Política

Geopolítica

La fi de la ‘Françafrique’

En retirada d’Àfrica

França es veu obligada a desmantellar les seves bases del Níger, amb 1.500 soldats, després del cop d’estat del juliol al país

Es tracta de la tercera retirada seguida després de les de Mali i Burkina Faso en els últims dos anys

A la zona del Sahel, París conserva encara d’aliat el Txad, però el sentiment antifrancès creix a tota la regió

Des del 2020, l’estratègia francesa al Sahel ha anat caient com un castell de cartes a mesura que s’hi anaven succeint els cops d’estat

La reti­rada d’aquí a final d’any dels prop de 1.500 sol­dats fran­ce­sos del Níger, i la manera com mar­xen, marca el final d’una època en la relació de França amb el con­ti­nent africà des de l’onada d’inde­pendències del 1960. Els sol­dats neces­si­ten el permís de la nova junta mili­tar nige­ri­ana per poder uti­lit­zar la via aèria. Ho han de fer bàsica­ment per via ter­res­tre, reple­gant-se al veí Txad i, després, seguir trans­por­tant els vehi­cles blin­dats fins al mar a través del Came­run. Tot un afront, després d’haver ple­gat veles en els últims dos anys de Mali i Burkina Faso.

Des del 2020, tota l’estratègia de París a l’ano­me­nat Sahel, l’enorme zona entre el Magrib i l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana, ha anat caient com un cas­tell de car­tes a mesura que s’ana­ven suc­ceint els cops d’estat en aquests països. Rebuts el 2013 en totes aques­tes capi­tals com a ali­ats per fer front al giha­disme, els mili­tars fran­ce­sos, que van arri­bar a ser 5.000 en l’ope­ració Bark­hane, han sucum­bit a uns can­vis de règim lide­rats per joves coman­dants dels exèrcits locals que apro­fi­ten unes opi­ni­ons públi­ques cada cop més anti­fran­ce­ses encara que tam­poc asse­gu­rin com poden atu­rar les milícies isla­mis­tes i s’acom­pa­nyin dels mer­ce­na­ris rus­sos de Wag­ner.

El pre­si­dent nigerí, esco­llit en unes elec­ci­ons el 2021 i ara retin­gut per la junta mili­tar, Moha­med Bazoum, havia rea­fir­mat al seu homòleg francès, Emma­nuel Macron, la volun­tat de seguir dis­po­sant de les tro­pes d’aquest país i d’aco­llir una part de les que mar­xa­ven de Mali i, després, de Burkina Faso. Fins ara, es repar­tien entre un miller de sol­dats a l’aero­port de la capi­tal, Nia­mey, i uns 500 en tres bases més: a Oullam, una mica més al nord; a Ayo­rou, a la zona cone­guda com “de les tres fron­te­res” amb Burkina Faso i Mali, i on s’ha fet fort Estat Islàmic al Gran Sàhara (EIGS), i a Arlit, on la com­pa­nyia fran­cesa Oreva extreu urani i on a l’agost ja van mar­xar cap al Txad la qua­ran­tena de mili­tars que hi havia.

El nou home fort de la junta, el gene­ral Abdou­ra­ha­mane Tchi­ani, que era el cap de la guàrdia repu­bli­cana del pre­si­dent, va exi­gir ràpida­ment aquesta reti­rada, així com la de l’ambai­xa­dor Syl­vain Itté, que Macron va voler man­te­nir en el seu lloc mal­grat que, qua­tre dies després del cop d’estat del 26 de juliol pas­sat, l’ambai­xada va estar a punt de ser envaïda per uns 6.000 mani­fes­tants que cre­ma­ven ban­de­res fran­ce­ses. Final­ment, l’ambai­xa­dor va tor­nar a París fa unes set­ma­nes, quan Macron va adme­tre que havia per­dut el tor­ce­braç i havia de des­man­te­llar les bases, amb tots els seus avi­ons i tancs.

En canvi, els Estats Units con­ser­ven els seus 1.000 mili­tars al país i la seva base, també a l’aero­port de Nia­mey, amb drons d’última gene­ració per vigi­lar i ata­car giha­dis­tes. A diferència de París, Was­hing­ton ha tri­gat dos mesos i mig a pro­nun­ciar el terme cop d’estat i ha estat molt més caut per pre­ser­var la seva posició estratègica. Així, a la tri­buna de l’ONU, en l’assem­blea gene­ral de setem­bre, els repre­sen­tants de Mali i Burkina Faso, en absència de la no con­vi­dada junta mili­tar nige­rina, van car­re­gar espe­ci­al­ment con­tra França. I el pre­si­dent de l’ano­me­nada “tran­sició” de Gui­nea Conakry, el coman­dant Paul-Henri Doum­bouya, autor d’un cop d’estat el setem­bre del 2021, va etzi­bar que “l’Àfrica de papà, la vella Àfrica, s’ha aca­bat”, i hi va afe­gir que “el model democràtic, insi­di­o­sa­ment i hàbil­ment impo­sat a l’Àfrica, ja no fun­ci­ona”.

De fet, hi ha un terme que resu­meix aquest con­cepte de la relació inces­tu­osa de França amb les seves excolònies, des de l’època del gene­ral De Gau­lle als anys sei­xanta: la Françafri­que. I n’ha estat el símbol més evi­dent la dinas­tia Bongo al Gabon des del 1967, pri­mer, amb el pare Omar i, després, amb el fill Ali, que va ser ender­ro­cat el 30 d’agost pas­sat en un altre cop d’estat de Palau. L’empresa minera fran­cesa Era­met hi extreu mag­nesi, ele­ment clau en les bate­ries dels vehi­cles elèctrics. I França hi pos­se­eix una base mili­tar a la capi­tal, Libre­vi­lle.

També en té a la capi­tal del Sene­gal, Dakar; a la capi­tal econòmica de la Costa d’Ivori, Abid­jan, i en tres llocs més del Txad: N’Dja­mena, Faya i Abéché. Bases cap on ani­ran una part dels sol­dats que mar­xen ara del Níger. Tot i que aquesta des­ti­nació també podria estar en perill. L’abril del 2021, el gene­ral Maha­mat Idriss Déby es va auto­pro­cla­mar pre­si­dent després de la mort en com­bat del seu pare, Idriss Déby Itno. No va ser sinó un cop d’estat per dis­sol­dre les ins­ti­tu­ci­ons. Emma­nuel Macron va assis­tir als fune­rals del pare i no hi va tenir res a dir.

7
bases
militars manté França a l’Àfrica: al Txad, al Senegal, a la Costa d’Ivori, al Gabon i a Djibouti.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia