Geopolítica
La fi de la ‘Françafrique’
En retirada d’Àfrica
França es veu obligada a desmantellar les seves bases del Níger, amb 1.500 soldats, després del cop d’estat del juliol al país
Es tracta de la tercera retirada seguida després de les de Mali i Burkina Faso en els últims dos anys
A la zona del Sahel, París conserva encara d’aliat el Txad, però el sentiment antifrancès creix a tota la regió
La retirada d’aquí a final d’any dels prop de 1.500 soldats francesos del Níger, i la manera com marxen, marca el final d’una època en la relació de França amb el continent africà des de l’onada d’independències del 1960. Els soldats necessiten el permís de la nova junta militar nigeriana per poder utilitzar la via aèria. Ho han de fer bàsicament per via terrestre, replegant-se al veí Txad i, després, seguir transportant els vehicles blindats fins al mar a través del Camerun. Tot un afront, després d’haver plegat veles en els últims dos anys de Mali i Burkina Faso.
Des del 2020, tota l’estratègia de París a l’anomenat Sahel, l’enorme zona entre el Magrib i l’Àfrica subsahariana, ha anat caient com un castell de cartes a mesura que s’anaven succeint els cops d’estat en aquests països. Rebuts el 2013 en totes aquestes capitals com a aliats per fer front al gihadisme, els militars francesos, que van arribar a ser 5.000 en l’operació Barkhane, han sucumbit a uns canvis de règim liderats per joves comandants dels exèrcits locals que aprofiten unes opinions públiques cada cop més antifranceses encara que tampoc assegurin com poden aturar les milícies islamistes i s’acompanyin dels mercenaris russos de Wagner.
El president nigerí, escollit en unes eleccions el 2021 i ara retingut per la junta militar, Mohamed Bazoum, havia reafirmat al seu homòleg francès, Emmanuel Macron, la voluntat de seguir disposant de les tropes d’aquest país i d’acollir una part de les que marxaven de Mali i, després, de Burkina Faso. Fins ara, es repartien entre un miller de soldats a l’aeroport de la capital, Niamey, i uns 500 en tres bases més: a Oullam, una mica més al nord; a Ayorou, a la zona coneguda com “de les tres fronteres” amb Burkina Faso i Mali, i on s’ha fet fort Estat Islàmic al Gran Sàhara (EIGS), i a Arlit, on la companyia francesa Oreva extreu urani i on a l’agost ja van marxar cap al Txad la quarantena de militars que hi havia.
El nou home fort de la junta, el general Abdourahamane Tchiani, que era el cap de la guàrdia republicana del president, va exigir ràpidament aquesta retirada, així com la de l’ambaixador Sylvain Itté, que Macron va voler mantenir en el seu lloc malgrat que, quatre dies després del cop d’estat del 26 de juliol passat, l’ambaixada va estar a punt de ser envaïda per uns 6.000 manifestants que cremaven banderes franceses. Finalment, l’ambaixador va tornar a París fa unes setmanes, quan Macron va admetre que havia perdut el torcebraç i havia de desmantellar les bases, amb tots els seus avions i tancs.
En canvi, els Estats Units conserven els seus 1.000 militars al país i la seva base, també a l’aeroport de Niamey, amb drons d’última generació per vigilar i atacar gihadistes. A diferència de París, Washington ha trigat dos mesos i mig a pronunciar el terme cop d’estat i ha estat molt més caut per preservar la seva posició estratègica. Així, a la tribuna de l’ONU, en l’assemblea general de setembre, els representants de Mali i Burkina Faso, en absència de la no convidada junta militar nigerina, van carregar especialment contra França. I el president de l’anomenada “transició” de Guinea Conakry, el comandant Paul-Henri Doumbouya, autor d’un cop d’estat el setembre del 2021, va etzibar que “l’Àfrica de papà, la vella Àfrica, s’ha acabat”, i hi va afegir que “el model democràtic, insidiosament i hàbilment imposat a l’Àfrica, ja no funciona”.
De fet, hi ha un terme que resumeix aquest concepte de la relació incestuosa de França amb les seves excolònies, des de l’època del general De Gaulle als anys seixanta: la Françafrique. I n’ha estat el símbol més evident la dinastia Bongo al Gabon des del 1967, primer, amb el pare Omar i, després, amb el fill Ali, que va ser enderrocat el 30 d’agost passat en un altre cop d’estat de Palau. L’empresa minera francesa Eramet hi extreu magnesi, element clau en les bateries dels vehicles elèctrics. I França hi posseeix una base militar a la capital, Libreville.
També en té a la capital del Senegal, Dakar; a la capital econòmica de la Costa d’Ivori, Abidjan, i en tres llocs més del Txad: N’Djamena, Faya i Abéché. Bases cap on aniran una part dels soldats que marxen ara del Níger. Tot i que aquesta destinació també podria estar en perill. L’abril del 2021, el general Mahamat Idriss Déby es va autoproclamar president després de la mort en combat del seu pare, Idriss Déby Itno. No va ser sinó un cop d’estat per dissoldre les institucions. Emmanuel Macron va assistir als funerals del pare i no hi va tenir res a dir.