El genoll i el son

En un pas­sadís de l’Hos­pi­tal Clínic, hi ha un baix relleu d’estil grec dedi­cat a la memòria de Josefa Sam­pera y Rodes, del MCMXXVI, el text del qual diu: “En quien la cari­dad se pro­dujo con dis­cer­ni­mi­emto, al pro­te­ger con lar­gueza memo­ra­ble a este Hos­pi­tal Clínico”. Bona prova que els eufe­mis­mes no els va inven­tar el con­se­ller Bal­ta­sar: la “lar­gueza memo­ra­ble” es deu refe­rir, ima­gino, a pasta llarga. El 1926, la placa es va redac­tar en cas­tellà. Nor­mal: eren temps de la dic­ta­dura de Primo de Rivera, temps en què la Guàrdia Civil tan­cava Antoni Gaudí al cuar­te­li­llo per par­lar en català.

Una altra cosa hau­ria estat el dia d’avui: tota la reto­lació de l’Hos­pi­tal Clínic és en català i només en català. Ja havia obser­vat el mateix a l’Audiència de Bar­ce­lona, i cal atu­rar-se una mica en el fet, que ha estat denun­ciat rei­te­ra­da­ment pel PP i per Ciu­ta­dans com a mos­tra de la dis­cri­mi­nació del cas­tellà.

Sense pro­ble­mes
Accep­tat el fet del mono­lingüisme de la reto­lació, cal fer dues pun­tu­a­lit­za­ci­ons. La pri­mera: no sem­bla que cap hipotètic paci­ent cas­te­lla­no­par­lant (fins i tot si fos redac­tor d’El Mundo o repor­tera de Tele­ma­drid) hagi de tenir gai­res pro­ble­mes per enten­dre els rètols. No cal ser cap Ein­stein per enten­dre que “Quiròfans” és quirófanos, que “Clínica trac­ta­ment del dolor” és Clínica tra­ta­mi­ento del dolor, que “Neu­ro­lo­gia: hos­pi­ta­lit­zació”, és Neu­ro­logía: hos­pi­ta­li­zación o que “Cirur­gia car­di­o­vas­cu­lar” és cirugía car­di­o­vas­cu­lar. Quan un ja ha des­co­bert el sig­ni­fi­cat d’oto­ri­no­la­rin­go­lo­gia o sap que l’esto­matòleg no és el metge de l’estómac, sinó el den­tista, des­xi­frar els rètols és un joc de nens.

Entre les indi­ca­ci­ons de les set plan­tes del Clínic, només en trobo dues de pro­blemàtiques. Pri­mera: “Uni­tat de genoll”. M’ima­gino la hipotètica redac­tora de Tele­ma­drid: “¿Lo ven los espec­ta­do­res? Genoll. En Cataluña, los enfer­mos cas­te­lla­no­par­lan­tes no pue­den acu­dir con nor­ma­li­dad a que les vea un médico”. La segona: “Pneu­mo­lo­gia: labo­ra­tori del son”. Obser­va­ci­ons de la locu­tora: “¿Qué es eso del son? ¿El son cubano? ¿Cómo puede una ori­en­tarse por un hos­pi­tal catalán? Es dis­cri­mi­nación”. Bé: qui vul­gui mun­tar una guerra civil lingüística pel genoll i el son, ja s’ho farà.

La segona pun­tu­a­lit­zació és que, al marge de la reto­lació, ningú no té cap pro­blema perquè les infer­me­res i els met­ges l’aten­guin en cas­tellà. Això és veu per tot arreu, perquè la major part dels paci­ents s’adre­cen al per­so­nal en cas­tellà. El fet està tan esta­blert que fins fun­ci­ona amb la mega­fo­nia. Men­tre sóc al pas­sadís dels quiròfans, sento: “Acompañantes del señor Jacinto X, pasen a quirófano, por favor”. És una obvi­e­tat, però cal recor­dar-la, perquè si no fins ha de venir el senyor Leo­nard Orban, comis­sari de Mul­ti­lingüisme de la UE, a recor­dar que els cata­la­no­par­lants can­vien cons­tant­ment al cas­tellà, “de vega­des sense ni ado­nar-se’n”.

Pel que fa als pòsters pen­jats a les parets, hi ha de tot. N’hi ha en català, com aquest: “Telèfon de la dependència. 900 300 500. Què neces­sita?”. Sona a broma, oi? Altres, bilingües: “Atenció a la teva / atención a tu / tos”. O en cas­tellà, com un pòster amb una foto d’un nen molt ten­dre: “Tiene los ojos de la madre, la son­risa del padre... y un órgano tras­plan­tado”.

L’adver­ti­ment en cas­tellà
Al cap d’una estona d’obser­var els pòsters, hi esta­bleixo una certa relació. Si l’adver­ti­ment és impor­tant, urgent o fins i tot dramàtic, és més pro­ba­ble que sigui cas­tellà. Per exem­ple, un anunci del minis­teri de Salut: “¿Estás seguro/a? Si dudas, hazte la pru­eba del VIH/SIDA”. Està en cas­tellà, francès, anglès i àrab. En canvi, el pòster que dóna con­sells ridículs per pre­ve­nir la calor esti­uenca, “A l’estiu, fuig de la calor!”, és en català.

Em passo bona part del matí diva­gant pel Clínic i no hi observo res digne de menció. No hi trobo esce­nes d’acció i ner­vis com les de House, ni tan sols com les d’Hos­pi­tal Cen­tral. Tot és neu­tre, gris i enso­pit. Passo unes quan­tes vega­des per urgències, a veure si em trobo algun cas espec­ta­cu­lar, però res: una dot­zena de per­so­nes avor­ri­des i des­men­ja­des.

I és a urgències on acabo aquesta insig­ni­fi­cant crònica sobre el Clínic. Hi ha una dita segons la qual no se sap què pensa real­ment la gent fins que s’hi juga els calés. El poder dels diners revela la veri­tat. Quina és la política lingüística del Clínic quan hi ha calés pel mig? La res­posta la trobo en un rètol que hi ha vora el tau­lell. La versió cata­lana diu: “Per gau­dir de les pres­ta­ci­ons assis­ten­ci­als a urgències sense cober­tura sanitària del PAMEM o del SCS, es recla­marà el paga­ment de la visita”. I, a sota, el mateix text en cas­tellà i en anglès. Con­clusió: el Clínic és tri­lingüe.