hi havia en reclusió al fort de San Cristóbal la nit del 22 de maig del 1938, quan el pla de fuga del penal es va posar en marxa. Tot i que la majoria no estaven al corrent de la trama i van dubtar en veure obertes les cel·les, 795 se la van jugar i van escapar rumb cap als Pirineus.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia