Ens volen dividir

No va ser casual que Franco designés com a pri­mer gover­na­dor civil de Bar­ce­lona Wen­ces­lao González Oli­ve­ros, catedràtic de filo­so­fia del dret i fer­vent admi­ra­dor de Hit­ler, que en ocu­par el càrrec, l'agost de 1939, va dei­xar ben clara la missió que tenia enco­ma­nada: “Cua­renta años de pro­gre­siva des­españoli­zación de Cataluña exi­gen un esfu­erzo inme­di­ato y contínuo de signo con­tra­rio. En la reespañoli­zación cul­tu­ral de Cataluña espero poner lo prin­ci­pal de mi empeño, desde la pri­mera enseñanza a la alta cul­tura”. S'ha con­ser­vat un esbor­rany de dis­curs d'aquell gover­na­dor que és d'una comi­ci­tat sinis­tra: “Os anun­cio yo, cas­te­llano cien por cien, ribereño del Duero, que a esa ama­ble y admi­ra­ble Cataluña infal­si­fi­cada, si se la pone en con­di­ci­o­nes de con­su­mar fisiológica­mente el pro­ceso de su libe­ración y rec­ti­fi­cación inter­nas, y de ace­le­rar el pequeño ocaso de sus pequeños dio­ses fra­ca­sa­dos, pronto rea­nu­dará su anti­gua y egre­gia cola­bo­ración al Idi­oma Naci­o­nal, en tal medida que podrá decírsele sin reti­cen­cia, zozo­bra ni dis­gusto, antes bien con el mismo amplio gesto aco­ge­dor y fra­ter­nal que a Gali­cia y Astu­rias: «Ger­mans espa­nyols de Cata­lu­nya: par­leu també cátalá, si us plaut [sic]»”.

La referència a la “con­su­mació fisiològica”, que recorda el dis­curs d'un pre­si­dent del gremi de fabri­cants de Saba­dell que, donant la ben­vin­guda a Franco, va dir que la seva ciu­tat “tenía para el invicto Cau­di­llo una deuda de gra­ti­tud que reclama su satis­facción inme­diata”, merei­xe­ria una anàlisi freu­di­ana per a la qual no tinc temps, ni ganes ni com­petències. Però una reflexió s'imposa: en qui­nes mans estàvem! Aquell gover­na­dor civil per­do­na­vi­des, les vides, no les per­do­nava: ha estat defi­nit com “uno de los máximos eje­cu­to­res de la poítica repre­siva del régimen”. A Bar­ce­lona excel·lí: l'his­to­ri­a­dor Solé i Sabaté ha comp­tat que en el seu man­dat, de juliol de 1939 a desem­bre de 1940, es produïren el 85 per cent de les exe­cu­ci­ons de la post­guerra, entre les quals la del pre­si­dent Com­panys. Fou pre­miat amb la pre­sidència del Tri­bu­nal Naci­o­nal de Res­pon­sa­bi­li­da­des Políticas a Madrid, on con­tinuà la seva tasca.

Si evoco això no és per un afany de reo­brir velles feri­des. Natu­ral­ment, ni se m'acut equi­pa­rar els magis­trats que van votar la sentència sobre l'Esta­tut amb aquells mons­tres del pas­sat. Però sí que crec que és legítima i útil la com­pa­ració. Pels fran­quis­tes de 1939 els cata­lans érem uns traïdors de lesa pàtria que calia per­se­guir i assi­mi­lar bru­tal­ment. Per aquests magis­trats del 2010 els cata­lans ens hem equi­vo­cat i cal cor­re­gir-nos. La cor­recció que pre­te­nen és doble. En pri­mer lloc, volen reta­llar l'Esta­tut, esme­nant la plana al poble de Cata­lu­nya i als seus repre­sen­tants democràtics, modi­fi­cant res­tric­ti­va­ment el pacte que vàrem esta­blir amb l'exe­cu­tiu i el legis­la­tiu espa­nyol i que rati­ficàrem en referèndum. Però, en segon lloc, ens volen cor­re­gir a nosal­tres, perquè ens veuen com una ano­ma­lia, un error i una indis­ci­plina. No sols volen rec­ti­fi­car l'Esta­tut, sinó que volen cor­re­gir Cata­lu­nya. Quina pre­tensió inútil i quina pèrdua de temps! I quina font de pro­vo­cació de con­flic­tes!

Després de qua­tre anys de nor­ma­li­tat en la vigència i apli­cació del nou Esta­tut, un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal divi­dit i des­le­gi­ti­mat, després d'un procés penós, anòmal i degra­dat, ha creat, d'una manera arti­fi­cial i irres­pon­sa­ble, una situ­ació molt greu. Durant aquests qua­tre anys, el nou Esta­tut no ha gene­rat cap pro­blema relle­vant, ni en els drets ciu­ta­dans, ni en el fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons i dels ser­veis públics, ni en les rela­ci­ons entre les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons naci­o­nals i les de l'Estat cen­tral. En una situ­ació de crisi econòmica i social, no s'ha produït cap pro­blema ni en la con­vivència diària de la ciu­ta­da­nia ni en la uni­tat civil del poble de Cata­lu­nya.

Per con­tra, la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal ha començat a gene­rar una situ­ació que el naci­o­na­lisme espa­nyol ha per­se­guit de manera cal­cu­lada. La dreta espa­nyola pretén tren­car els con­sen­sos bàsics de la soci­e­tat i de la política cata­la­nes. Vol crear una situ­ació de con­fron­tació entre sen­ti­ments opo­sats d'iden­ti­tat, una divisió de Cata­lu­nya. Al País Valencià això li ha donat uns rèdits con­si­de­ra­bles. A Cata­lu­nya no els hauríem de fer el joc.

Encara ahir, sor­tint de Bar­ce­lona, vaig veure algu­nes ban­de­res als bal­cons, i han pas­sat bas­tan­tes set­ma­nes de la mani­fes­tació del 10 de juliol i del final del mun­dial de Johan­nes­burg. En un edi­fici de Sant Andreu hi havia una senyera al pri­mer pis, una ban­dera espa­nyola al ter­cer i una este­lada a l'àtic. És un senyal mino­ri­tari, però no és anecdòtic.

Veiem en acció polítiques de fabri­cació de con­fron­ta­ci­ons iden­titàries i el pit­jor que podria suc­ceir avui a Cata­lu­nya seria el divorci pro­gres­siu entre aques­tes polítiques, cada vegada més exci­ta­des i ges­ti­cu­lants, i una soci­e­tat cada vegada més escèptica i abs­ten­ci­o­nista.

Ara que entrem en un període elec­to­ral és exi­gi­ble que, per damunt de les diferències democràtiques, refor­cem la consciència dels ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes de Cata­lu­nya, siguin quins siguin els seus sen­ti­ments d'iden­ti­tat, de pertànyer a una nació que és de tot­hom i que només podrà ser si és de tot­hom. Aquesta consciència comuna de tots els ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes de Cata­lu­nya és la con­dició impres­cin­di­ble de la nos­tra lli­ber­tat i d'un pro­jecte de futur com­par­tit i millor.