Els camins de l’Assemblea

1

El primer document es va aprovar el 10 de març del 2012, quan es va produir l’acte fundacional de l’Assemblea. En aquell primer document, que es presentava com la continuació del full de ruta aprovat en la Conferència Nacional per l’Estat propi, es reclamava al president de la Generalitat, Artur Mas, que donés sortida a la veu independentista del poble i convoqués eleccions per tal que els partits portessin en el seu programa la celebració d’un plebiscit d’autodeterminació. La data de la consulta es fixava per a l’11 de setembre del 2014 i hom preveia una declaració unilateral des del Parlament o amb l’empara internacional en cas que es mantingués l’oposició del govern espanyol. Quan es va aprovar el segon document, el 16 de març del 2013, l’escenari polític havia canviat de manera substancial: les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de l’any anterior havien donat “una àmplia majoria, tant en vots com en escons, a l’opció sobiranista, representada per partits que defensen que la sobirania de Catalunya, en tant que nació, rau en el seu poble”, tal com s’hi podia llegir. Les eleccions, que Artur Mas havia convocat en clau plebiscitària, van tenir una participació històrica de gairebé el 70% i van donar com a resultat un traspàs de vots i escons de CiU a ERC. El líder de CiU havia demanat una “majoria excepcional” per comandar el procés i les enquestes auguraven un mínim de 58 escons, però, a l’hora de la veritat, els convergents van perdre dotze diputats i els republicans en van guanyar onze, amb la qual cosa va quedar clar que la nova etapa no seria liderada per un únic partit polític.

L’assemblea que es va celebrar el 5 d’abril del 2014 a la Tarraco Arena Plaça va estar marcada pel repte de la consulta del 9-N. La presidenta, Carme Forcadell, va resumir perfectament l’escenari dels darrers anys: “El 2012 vam dir que volíem ser un poble lliure, el 2013 vam demostrar que ho podem ser i el 2014 decidirem.” El document de l’any següent s’assumia com una continuació del full de ruta que s’havia començat a esbossar en la Conferència Nacional per a l’Estat Propi, i es fixava una data. En el supòsit que els partits sobiranistes aconseguissin la majoria suficient, es preveia la convocatòria d’un plebiscit, que se celebraria “al més aviat possible, i en tot cas com a molt tard el dia 11 de setembre del 2014, com a data simbòlica”.

2

Després de la celebració de la consulta del 9-N, el rumb de l’Assemblea es va orientar a forçar “unes eleccions anticipades que prenguin el caràcter de plebiscitàries i constituents”. La primera fita es va posar en l’assemblea que es va celebrar al pavelló Barris Nord de Lleida, marcada pel comiat de Carme Forcadell i l’escridassada que va rebre l’amfitrió, l’alcalde Àngel Ros. En aquella assemblea, els socis de l’ANC van deixar la porta oberta a impulsar una llista de país per a les eleccions del 27-S si els partits no es posaven d’acord, encara que hi havia un sector de la direcció i de les territorials que advocaven per eliminar aquest punt després del preacord del full de ruta entre CDC, ERC i les entitats civils. Concretament, s’afirmava que “les forces polítiques que participin d’aquest acord hauran de concórrer a les eleccions identificades amb una marca comuna, inequívoca, i assumir el compromís d’aconseguir la unitat d’acció a la qual no van arribar després del 9-N formant un govern nacional d’unitat que tingui els suports parlamentaris suficients per assegurar la culminació del procés d’independència”. Al final la candidatura unitària, que es va donar a conèixer amb el nom de Junts pel Sí, es va poder concretar i alguns antics dirigents de l’ANC hi van participar de manera destacada. El 29 d’abril del 2017, en una assemblea celebrada a Granollers, es va aprovar un full de ruta en què es preveia que “el procés cap a la independència de Catalunya” estava “a punt de culminar”. La fita havia d’arribar com a conseqüència d’una majoria a favor del sí en un referèndum o “de manera directa des del poder legítim de Catalunya”, el Parlament o l’Assemblea d’Electes de Catalunya (Aecat), en vista de “l’impediment coercitiu de fer el referèndum”.

En el document aprovat es preveien tres possibles escenaris, alguns dels quals, derivats de “les accions proactives del govern català en compliment del full de ruta”, i d’altres, de “les accions de reacció del govern de l’Estat espanyol”. El primer d’aquests escenaris incloïa la celebració, sense condicionants, d’un referèndum organitzat per les institucions catalanes que, en cas de victòria del sí, s’hauria de traduir en una proclamació d’independència per part del Parlament. En els altres dos escenaris es preveien possibles “ingerències” per part de l’Estat espanyol. En cas que aquesta ingerència arribés abans que s’aprovés la llei de transitorietat jurídica i la convocatòria del referèndum, l’ANC apostava per reconèixer únicament les institucions catalanes i organitzar mobilitzacions perquè el Parlament aprovés igualment la llei de transitorietat i proclamés la independència. El tercer dels escenaris plantejava que la ingerència de l’Estat espanyol arribés després que s’hagués aprovat la llei de transitorietat jurídica. En aquest cas, deixava en mans del Parlament o l’Aecat de nou la proclamació de la independència.

L’aprovació d’aquell document va ser seguida pels principals líders dels partits independentistes. A primera fila, com a convidats, hi havia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i representants de partits com el PDeCAT, ERC, la CUP, EUiA, i del grup parlamentari de JxSí. També l’exdiputat Francesc Homs i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, condemnats arran del procés participatiu del 9-N. Fos com fos, les “ingerències” de l’Estat espanyol que hom vaticinava es van produir, però la reacció dels partits independentistes i les institucions va anar en una altra direcció i la proclamació de la independència no es va arribar a consumar. A partir d’aleshores, una bona part de l’acció del sobiranisme, inclosa l’ANC, es va haver de reorientar a donar resposta a l’escenari de repressió.

3

A partir del 2018, els fulls de ruta que ha anat aprovant l’Assemblea han estat marcats per la defensa dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre i el rebuig a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i la repressió desfermada per l’Estat. També, per una distància cada vegada més gran respecte als partits sobiranistes, que van assumir estratègies divergents amb cronologies també diverses.

En el document aprovat aquell any s’exigia la restitució del govern legítim i la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. Des de l’ANC s’interpretava el resultat de les eleccions del 21 de desembre, que havia convocat el govern de Mariano Rajoy, com una ratificació del “camí iniciat pel Parlament i el govern de la Generalitat des del 27 de setembre del 2015”, quan s’havien celebrat les primeres eleccions “plebiscitàries”. I s’instava el govern a prendre les mesures necessàries “per construir la República, crear i executar les normes i decrets que suposin avançar cap a la seva implementació i l’inici del procés constituent en coordinació amb la iniciativa civil a la qual l’ANC ha de prestar tota la seva col·laboració”. En clau interna, l’Assemblea es fixava com a objectiu la necessitat de “reforçar i preservar la independència de l’ANC respecte dels partits polítics com a garantia d’una transversalitat clau en el compromís i la mobilització de la societat, tenint en compte que transversalitat no vol dir neutralitat”. Les relacions amb els partits independentistes durant els anys en què Elisenda Paluzie (2018-2022) i Dolors Feliu (2022-2024) van assumir la presidència de l’Assemblea han estat cada vegada més tibants, i també els conflictes interns, derivats de la dificultat de reorientar l’estratègia en vista de la falta d’un horitzó i d’un escenari clar com el que hi havia hagut abans de l’1 d’octubre del 2017.

