El llanguir del Consell de la República

El del Consell de la República mai ha estat un camí planer. Ja des de la seva creació, el març del 2018, la idea primigènia de convertir-se en una mena d’organisme a l’exili que fos un aglutinador de l’independentisme, amb l’aspiració d’assolir un rang institucional abstracte que estigués per sobre de la lògica partidista dels partits, va topar amb múltiples recels i aversions. El relat que tot plegat era un invent fet a mida de la imatge i les necessitats de Carles Puigdemont, sumat a l’actitud d’ERC i d’un sector notable de la CUP de marcar-hi distàncies, han estat alguns esculls que han impedit que aquest ens fos aquell recer imaginat on el moviment pogués trobar la unitat que tant diu buscar des del període postprocés. Però aquesta dificultat per identificar, o fer visualitzar, quin era el seu paper en l’escenari polític que es va encetar a partir de 2018, no ha estat el problema més greu del Consell des d’aleshores. Malgrat que Puigdemont ha estat una figura que ha cohesionat les files, internament s’ha anat cuinant una mala maror que ha anat a més. Fins a arribar on som ara.

La dissolució de l’Assemblea de Representants, l’octubre del 2023, ha estat un dels episodis concrets en què aquest malestar es va fer més evident, amb l’aflorament de crítiques públiques, i insòlitament dures, sobre el funcionament de l’organisme per boca de veus tan significades històricament en l’independentisme com la de Josep Guia. La decisió de Junts liderada personalment per Carles Puigdemont de facilitar la investidura de Pedro Sánchez, i que les bases del Consell van desaprovar en una consulta amb una participació del 4%, va ser un altre fet puntual que va fer saltar alguna de les costures del Consell. Ha estat, però, en els darrers mesos, o setmanes, que tot plegat s’ha precipitat, amb un cúmul d’esdeveniments successius que convergeixen gairebé en una única figura: Toni Comín. A diferència de Puigdemont, l’actual vicepresident no és una figura que generi en absolut consens, com coincideixen a destacar membres del Consell. És la manera suau de dir-ho. Una de més directa en les formes és que les seves maneres són obertament qüestionades entre una part de l’entitat, que ha vist reforçada la seva posició crítica amb els resultats d’una auditoria, coneguda fa poc, i que ha posat al descobert suposades irregularitats de Comín en la gestió, com despeses personals no justificades quantificades en 15.503, i alhora també ha revelat la delicada situació econòmica que viu Cat Global,  la societat instrumental que dona cobertura legal i financera al Consell des de Bèlgica.

La publicació d’aquestes anomalies, sumada a la renúncia de Puigdemont com a president de l’organisme per dedicar-se a la de Junts, han fet detonar definitivament la crisi, amb la dimissió de tots els membres del govern i la constitució d’una gestora que, ara per ara, és la que s’encarrega de pilotar la situació de transitorietat absoluta en què està el Consell. Fonts d’aquest òrgan assenyalen que la dissolució és una opció que, senzillament, no es preveu i, de fet, estan treballant per convocar unes eleccions, segurament al febrer, per triar una nova cúpula directiva. El repte per a qui l’entomi és titànic, ja que heretarà un organisme que encara busca el seu lloc al món, que ha quedat descapitalitzat d’un lideratge hegemònic i que es troba enmig d’un xafarranxo intern considerable. I és així, com també ho és que el Consell encara té una militància activa que, segons els seus números, voreja els 100.000 afiliats. I encara que a la pràctica en siguin uns quants menys, això no és poca cosa.