Política

europa

La teranyina reaccionària

L’extrema dreta guanya espai mediàtic i polític al món obtenint el poder o arrossegant els altres partits cap als seus postulats

Meloni, Milei, Trump i la resta de líders fan campanya contra les elits econòmiques, però, en realitat, estan al seu servei

L’objectiu de la ultradreta és que persones que no s’hi identifiquen comprin els seus plantejaments

Des de la Itàlia de Gior­gia Meloni i Mat­teo Sal­vini  —apa­dri­nats pel ja difunt Sil­vio Ber­lus­coni— a l’Argen­tina de l’his­triònic ultra­li­be­ral Javier Milei —pinoc­he­tista dis­fres­sat d’estre­lla del rock en decadència—, l’extrema dreta ha arri­bat al poder amb como­di­tat a dife­rents llocs del món en un curt espai de temps. On no governa, treu el cap i con­di­ci­ona. És un feno­men glo­bal: una tera­nyina de reac­ci­o­na­risme tan ben tei­xida com ben finançada ha cres­cut arreu pro­pi­ci­ant, amb les par­ti­cu­la­ri­tats de cada con­text, que l’extrema dreta sortís de la mar­gi­na­li­tat i ocupés cada cop de manera més des­a­com­ple­xada l’espai mediàtic i polític.

Als Estats Units, un Donald Trump empan­ta­ne­gat judi­ci­al­ment amenaça de tor­nar a con­quis­tar la Casa Blanca, amb les reper­cus­si­ons que això tin­dria mun­di­al­ment. Mal­grat els escàndols que el per­se­guei­xen i els vin­cles amb la ultra­dreta vio­lenta que va assal­tar el Capi­toli el 2021, el potent entorn mediàtic trum­pista ha reei­xit en l’intent de ven­dre a molts nord-ame­ri­cans la figura del mag­nat com un balu­ard dels valors tra­di­ci­o­nals enfront d’una cons­pi­ració esquer­ra­nosa mun­dial ima­ginària. I, també, com un home de nego­cis deci­dit i tri­om­fa­dor capaç de millo­rar la situ­ació econòmica del país. Entre altres coses, lide­rant una guerra comer­cial a cop d’aran­zels i patri­o­tisme con­tra la Xina.

Men­tres­tant, a Europa, l’extrema dreta gau­deix de bona salut en gai­rebé tots els estats, fins i tots els nòrdics. Als Països Bai­xos, mal­grat que li està cos­tant for­mar govern, Geert Wil­ders va gua­nyar les elec­ci­ons del novem­bre pas­sat amb un dis­curs agres­siu basat a cri­mi­na­lit­zar la immi­gració i l’islam, copiat en bona part, segons ha reco­ne­gut, de l’admi­rat Sal­vini. El leg­hista, ara vice­pre­si­dent i minis­tre d’Infra­es­truc­tu­res del govern Meloni, va obrir camí a l’estol de líders xenòfobs euro­peus que han vin­gut dar­rere seu quan va ser vice­pre­si­dent i minis­tre de l’Inte­rior amb els gri­llini. A l’Estat francès, l’ombra fosca del Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal de Marine Le Pen és tan allar­gada que ha acon­se­guit tenyir ideològica­ment la resta de for­ma­ci­ons i front­na­ci­o­na­lit­zar-les. A l’Estat espa­nyol, Vox està en plena crisi interna. Les llui­tes pel poder i la difícil con­vivència de sec­tors i d’interes­sos ter­ri­to­ri­als han pro­vo­cat epi­so­dis tra­gicòmics, com ara el de l’expulsió dels cinc dipu­tats bale­ars que, prèvia­ment, havien expul­sat el pre­si­dent del Par­la­ment i la líder del par­tit a les Illes. Els cinc expul­sats defi­ni­tius eren crítics amb l’ofi­ci­a­lisme i la direcció esta­tal; es quei­xa­ven del cen­tra­lisme madri­leny i l’auto­ri­ta­risme del par­tit —com si no fos­sin trets dis­tin­tius de la for­mació.

Alar­mes ence­ses a Ale­ma­nya

Per si fos poc, la for­mació de San­ti­ago Abas­cal té difi­cul­tats per man­co­mu­nar els diver­sos cor­rents que el for­men, que van des dels falan­gis­tes i naci­o­nal­sin­di­ca­lis­tes als ultra­catòlics i ultra­li­be­rals. I també té una forta com­petència amb Isa­bel Díaz-Ayuso, la pre­si­denta de la comu­ni­tat de Madrid, que prac­tica un trum­pisme castís. Ayuso ha acon­se­guit endur-se, en detri­ment de Vox, un subs­tanciós suport de sec­tors impor­tants que finan­cen l’extrema dreta arreu del món, com ara orga­nit­za­ci­ons ultra­catòliques i evangèliques. És la via Ber­lus­coni o la via Trump: l’entrada de l’extrema dreta a través d’un par­tit de la dreta con­ser­va­dora tra­di­ci­o­nal.

A pesar d’això, fins i tot una hipotètica explosió de Vox –que en cert sen­tit ja pot con­si­de­rar-se amor­tit­zat, sobre­tot després del seu paper clau en el procés– seria un pro­blema rela­tiu per a l’extrema dreta espa­nyola. I és que, amb forta implan­tació en els pilars de l’Estat, ha demos­trat a bas­ta­ment que no li cal mate­ri­a­lit­zar-se sota forma de par­tit ad hoc per obte­nir els seus objec­tius. Un bon exem­ple n’és la con­signa que va llançar José María Aznar el novem­bre pas­sat: “Qui pugui fer, que faci; qui pugui apor­tar, que aporti; qui pugui moure’s, que es mogui”, va etzi­bar. La magis­tra­tura ha reco­llit el guant i fa, aporta i es mou afa­vo­rint els interes­sos de l’extrema dreta i del naci­o­na­lisme espa­nyol en gene­ral.

A diferència d’Itàlia i l’Estat espa­nyol, on el fei­xisme i el fran­quisme havien que­dat —amb nota­bles mati­sos— força visi­bles soci­al­ment després de les res­pec­ti­ves dic­ta­du­res, Ale­ma­nya havia fet un esforç de memòria històrica i de neteja ins­ti­tu­ci­o­nal més pro­fund i radi­cal. L’onada reac­cionària mun­dial, però, ha faci­li­tat que, fins i tot a Ale­ma­nya, el nazisme deixi de ser, de mica en mica, un tema tabú per a l’extrema dreta que aspira a les ins­ti­tu­ci­ons.

El mes pas­sat, van sal­tar totes les alar­mes quan el por­tal d’inves­ti­gació Cor­rec­tiv va reve­lar imat­ges i àudios d’una reunió secreta d’ideòlegs neo­na­zis amb polítics d’Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), empre­sa­ris i finançadors del par­tit. Esta­ven pla­ni­fi­cant una expulsió mas­siva per motius de raça, fins i tot d’ale­manys amb pas­sa­port ale­many però amb orígens estran­gers. Després d’anys de picar pedra, l’AfD està vivint el seu moment d’or: la dreta con­ser­va­dora havia dei­xat de mar­gi­nar-los i estig­ma­tit­zar-los i s’havien obert a ofe­rir-los la mà, a legi­ti­mar-los. Des­co­brir que l’extrema dreta ale­ma­nya trama dur a la pràctica pro­jec­tes lite­ral­ment nazis, però, va fer reac­ci­o­nar la soci­e­tat ale­ma­nya, que ha omplert els car­rers amb grans mani­fes­ta­ci­ons de rebuig —este­ses també a Àustria— i creix el clam perquè s’il·lega­litzi la for­mació. Després de les pro­tes­tes, el suport a l’AfD ha bai­xat un punt i mig, però con­ti­nua lide­rant els son­de­jos rere els demo­cris­ti­ans de la CDU.

El desem­bre del 2022, Ale­ma­nya va fer una macro­o­pe­ració poli­cial, amb més de 3.000 agents, per des­man­te­llar un grup ter­ro­rista d’ultra­dreta que estava pla­ni­fi­cant un cop d’estat. Entre els mem­bres d’aquesta orga­nit­zació, que s’ano­mena Ciu­ta­dans del Reich i lluita per abo­lir la democràcia i res­ta­blir la monar­quia prus­si­ana, hi havia diver­sos mili­tars; alguns, mem­bres dels cos­sos d’elit de l’exèrcit ale­many. Tenien un bon gra­pat d’armes a dis­po­sició, i la poli­cia els va dete­nir perquè s’esta­ven pre­pa­rant per assal­tar les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques per la força.

