Alemanya, la potència encallada

“La soli­desa finan­cera és la base de la justícia gene­ra­ci­o­nal. I la garan­tia per man­te­nir-la és el fre del deute. Només en situ­a­ci­ons extre­mes es pot aflui­xar.” La frase no és del minis­tre de Finan­ces, el libe­ral Chris­tian Lind­ner, encara que encaixi per­fec­ta­ment amb el seu relat. És un paràgraf inclòs en el pro­grama apro­vat el dia 7 de maig pel congrés de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU), el par­tit que va diri­gir durant divuit anys Angela Merkel, ara reti­rada del poder i de l’actu­a­li­tat política.

El bloc con­ser­va­dor for­mat per la CDU i la Unió Soci­al­cris­ti­ana de Bavi­era (CSU) ocupa la pri­mera posició en intenció de vot a escala naci­o­nal. No diri­geix el par­tit Merkel, sinó el seu antic rival, el dretà Fri­e­drich Merz, ree­le­git pel congrés per gai­rebé un 90% dels vots. Les seves rela­ci­ons amb la CDU estan con­ge­la­des. Quan els con­ser­va­dors ale­manys volen pre­su­mir d’una dona forta i res­pec­tada a Europa, ho fan d’Ursula von der Leyen, pre­si­denta de la Comissió Euro­pea (CE) i mili­tant de la CDU des del 1990.

La defensa del fre del deute de la CDU/CSU és una manera de recor­dar com de mala­ment van les coses al tri­par­tit entre el can­ce­ller soci­al­demòcrata, Olaf Scholz; Els Verds del minis­tre d’Eco­no­mia; el vice­can­ce­ller Robert Habeck, i els libe­rals de Lind­ner. El fre del deute és un ins­tru­ment esta­blert el 2009 en la Cons­ti­tució, segons el qual el dèficit públic no pot superar el 0,35% del pro­ducte inte­rior brut (PIB). Pre­veu que es pugui depas­sar aquest límit en situ­a­ci­ons d’emergència –sigui un cata­clisme econòmic, la covid o una catàstrofe natu­ral–. Els pro­ble­mes comen­cen quan es tracta de defi­nir què és una situ­ació d’emergència. Per Habeck, ho és la crisi energètica pre­ci­pi­tada per la invasió d’Ucraïna, en un país ales­ho­res depen­dent del gas rus com era Ale­ma­nya. Els efec­tes de l’esforç naci­o­nal neces­sari per des­lli­gar-se’n per­sis­tei­xen, diu Habeck.

Lind­ner es va empas­sar el 2023 una nova sus­pensió tem­po­ral d’aquest meca­nisme. Però va obte­nir el com­promís del can­ce­ller que el 2024 es tor­na­ria a la nor­ma­li­tat. En aquesta pro­mesa va jugar fort la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que, en res­posta a una demanda de la coa­lició con­ser­va­dora, blo­que­java 60.000 mili­ons d’euros pro­ce­dents del que havia sobrat del fons espe­cial apro­vat durant la pandèmia. Els recur­sos mobi­lit­zats per a una emergència no es poden trans­fe­rir a la crisi següent, segons el Cons­ti­tu­ci­o­nal. La sentència va enter­bo­lir els pres­su­pos­tos l’any pas­sat. Scholz va adver­tir que cal­dria tirar enda­vant amb menys diners –uns 18.000 mili­ons d’euros per al 2024–. I es va donar per fet que el prin­ci­pal cop ani­ria al Minis­teri d’Eco­no­mia i Pro­tecció del Clima de Habeck. Bona part de les reta­lla­des cauen sobre la tran­sició verda o la posada al dia d’infra­es­truc­tu­res.

Ale­ma­nya admet que està des­fa­sada en qüesti­ons com ara digi­ta­lit­zació i l’estat de la xarxa fer­roviària –un de cada tres trens d’alta velo­ci­tat no arriba pun­tual–. Però també aquests apar­tats han que­dat atu­rats. L’única vaca sagrada és Defensa. Inver­tir en l’exèrcit i en arma­ment és pri­o­ri­tari des que la guerra a Ucraïna va fer sal­tar les alar­mes a mig Europa. De cop, Ale­ma­nya va adme­tre que el seu exèrcit no estava a l’altura del que s’espera de la pri­mera potència comu­nitària.

Lind­ner no vol tocar el fre del deute, contrària­ment a les reco­ma­na­ci­ons dels experts, ins­ti­tuts econòmics i els ano­me­nats “cinc savis”, el con­sell inde­pen­dent que asses­sora el govern. El minis­tre ha con­ver­tit la seva aposta en una obsessió o tret d’iden­ti­tat del seu par­tit. Cal­cula reta­lla­des d’uns 20.000 mili­ons d’euros amb l’objec­tiu de tor­nar a l’esta­bi­li­tat pres­su­postària el 2025. Té el suport de l’opo­sició con­ser­va­dora, però no dels seus socis, que recla­men “refor­mar” –eufe­misme per supri­mir– el meca­nisme del fre del deute. Argu­men­ten que Ale­ma­nya ha dei­xat el crei­xe­ment econòmic i ha entrat en recessió, un 0,3% l’any pas­sat. El sud euro­peu torna a créixer, recor­den, en bona part perquè no com­par­teix l’obsessió per rebai­xar la des­pesa pública de Lind­ner i el seu par­tit. La coa­lició Die Ampel –‘semàfor’, pels colors iden­ti­fi­ca­tius dels par­tits– va néixer el 2021 com a fórmula inno­va­dora però arris­cada pels abis­mes ideològics i fins i tot per­so­nals entre els ali­ats. L’estira-i-arronsa per­sis­tent entre Habeck i Lind­ner ja ha dei­xat de ser matèria infor­ma­tiva.

El paràgraf apro­vat per la CDU sobre el fre del deute palesa, un cop més, fins a quin punt els libe­rals s’avin­drien més amb els con­ser­va­dors que amb els seus socis. Van ser con­si­de­rats ali­ats natu­rals en governs de lide­ratge con­ser­va­dor des de temps del can­ce­ller fun­da­ci­o­nal, Kon­rad Ade­na­uer, a Hel­mut Kohl. Amb Merkel, només van for­mar coa­lició en un dels qua­tre man­dats de la can­ce­llera, ja que en els altres no van sumar la majo­ria necessària al Par­la­ment. Els períodes d’aliança amb l’SPD van ser menys har­mo­ni­o­sos o van aca­bar amb tren­ca­dissa, com amb Hel­mut Sch­midt. L’actual tri­par­tit –amb Els Verds a dins– era la pri­mera experiència a escala fede­ral. Això no vol dir necessària­ment un risc de rup­tura. Els tres par­tits del govern estan massa afe­blits en els son­de­jos per arris­car-se a anar a noves elec­ci­ons. Els libe­rals podrien que­dar fora de la cam­bra. Sem­blen dis­po­sats a aguan­tar fins al 2025, l’any de les pro­pe­res elec­ci­ons. Que Ale­ma­nya con­tinuï enca­llada pot fer menys por que una pèrdua de poder, de repre­sen­tació al Par­la­ment i, per tant, dels diners que els per­to­quen per cada vot.