La fractura amb el govern era cada vegada més gran. En el document del 2018 s’assumia el compromís de “mantenir i potenciar la unitat d’acció de les formacions polítiques i de les entitats i organitzacions independentistes”. Però en el que es va aprovar l’any següent s’entrava en una nova dinàmica i es picava el crostó al govern presidit per Quim Torra i format per Junts i ERC. Concretament, s’hi constatava que els partits polítics eren “la baula més feble de l’univers independentista” i s’hi denunciava obertament: “Tenim un govern i un Parlament que no han complert les promeses electorals i que no tenen una estratègia compartida ni clara, la qual cosa comporta una falta de lideratge polític institucional”. En clau de peticions, l’Assemblea demanava a ERC i Junts que no permetessin “la governabilitat de l’Estat” i que no donessin suport “a cap de les mesures presentades al Congrés dels Diputats”. Els dos partits sobiranistes, però, van fer cas omís d’aquesta petició; primerament, ERC i, poc després, Junts. En clau estratègica, s’establien tres camins: un referèndum pactat amb l’Estat, ja fos de resultes d’una negociació bilateral o bé forçat per algun organisme internacional, i la via unilateral. Aquest darrer era l’escenari que l’Assemblea considerava “més probable”: “Depèn de nosaltres i ens permet ser proactius.”

En el document que fixava el full de ruta per al 2020/21, la pressió a ERC i Junts encara era més gran. En l’anàlisi de l’escenari, es denunciava la “incapacitat per part dels partits polítics independentistes de preservar i defensar les institucions catalanes i els seus representants electes davant l’atac frontal de la judicatura espanyola”. “A més de provocar la propera dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions, ha evidenciat el marc de divisió dialèctica de l’independentisme, ha suposat una pèrdua de credibilitat i ha contribuït a augmentar la desmobilització general”, s’hi afegia. En clau estratègica, l’ANC apostava per “generar un ambient previ de plebiscit unilateral que converteixi les eleccions en un acte d’autodeterminació amb una força similar a l’1 d’octubre”. I, tot i que no s’entrava en el tema de la llista cívica, s’afirmava que l’Assemblea només donaria suport “als partits polítics que assumeixin explícitament aquesta proposta de mandat”, al mateix temps que es proclamava la voluntat de denunciar “públicament aquells que, tot i haver manifestat el seu compromís, l’incompleixin”.

Després de les eleccions del 14 de febrer del 2021, que van permetre a l’independentisme mantenir la majoria al Parlament (amb un 51,28% dels vots i 74 escons), l’Assemblea fixava l’optimisme en el paper de la ciutadania, que havia estat “a l’altura d’aquest repte, malgrat les condicions difícils, tant per la pandèmia com per la dispersió estratègica dels agents electorals, allunyats d’una unitat d’acció necessària”, i remarcava que era l’hora que “les institucions i els actors que les formen” entenguessin que “cal actuar amb respecte envers la voluntat popular; no només per bastir un govern de concentració per avançar cap a la independència, sinó també perquè l’acció concertada sigui efectiva tant al Parlament català com al Congrés espanyol i en tots els estaments de decisió i participació en què l’independentisme té representació”. El govern de “concentració” es va produir, però la fractura entre ERC i Junts, per una banda, i entre aquests dos partits i l’ANC, per l’altra, va convertir el full de ruta previst en un camí especialment espinós. El 7 d’octubre de l’any següent, la militància de Junts va decidir abandonar el govern, amb la qual cosa la unitat independentista al Parlament es va esvair del tot i va començar un període tumultuós.

4

A partir del 2022, un dels punts centrals dels documents aprovats per l’Assemblea ha estat l’impuls d’una llista cívica. En el full de ruta d’aquell any s’afirmava: “Ni volem ni podem esperar passivament que les institucions es decideixin a assumir el lideratge polític.” En aquest sentit, a banda de “desenvolupar un pla de comunicació àgil i valent que denunciï tot allò que el govern i el Parlament no estan fent per fer complir el mandat de les urnes”, es començava a plantejar la possibilitat d’una llista cívica. D’una banda, es ratificava el compromís fundacional de no esdevenir un partit ni presentar-se a les eleccions. “No és una opció”, s’afirmava. Tot i això, es començava a situar damunt la taula un nou instrument: “Des d’aquest moment ens plantegem l’impuls d’una llista cívica, independent de partits, per defensar la voluntat dels electors independentistes en les properes eleccions al Parlament de Catalunya i fer la independència. Caldrà determinar els mecanismes democràtics necessaris per a la composició de la llista cívica i, en qualsevol cas, haurà de ser ratificada pels socis. S’ha acabat que la falta de respecte a la voluntat dels electors, a ells, els surti de franc. Haurem de fer un ús intel·ligent del nostre vot, adaptant-lo als diferents processos electorals.” En el darrer document aprovat fins avui, el que traçava el camí per al període del 2023 al 2024, es ratificava la voluntat d’impulsar “una llista cívica (LC) independent dels partits, per defensar la voluntat dels electors independentistes en les properes eleccions al Parlament de Catalunya i fer efectiva la declaració d’independència”.

La llista cívica es va convertir en una aposta personal de la presidenta de l’entitat, Dolors Feliu. Però el 13 de març els socis van decidir rebutjar aquesta possibilitat. El 49,4% dels associats hi van votar en contra, mentre que un 48,1% van avalar la proposta de teixir una candidatura en les eleccions del 12 de maig. El no va rebre 3.758 vots, mentre que el sí, 3.660: una diferència, doncs, de només 98 vots. De fet, 181 socis (2,3%) dels 7.599 que van participar en la consulta van votar en blanc i podrien haver capgirat uns resultats que posaven de manifest fins a quin punt l’Assemblea estava dividida internament per la qüestió. El resultat va precipitar la dimissió de la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, que dies després, en una entrevista a aquest diari, afirmava que l’opció encara es mantenia “sobre la taula”. També remarcava que el resultat havia estat condicionat per l’avançament electoral decidit pel president Pere Aragonès després de constatar la impossibilitat de governar en minoria. De fet, aquelles eleccions, que es van celebrar el 12 de maig de l’any passat, van confirmar la pèrdua de la majoria independentista al Parlament i la victòria del PSC. El suport d’ERC a la investidura de Salvador Illa va provocar que el país entrés en una nova etapa, marcada per la implicació dels dos principals partits independentistes, Junts i ERC, en la governabilitat de l’Estat espanyol i del govern de Salvador Illa, amb una agenda marcada pel retorn a l’autonomisme.

5

En el darrer document, que haurà d’aprovar la militància, l’entitat proposa una “estratègia de renacionalització” que no només té un vessant reactiu en el sentit de denunciar els efectes negatius de “l’ocupació espanyola”, sinó que aposta per la creació d’estructures de país ben arrelades al teixit social que planifiquin i organitzin la sobirania catalana sobre el territori, l’administració i les infraestructures de país en el moment de fer efectiva la independència. Fa pocs dies, en un vídeo adreçat als 180.000 socis d’Òmnium, Xavier Antich també apostava per “fer créixer el sentiment de pertinença, aglutinar majories, combatre les desigualtats i l’exclusió, garantir la cohesió social i enfortir la llengua i la cultura per fer-les accessibles a tothom”; en definitiva, insistia en la necessitat de seguir avançant en la construcció nacional sumant “nous catalans”.

A diferència d’Òmnium, però, des de l’ANC es planteja un embat immediat que té dues arestes molt clares. D’una banda, la necessitat que els partits catalans trenquin els seus pactes amb els socialistes. “Mentre siguin aliats del PSOE a Espanya, no podran fer oposició creïble al Parlament”, remarca el document. També s’aposta per posar de manifest que “el govern espanyolista d’Illa” és subsidiari del govern espanyol, i assenyala que cal promoure la mobilització i la confrontació simultània amb els dos governs perquè resulti insostenible per a qualsevol partit nacional català continuar donant suport a l’un o a l’altre. L’altra aresta va més enllà dels partits i aposta per “reactivar la mobilització per reprendre la confrontació amb l’Estat espanyol”, al mateix temps que destaca “la importància de crear un moviment de desobediència civil, a través de la lluita no-violenta, com a única resposta a l’actitud totalitària d’Espanya, capaç de paralitzar el país en el moment de fer efectiva la República Catalana”. El document se sotmetrà a votació aquest cap de setmana, amb les esmenes que decideixin els socis de l’entitat. El resultat definitiu, que marcarà el primer full de ruta d’ençà que Lluís Llach va assumir la presidència, es farà públic aquest mateix dilluns.