“Occident promou una imatge negativa de la Xina”

El motor xinès és dièsel. Fun­ci­ona des de fa 5.000 anys, durant els quals ha acu­mu­lat conei­xe­ment, experiència i savi­esa, a més d’haver-hi anat incor­po­rant el que li ha arri­bat d’altres cul­tu­res. Com en altres països, hi ha fac­tors externs, però no s’entén tot el que ha acon­se­guit sense el com­bus­ti­ble: una bona direcció col·lec­tiva més enllà de grans per­so­nat­ges històrics com ara Mao Zedong, Deng Xia­o­ping i l’actual Xi Jin­ping, en un marc orga­nit­za­tiu desen­vo­lu­pat i per­fec­ci­o­nat al llarg del temps. Tot ple­gat con­fi­gura una manera de fer xinesa. Per això, el millor que té la Xina és la seva gent, que viu en movi­ment i com­petència per­ma­nent­ment.

Cal mati­sar que és més mani­pu­lació que dis­torsió per part dels mit­jans de comu­ni­cació anglo­sa­xons, amb una intenció ben clara i fent ser­vir una doble vara de mesu­rar. Un exem­ple recent: la gran quan­ti­tat de con­trols que han pas­sat els atle­tes xine­sos en com­pa­ració amb els dels EUA, però es posa en dubte l’hones­te­dat dels pri­mers. Això és dife­rent de l’etno­cen­trisme propi de qual­se­vol cul­tura que pren la seva com a referència. En aquest sen­tit, tòpics com ara “els xine­sos no tenen sen­ti­ments ni sen­tit de l’humor”, “són més capi­ta­lis­tes que comu­nis­tes” i “és un país tan­cat i on es copia tot” els des­men­tei­xen les per­so­nes que hi pas­sen o que hi han pas­sat un cert temps.

Quan el mur de Berlín va caure, tot­hom va pen­sar que ho feia cap a un cos­tat, però en rea­li­tat també cap al nos­tre. Si no, com s’explica la crisi occi­den­tal actual en tots els àmbits? La Xina va estu­diar bé el que va pas­sar a l’URSS, i va arri­bar a la con­clusió que en el futur només sobre­viu­ria amb una eco­no­mia forta. Sense bus­car-ho, s’aca­ba­rien enfron­tant a l’ordre esta­blert. Occi­dent, per posar pals a la roda xinesa, impulsa aquesta imatge nega­tiva de la Xina en els mit­jans de comu­ni­cació. Però, pri­mer, Edward Snow­den i, després, Julian Assange i el geno­cidi a Gaza són taques que no es poden nete­jar. A més, la Xina actua com un mirall en què Occi­dent es pot veure reflec­tit, i queda en evidència per una falta d’eficiència en la gestió de qüesti­ons que la població valora: la pau i la segu­re­tat, l’edu­cació i el nivell de vida. Els mit­jans anglo­sa­xons hi poden con­ti­nuar insis­tint, però la Xina no adop­tarà un sis­tema com l’occi­den­tal, té el seu propi.

Sí i no. Com en un ice­berg, el que és més evi­dent als nos­tres ulls és el que sobre­surt: els resul­tats i apli­ca­ci­ons d’aquesta revo­lució tec­nològica. Impos­si­ble no veure els gai­rebé 45.000 quilòmetres de la xarxa de trens d’alta velo­ci­tat, el seu pro­grama espa­cial, els avenços en intel·ligència arti­fi­cial, l’esforç fins a encapçalar la reducció d’emis­si­ons a l’atmos­fera amb la indústria vol­taica i eòlica jun­ta­ment amb els vehi­cles elèctrics, i el rècord de patents regis­tra­des anu­al­ment. Però sovint s’igno­ren sota l’aigua altres aspec­tes menys evi­dents: haver erra­di­cat la misèria i l’anal­fa­be­tisme, l’aug­ment del nivell de vida econòmic i cul­tu­ral de la població, i la moder­nit­zació del país fins a tor­nar-lo al seu lloc després dels cent anys d’humi­li­ació infli­gida pel colo­ni­a­lisme euro­peu i sim­bo­lit­zada en les guer­res de l’opi (per als angle­sos, comerç de l’opi, eufe­misme de nar­co­tra­fi­cants amb suport de la monar­quia anglesa). Tot això s’entén millor si ens fixem en un altre país civi­lit­zació com l’Índia, on també des­taca la revo­lució tec­nològica, però no els altres aspec­tes, en què la població no ha millo­rat de la mateixa manera el nivell de vida.

Seguint amb l’ice­berg, a la part supe­rior els valors que veiem són: har­mo­nia, bene­volència, rec­ti­tud, cor­te­sia, savi­esa i hon­ra­desa. Tots els com­par­tim més o menys. La diferència és a la part de sota l’aigua, en què el tao­isme i el con­fu­ci­a­nisme expli­quen la divergència res­pecte als valors occi­den­tals en la pràctica diària: per als xine­sos, és més impor­tant el grup que l’indi­vidu; res­pec­ten molt la jerar­quia i l’auto­ri­tat (pares, diri­gents i mes­tres); tenen un con­cepte del temps cir­cu­lar en què es dona molta importància a les rela­ci­ons i impera l’har­mo­nia i la fle­xi­bi­li­tat, i la comu­ni­cació és menys directa i més sub­til.

Per a la Xina, el món és una mena de tau­ler de Weiqi, joc tra­di­ci­o­nal xinès en què, a diferència dels escacs –en què es tracta de matar el rei del con­trari–, l’objec­tiu és encer­clar l’opo­nent. Cada movi­ment nou can­via l’equi­li­bri i cal anar-ho ajus­tant fins al final de la par­tida. L’ADN xinès té al nucli l’equi­li­bri i l’har­mo­nia, per això impulsa acords de pau, però no només a Ucraïna i l’Ori­ent Mitjà, sinó arreu del món. Per con­tra, els EUA expor­ten guer­res i con­flic­tes que ali­men­ten la seva indústria arma­men­tista per seguir coman­dant l’ordre mun­dial que ells impo­sen.