Woody... i pagant

Recorda el lec­tor l’embo­lic de la llei del doblatge que ens va tenir entre­tin­guts el 1998? Era l’època que vam des­co­brir que, al cos­tat de les majors de Hollywood, el mer govern regi­o­nal de la Gene­ra­li­tat és a penes un microbi. Bé: diu la lle­genda que tot el mer­der va començar una tarda de diu­menge (una d’aque­lles tar­des ina­ca­ba­bles d’hivern) que Jordi Pujol, per com­ba­tre l’enso­pi­ment, li va pro­po­sar a la Marta d’anar al cinema. En català, esclar. En Jordi i la Marta van des­co­brir, tot d’una, que totes les pel·lis de Woody Allen i Clint Eastwood, i no diguem les del Schwar­ze­neg­ger i el Bruce Willis, esta­ven dobla­des només al cas­tellà. Que fort!

Han pas­sat ben bé deu anys, i em dis­poso a emu­lar Pujol. Ima­gi­nem que diu­menge vull anar al cinema amb la dona i ho miro al diari. L’AVUI, amb la seva ines­ti­ma­ble vocació de ser­vei al país, m’ho posa fàcil: a diferència d’altres dia­ris, té una secció als fulls de Car­te­llera dedi­cada específica­ment a l’oferta en català. Una secció peti­teta, tot s’ha de dir. Si ens refe­rim al cir­cuit comer­cial, només hi ha cinc films en català: Vicky Cris­tina Bar­ce­lona, L’espe­rit del bosc, Space Chimps, Vam­pir Cua­de­cuc i Wall-E. En total, hi ha a Cata­lu­nya 54 pel·lícules d’estrena. Per­cen­tatge en català: 9,25 per cent.

Ep!, també en cas­tellà
Però compte: aquest 9,25% és enganyós, perquè les pel·lícules estre­na­des en català també hi són en cas­tellà, i nor­mal­ment en més sales. La notòria excepció és Vicky Cris­tina Bar­ce­lona: s’estrena a la capi­tal en 6 cine­mes en català i 6 en cas­tellà, i pre­fe­rent­ment en català als cine­mes de tot Cata­lu­nya. La resta de films res­po­nen al patró habi­tual. A Bar­ce­lona, L’espe­rit del bosc es veu en 2 sales en català i en 6 en cas­tellà, Space Chimps en 1 en català i 3 en cas­tellà, i Wall-E es pot veure en 11 sales a Bar­ce­lona, a totes en cas­tellà. Si volem veure-la en català, ens caldrà fer una tournée per províncies: anar a Girona, Sant Cugat, Vic o Cer­vera. Rere tot aquest assumpte hi ha un pre­ju­dici ideològic gens inno­cent: el català és un patuès estrambòtic que es parla en un hin­ter­land habi­tat per page­sos i gent amb bar­re­tina, men­tre que el cas­tellà és la llen­gua que mana a Bar­ce­lona, la metròpoli cos­mo­po­lita i mul­ti­cul­tu­ral.

Aquest des­as­tre és con­seqüència de la polèmica del doblatge de fa deu anys, que es va tan­car en fals. És a dir, amb un sim­ple com­promís de bona volun­tat i de bones parau­les entre les majors i la Gene­ra­li­tat. La Gene­ra­li­tat va accep­tar pagar doblat­ges al català i les majors van accep­tar dei­xar-se doblar (i no sem­pre). Fa uns anys, per exem­ple, la War­ner no va voler versió doblada en català de Harry Pot­ter i la pedra filo­so­fal... ni tan sols de franc. Altres pro­duc­to­res han accep­tat el doblatge, però la política pel que fa a la dis­tri­bució ha estat sem­pre la mateixa: la immensa majo­ria de les sales de Bar­ce­lona ofe­reix la versió cas­te­llana, i només en que­den una o dues per al català. Un cas ben docu­men­tat: Atlan­tis, de Dis­ney, es va estre­nar a Bar­ce­lona en 11 cine­mes en cas­tellà i 1 en català. Davant d’això, esclar, es plan­teja el dubte: ¿val la pena seguir pagant els doblat­ges? ¿No fóra millor des­ti­nar els mili­ons a pro­mo­ci­o­nar Les Tres Bes­so­nes?

Ni el 4% d’oferta en català
En resum: l’oferta de cinema en català no repre­senta ni el 4% de les sales. Això, pel que fa a l’aspecte quan­ti­ta­tiu. Pel que fa al qua­li­ta­tiu, el gruix de l’oferta és infan­til: L’espe­rit del bosc, Space Chimps i Wall-E. Com que els nens estu­dien en català a l’escola, els jerar­ques del cinema deuen con­si­de­rar que no tin­dran pro­blema per enten­dre’ls. Ara: també deuen pen­sar que, quan es fan grans i es tor­nen gent seri­osa i hipo­te­cada, aquells matei­xos nens fan un reset total i obli­den el català.
La quarta pel·lícula en català és Vam­pir Cua­de­cuc, de Pere Por­ta­be­lla, cata­lo­gada d’“expe­ri­men­tal”. I arri­bem a la cin­quena, la gran excepció: Vicky Cris­tina Bar­ce­lona, de Woody Allen. Que jo sàpiga és el pri­mer film del direc­tor nova­iorquès que ens arriba en la nos­tra llen­gua. Per què? Perquè passa a Bar­ce­lona i (detall gens inno­cent) tant l’Ajun­ta­ment com alguna empresa hi han posat diners. Negoci? No sé què dir. Cal­dria veure quant li ha cos­tat al con­tri­bu­ent cada minut que Scar­lett Johans­son i Javier Bar­dem par­len en català.

Un salt enda­vant
Sigui com sigui, el Vicky Cris­tina Bar­ce­lona de Woody Allen repre­senta un salt enda­vant en la qüestió del cinema en català. Fins ara, havíem com­pro­vat que, per poder veure films en català, n’havíem de pagar el doblatge. Ara hem des­co­bert que si, a més, volem que una pel·lícula es pugui veure amb nor­ma­li­tat arreu del país, no n’hi ha prou amb pagar el doblatge: també hem de pagar la pel·lícula.