Catifa ver­me­lla con­ser­va­dora

A tot arreu, l’extrema dreta està ben implan­tada dins els cos­sos i for­ces de segu­re­tat. L’auto­ri­ta­risme i la rei­vin­di­cació de fer­mesa són un bon reclam. Ale­ma­nya, però, és dels estats que més atenció hi posa, i per això periòdica­ment s’hi pro­du­ei­xen expul­si­ons de mili­tars o poli­cies amb lli­gams amb la ultra­dreta. Ja fa uns quants anys que el Minis­teri de l’Inte­rior d’Ale­ma­nya explica que el ter­ro­risme d’ultra­dreta és “la prin­ci­pal amenaça per a la segu­re­tat naci­o­nal”. Els vin­cles entre l’extrema dreta ins­ti­tu­ci­o­nal, la que en teo­ria accepta les regles del joc democràtic, i la ultra­dreta, la que recorre a la violència per asso­lir els objec­tius polítics, és cada vegada menys dis­si­mu­lada.

Quan la dreta con­ser­va­dora o el cen­tre­dreta emu­len els marcs de l’extrema dreta, la legi­ti­men, l’engrei­xen, li posen una catifa ver­me­lla cap a l’èxit. Un país que ense­nya a la per­fecció aquesta lliçó és l’Estat francès. El pre­si­dent, Emma­nuel Macron, veient com Marine Le Pen li tre­pitja els talons, ha copiat cada cop de manera més osten­si­ble els seus mis­sat­ges. Fins al punt que, amb la com­pli­ci­tat dels Repu­bli­cans, ha fet una llei d’immi­gració a mida de l’extrema dreta. Le Pen va exul­tar tant quan es va apro­var —amb la seva ajuda—, que ho va defi­nir nítida­ment: “Per nosal­tres és una victòria ideològica”, va dir.

La llei havia copiat tant els plan­te­ja­ments ideològics de l’extrema dreta, que vul­ne­rava drets humans, de manera que el Con­sell Cons­ti­tu­ci­o­nal francès ha hagut d’inter­ve­nir i cen­su­rar un terç dels arti­cles. Es tracta dels més dis­cri­mi­na­to­ris i lesius de drets, com ara els que difi­cul­ta­ven l’accés a la pro­tecció social als immi­grants i el rea­gru­pa­ment fami­liar. Mal­grat la reta­llada, la llei con­ti­nua sent una victòria ideològica de l’extrema dreta. Perquè ha des­plaçat el llistó del que era soci­al­ment accep­ta­ble posar a debat, com ara el dret a la sani­tat pública de les cri­a­tu­res immi­grants i el rea­gru­pa­ment fami­liar dels refu­gi­ats. I aquest és l’objec­tiu de l’extrema dreta: acon­se­guir que per­so­nes que no s’hi iden­ti­fi­quen, algu­nes fins i tot que ni tan sols es con­si­de­ren de dre­tes, com­prin els seus plan­te­ja­ments.

Si l’extrema dreta ha sor­tit de la mar­gi­na­li­tat en què es tro­bava fins fa pocs anys ha estat gràcies, també, a la dreta tra­di­ci­o­nal, que li ha donat la mà i ara es queixa que se li han crus­pit el braç. Meloni, que prové de la militància fei­xista, no seria on és sense l’ajuda de Ber­lus­coni, que la va col·locar de minis­tra i va con­ver­tir el seu par­tit, hereu del Par­tit Fei­xista històric, en soci de govern.

Trump va arri­bar al poder a través del Par­tit Repu­blicà després de para­si­tar-lo. Milei, tot i haver fet cam­pa­nya no només con­tra l’esquerra sinó també con­tra la casta política tra­di­ci­o­nal de dre­tes, un cop al poder l’ha duta al govern. I és que l’extrema dreta, sense l’aliança amb els par­tits i els sec­tors que repre­sen­ten les elits econòmiques, no podria arri­bar al poder.

Fan ser­vir una retòrica anti­casta, per exem­ple, con­tra les “elits de Brus­sel·les”. S’eri­gei­xen com la veu dels per­de­dors del sis­tema, dels que se sen­ten aban­do­nats pels par­tits tra­di­ci­o­nals. No en va, l’auge de l’extrema dreta ha coin­ci­dit amb la crisi de la soci­al­de­mocràcia. Rei­vin­di­quen l’obre­risme i volen pes­car elec­tors des­en­can­tats d’una esquerra que, un cop al poder, massa sovint s’ha allu­nyat de les clas­ses tre­ba­lla­do­res. En rea­li­tat, però, l’extrema dreta forma part dels pilars del sis­tema i per això se li dona camp per córrer, i la dreta tra­di­ci­o­nal no hi troba con­tra­dicció d’interes­sos: no va mai con­tra els pode­ro­sos. Quan toca poder, l’extrema dreta reta­lla drets als qui menys en tenen, per­pe­tua les jerar­quies de poder i flir­teja amb l’auto­ri­ta­risme.

