De la fam a la rivalitat amb els Estats Units

La Xina ha vis­cut una trans­for­mació mai vista en la història en només set dècades, en què ha pas­sat d’una situ­ació de misèria extrema a ser una de les prin­ci­pals potències mun­di­als, com­pe­tint amb els Estats Units per l’hege­mo­nia glo­bal. El gegant asiàtic, en aquest 75è ani­ver­sari de la fun­dació de la República Popu­lar de la Xina, mira enrere amb la satis­facció de veure com ha acon­se­guit que un país que als anys cin­quanta sem­blava con­dem­nat a la pobresa perpètua actu­al­ment sigui el gran con­trapès polític i econòmic dels EUA.

Després de dècades de guer­res –guer­res inter­nes, guer­res amb potències exter­nes i una guerra mun­dial–, les polítiques de Mao Zedong van apro­fun­dir en la crisi del país. A finals dels cin­quanta, la Xina va patir la Gran Fam, un dels pit­jors des­as­tres pro­vo­cats per l’home, amb un balanç d’entre 45 i 70 mili­ons de morts. “Durant els pri­mers anys de govern del Par­tit Comu­nista Xinès (PCX), es van imple­men­tar refor­mes agràries pro­fun­des i extre­ma­ment bru­tals que van eli­mi­nar ter­ra­ti­nents i la bur­ge­sia”, explica a El Punt Avui Titus Chen, pro­fes­sor i inves­ti­ga­dor de la Uni­ver­si­tat Naci­o­nal de Chengchi.

Tot i que les pri­me­res polítiques cor­rec­ti­ves es van començar a apli­car en els dar­rers anys de vida del gran líder, el gir es va pro­duir amb l’arri­bada de Deng Xia­o­ping, que va arri­bar al poder el 1978. Deng va apos­tar per obrir la Xina al món i va dei­xar enrere la rígida ortodòxia comu­nista en favor de refor­mes econòmiques pro­fun­des basa­des en la pri­va­tit­zació de l’eco­no­mia, la com­petència en els mer­cats i l’atracció d’inversió estran­gera. Aques­tes refor­mes es van basar en la cre­ació de zones econòmiques espe­ci­als (ZEE), àrees amb regu­la­ci­ons més fle­xi­bles des­ti­na­des a atraure inver­si­ons i esti­mu­lar el crei­xe­ment indus­trial.

Un altre dels fac­tors, segons Chen, va ser “la con­nexió de les comu­ni­tats xine­ses a Taiwan, Hong Kong, Macau i el sud-est asiàtic amb les zones cos­ta­ne­res del sud-est de la Xina, que van pro­por­ci­o­nar capi­tal, tec­no­lo­gia i conei­xe­ments empre­sa­ri­als a l’eco­no­mia xinesa durant les pri­me­res eta­pes de la reforma i ober­tura econòmica”. El pri­mer gran expe­ri­ment d’aquest tipus va ser Shenz­hen, que va pas­sar de ser un modest poble de pes­ca­dors a con­ver­tir-se en una de les ciu­tats més pròspe­res i avançades de la Xina. L’èxit de Shenz­hen va mar­car el camí per a la cre­ació de mol­tes altres ZEE, que van per­me­tre a la Xina esde­ve­nir la “fàbrica del món” i pro­duir a baix cost per a empre­ses de tot el pla­neta.

Aquest model de crei­xe­ment va per­me­tre que la Xina acon­seguís un crei­xe­ment mitjà del PIB del 9,5% anual durant les qua­tre dècades següents. Això va fer pos­si­ble que més de 600 mili­ons de per­so­nes sor­tis­sin de la pobresa extrema i es va trans­for­mar el país en una potència econòmica glo­bal. A mit­jan pri­mera dècada del segle XXI, el PIB xinès ja superava el de les prin­ci­pals potències euro­pees i la Xina acu­mu­lava les reser­ves de divi­ses més grans del món. “L’expansió econòmica d’Ale­ma­nya durant la segona mei­tat del segle XIX i el crei­xe­ment econòmic dels EUA durant el mateix període poden ser­vir de referència”, afirma l’acadèmic.

