Un president de transició llastrat pels recels per la seva edat i la capacitat mental

Joe Biden va gua­nyar la nomi­nació demòcrata a la Casa Blanca i la pre­sidència dels Estats Units després d’una llarga car­rera política i de diver­sos intents fallits de con­que­rir el Des­patx Oval. Hi va arri­bar en un moment de màxima tensió i divisió al país després de qua­tre anys de man­dat caòtic i cris­pat de Donald Trump i amb l’estigma de l’edat, de con­ver­tir-se en l’home més vell a arri­bar a la pre­sidència dels Estats Units.

Els repu­bli­cans van fur­gar al màxim en la imatge de vell vul­ne­ra­ble, amb poca ener­gia, mobi­li­tat limi­tada i lap­sus sovin­te­jats del líder demòcrata. Ho van fer durant la cam­pa­nya pre­si­den­cial del 2020, sense gaire èxit ate­sos els resul­tats de les elec­ci­ons, i encara més durant els qua­tre anys de man­dat de Biden i l’inici de la cam­pa­nya elec­to­ral d’enguany –quan el pre­si­dent encara era el can­di­dat del seu par­tit–, aquest cop amb més èxit. Tant, que Biden va haver d’aban­do­nar la cursa del 2024 i donar el relleu a la seva vice­pre­si­denta, Kamala Har­ris, després de la des­as­trosa actu­ació del líder demòcrata en el debat tele­vi­sat que va man­te­nir amb Trump.

El cop de timó del Par­tit Demòcrata ha dei­xat els repu­bli­cans deso­ri­en­tats. Els argu­ments con­tra un líder feble, amb símpto­mes de demència i amb dub­tes d’aguan­tar qua­tre anys més a la Casa Blanca se n’han anat en orris i ara són els demòcra­tes els qui comen­cen a explo­tar aquests matei­xos argu­ments con­tra Donald Trump. El can­di­dat repu­blicà, de 78 anys, només tres anys més jove que Biden, ofe­ria una imatge de més ener­gia que l’actual pre­si­dent, però al cos­tat de Har­ris, que acaba de fer 60 anys, Trump es veu com el que és: un home gran.

De fet, l’equip de cam­pa­nya de Har­ris ha inten­si­fi­cat els dar­rers dies els atacs a Trump rela­ci­o­nats amb la seva salut i la seva capa­ci­tat per fer-se càrrec de la Casa Blanca; això sí, sense fer una referència explícita a l’edat del líder repu­blicà –no seria cohe­rent amb el dis­curs que els demòcra­tes sos­te­nien no fa pas gaire sobre el supo­sat per­fecte estat de forma de Biden per afron­tar qua­tre anys més al Des­patx Oval. La can­di­data demòcrata ha fet públic el seu cer­ti­fi­cat de salut i ha con­vi­dat el seu rival a fer el mateix.

Més enllà de la seva edat avançada, a Biden l’ha per­ju­di­cat també la seva imatge d’home amb experiència política, empàtic i mol­tes altres vir­tuts, però man­cat del carisma dels seus pre­de­ces­sors demòcra­tes a la Casa Blanca i, fins i tot, del seu rival repu­blicà, una mena de figura messiànica del movi­ment con­ser­va­dor.

Barack Obama va ser el 2008 una ale­nada d’aire fresc als Estats Units post Bush. Va ser el pri­mer negre a aspi­rar –i gua­nyar– a la Casa Blanca, tenia una oratòria bri­llant i la capa­ci­tat de seduir la gent. L’ante­rior pre­si­dent demòcrata, Bill Clin­ton, també anava sobrat de sim­pa­tia i carisma i, a més, repre­sen­tava una nova gene­ració de nord-ame­ri­cans amb ganes de canvi després de tres man­dats repu­bli­cans.

El sovint menys­tin­gut Biden no tenia res de tot això, però va acon­se­guir una cosa que pocs can­di­dats asso­lei­xen: der­ro­tar un pre­si­dent en exer­cici, que era per­ce­but per a molts com una amenaça per als EUA i el món.