El setem­bre del 2022, el Par­la­ment Euro­peu va apro­var una reso­lució en què asse­gu­rava que Hon­gria no és una democràcia, sinó que Vik­tor Orbán l’ha con­ver­tida en un “règim híbrid d’autocràcia elec­to­ral”. La Lliga i Ger­mans d’Itàlia, com tota l’extrema dreta euro­pea, inclosa Vox, van votar-hi en con­tra. “És clar que és una democràcia. Ha gua­nyat mol­tes elec­ci­ons!’, va dir Meloni, fer­vent admi­ra­dora d’Orbán.

Tant Meloni com Sal­vini han expli­cat que el seu objec­tiu és apli­car a Itàlia les “polítiques de família” d’Orbán, que desin­cen­ti­ven que les dones estudiïn perquè es que­din a casa parint i cri­ant fills i difi­cul­ten o impe­dei­xen el dret a l’avor­ta­ment, com també vol­drien fer Trump i Milei. I és que un dels grans finançadors mun­di­als de l’extrema dreta, que l’ha ali­men­tada econòmica­ment i ideològica­ment i l’ha con­nec­tada en xarxa, és el lobby ultra­re­ligiós del movi­ment pro­vida i con­tra els drets de les dones. I un cop arriba al poder, l’extrema dreta sem­pre torna els favors.

23,5
per cent
dels vots va obtenir l’ultradretà Partit per la Llibertat (PVV), de Geert Wilders, en les eleccions del novembre passat als Països Baixos. Wilders negocia ara una coalició de govern amb partits de centredreta.
4
mesos
falten per a les eleccions europees del juny, en què s’espera un avenç de les forces ultradretanes.
Giorgia Meloni
A la novetat de convertir-se en la primera cap del govern dona a Itàlia, Giorgia Meloni hi va afegir la d’obrir les portes del poder als hereus de Mussolini. La líder de Germans d’Itàlia es va imposar en el bloc de la dreta i l’extrema dreta (la Lliga de Salvini i la Forza Italia de Berlusconi) en les eleccions de setembre del 2022. Des del nou govern de coalició, ha mantingut el seu programa antiimmigració i ha reforçat el perfil atlantista i pro-Ucraïna. En les europees del juny, afronta el seu primer test.
Marine Le Pen
Des que el seu partit, el Rassemblement National (RN), va obtenir la segona posició en les legislatives del 2022, la hipòtesi de Le Pen com la pròxima inquilina de l’Elisi va prenent força. De moment, ja ha aconseguit condicionar l’agenda política a l’Estat francès i forçar l’executiu a girar cap a la dreta. La seva última victòria: l’aprovació de la polèmica llei d’immigració de Macron –en minoria a l’Assemblea– gràcies als vots del RN. Els sondejos vaticinen la victòria del seu partit en les europees.
Alice Weidel
L’ascens sostingut d’Alternativa per Alemanya (AfD), que les enquestes situen com a segona força en preferències a escala federal, per darrere de la CDU/CSU i per davant dels socialdemòcrates del canceller Scholz, ha fet disparar totes les alarmes. Les protestes contra el partit ultradretà coliderat per Alice Weidel s’han multiplicat al carrer després que se sabés que l’AfD havia participat en una reunió amb grups neonazis per dissenyar un pla per expulsar d’Alemanya ciutadans amb arrels estrangeres.
Viktor Orbán
Amb un combat aferrissat contra la immigració i diverses violacions de l’estat de dret, Viktor Orbán i el seu govern s’han convertit en l’ovella negra de la Unió Europea (UE). Amic de Putin i promotor d’un “estat il·liberal” al cor d’Europa, els xocs entre l’autòcrata hongarès i Brussel·les són constants. Ocupa el poder des de fa tretze anys, a què cal afegir els quatre en què també va governar entre el 1998 i el 2002. El seu partit, el Fidesz, va ser expulsat del Grup Popular Europeu a l’Eurocambra.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia