Sánchez i Feijóo al so de Junts

La incomoditat de dependre d’un soci és l’admissió de la dependència, però el viatge compartit regala un coneixement mutu cada dia més sofisticat. En aquest atzucac de la convivència es troben ara Junts i el PSOE quan tot just es compleix el primer any de legislatura de Pedro Sánchez, i Carles Puigdemont ha decidit que l’efemèride mereix que el president se sotmeti a una qüestió de confiança. La via triada, una proposició no de llei (PNL) que no és vinculant, ha estat rebuda pels lletrats del Congrés amb un joc de miralls deformadors com els del madrileny Callejón del Gato perquè hi ha un precedent per a l’admissió a tràmit (un text de Coalició Canària del 1995 en què s’instava Felipe González a “convocar amb caràcter urgent eleccions generals”) i un altre que empara el vet (del 2013 amb una moció del PSOE contra Mariano Rajoy feta avortar pel fet de ser “una moció de censura encoberta”). Més enllà de l’examen que la mesa del Congrés havia de resoldre dimarts i que ha ajornat fins al gener per donar-se més temps –la divisa més preuada en política–, la legislatura estatal viu la cruïlla més enrevessada i tothom balla al so de Junts: el PSOE viu sota el test d’estrès que Puigdemont dicta des de Waterloo i atenent el “moguin el cul” de Míriam Nogueras tancant dossiers –cessió integral de competències d’immigració...– a correcuita, i Alberto Núñez Feijóo (PP) es vanta d’estar aprenent català –“És fàcil, i el que no entenc ho llegeixo en la traducció a la pantalla que tenim a l’hemicicle”– i de guanyar gràcies a Junts (i el PNB) esmenes que van al BOE i esdevenen llei, com ara la de la fi del gravamen energètic en el paquet fiscal del govern.

A força de veure els companys Santos Cerdán i Juan Francisco Serrano amb ulls cansats de fer i desfer maletes en el seu particular pont aeri Madrid-Ginebra, el PSOE està aprenent a desxifrar el líder de Junts. “Puigdemont ens va dir que si no era president ell marxaria, s’ha quedat, i en lloc de fer l’oposició normal que hauria de fer un líder de l’oposició i ser lineal, té una estratègia comunicativa de crear pics d’atenció de tant en tant i amb la periodicitat justa per tensar la corda. Copia l’estratègia de David Madí a CiU de fer-se present en moments puntuals”, diagnostica un diputat socialista al Congrés.

El telèfon de Nogueras va viure un abans i un després del dimecres 11 de desembre arran del ja cèlebre “moguin el cul” etzibat a Sánchez en la sessió de control. “Estem movent el cul. El govern no ha deixat de moure el cul des del primer moment que va agafar les regnes del govern”, admetia l’endemà Ángel Víctor Torres, ministre de Política Territorial. Que el PSOE incorpori aviat al seu llenguatge les paraules de Nogueras, però, no és suficient per complaure Junts, que vol fets per l’enuig de veure com reunions fructíferes a Suïssa es desfiguren –de nou el joc de miralls deformadors– quan els temes aterren als despatxos de La Moncloa i de la Castellana. Gestió dels permisos de residència i de treball, la contractació en origen, els Mossos als ports i aeroports... I el català a Europa, una fita per a la qual Junts exigeix a Sánchez que almenys el mateix entusiasme i esforç amb què ha impulsat Teresa Ribera com a vicepresidenta de la Comissió Europea d’Ursula von der Leyen.

Qui comença a entusiasmar-se amb Junts és Feijóo. “Almenys Junts està complint el programa econòmic, no com el PNB”, va dir dimecres en la mateixa conversa informal amb periodistes en la copa nadalenca del PP, en què també va confessar que aprèn català gràcies a escoltar Nogueras i la resta de diputats catalans en directe. L’aprovació del paquet fiscal del govern no tapa que Sánchez ha patit una derrota fiscal per una majoria –PP, Junts, PNB i Vox– que no s’uniria en una moció de censura però que li dicta la política d’impostos i la dretanitza. Feijóo treballa amb la hipòtesi que el 2025 hi haurà eleccions anticipades i el dubte és si ell s’arrisca a presentar una moció de censura amb un sol punt al programa: convocar eleccions.

El Callejón del Gato és cèlebre gràcies a Valle-Inclán, però no és tan conegut que el nom real del carrer és Juan Álvarez Gato, un poeta madrileny del segle XV que va ser un cristià convers i que va arribar a ser majordom de la reina Isabel la Catòlica. “Hoy comienzan mis dolores. Hoy pierde placer mi vida. Hoy será la despedida y la más triste partida que se hizo por amores”, diu un poema d’Álvarez Gato que va ser escrit sis segles abans d’il·luminar metafòricament els carrerons obscurs de la relació de malfiança del PSOE i Junts.