El lle­gat de Deng Xia­o­ping va con­ti­nuar amb els seus suc­ces­sors, Jiang Zemin i Hu Jin­tao, que van man­te­nir l’impuls de les refor­mes. No obs­tant això, aquest model de crei­xe­ment basat en la mà d’obra barata i la pro­ducció mas­siva va començar a mos­trar senyals de des­gast. Amb l’aug­ment de la classe mit­jana, la pro­ducció xinesa es va tor­nar menys com­pe­ti­tiva en preus i la Xina neces­si­tava una nova estratègia.

En aquest con­text, va pren­dre el poder Xi Jin­ping l’any 2012, amb tres grans objec­tius: enfor­tir la nació, millo­rar el nivell de vida i com­ba­tre la cor­rupció. Xi va posar l’accent en el desen­vo­lu­pa­ment d’indústries d’alt valor afe­git, com les tec­no­lo­gies avançades, els vehi­cles elèctrics, les bate­ries i les ener­gies reno­va­bles. Avui, la Xina lidera el món en sec­tors clau per a la tran­sició energètica, com la fabri­cació de panells solars, bate­ries i ter­res rares.

A més, Xi Jin­ping ha mirat de con­so­li­dar la influència glo­bal de la Xina mit­jançant grans inver­si­ons a l’Àsia cen­tral, l’Àfrica, l’Amèrica Lla­tina i Oce­a­nia. Aques­tes inver­si­ons, a vega­des per­ce­bu­des com a neo­co­lo­ni­a­lisme, han gene­rat dependències en molts països, tot i que també han con­tribuït a expan­dir el poder xinès més enllà de les seves fron­te­res, fet que ha pro­vo­cat, segons Chen, una dis­mi­nució de la influència occi­den­tal.

Tan­ma­teix, la Xina no està exempta de pro­ble­mes. L’enve­lli­ment de la població, les pos­si­bles bom­bo­lles en sec­tors sub­ven­ci­o­nats pel govern i l’incre­ment del pres­su­post mili­tar són algu­nes de les pre­o­cu­pa­ci­ons que afronta el país. A més, la Xina encara gau­deix d’alguns pri­vi­le­gis deri­vats del seu esta­tus de “país en via de desen­vo­lu­pa­ment” dins l’Orga­nit­zació Mun­dial del Comerç (OMC), cosa que ha gene­rat crítiques de la majo­ria de països occi­den­tals.

Tot i aquests des­a­fi­a­ments, la Xina està ben posi­ci­o­nada per seguir com­pe­tint amb els EUA per l’hege­mo­nia glo­bal els pro­pers anys, gràcies a la seva enorme capa­ci­tat pro­duc­tiva, l’aposta per la inno­vació tec­nològica i el seu ambiciós pla d’expansió inter­na­ci­o­nal. Aquest crei­xe­ment ha estat pos­si­ble, en part, gràcies a la capa­ci­tat del govern xinès d’adap­tar-se a les con­di­ci­ons del mer­cat glo­bal, tot i que sovint igno­rant pro­to­cols inter­na­ci­o­nals, com els rela­ci­o­nats amb les emis­si­ons de CO2.

A més, segons l’acadèmic de la Uni­ver­si­tat Naci­o­nal de Chengchi, “el PCX ha fet una inves­ti­gació extensa sobre la cai­guda dels governs soci­a­lis­tes a la Unió Soviètica i l’Europa de l’Est en què s’asse­gura que la divisió i l’erosió ideològiques dins de la direcció soviètica van ser les prin­ci­pals raons de la des­in­te­gració de la Unió Soviètica”. El PCX també s’esforça, segons Chen, “per evi­tar l’escas­se­tat econòmica i les ten­si­ons ètni­ques simi­lars a les que va expe­ri­men­tar la Unió Soviètica en els últims anys”.

Des de la “diplomàcia del ping-pong” amb els EUA fins a la posició actual com a super­potència, la Xina ha traçat un camí extra­or­di­nari en molt poc temps, amb la seva evo­lució lli­gada a figu­res com Deng Xia­o­ping, i amb un futur ple de rep­tes i opor­tu­ni­tats.