Clam a Auschwitz contra l’antisemitisme actual

El món viu un “tsunami d’antisemitisme”, segons Marian Turski, president del Comitè Internacional d’Auschwitz. Ningú no pot saber exactament quants jueus van morir assassinats a la “fàbrica de la mort” que va ser el camp d’extermini nazi, construït a la Polònia ocupada, segons Janina Iwanska, una supervivent de l’Holocaust de 95 anys. I Israel, “l’única democràcia de la regió”, ha de continuar lluitant per la seva existència, segons Tova Friedman, de 87 anys. Aquests van ser els missatges deixats per aquests tres antics presos del camp, que van sobreviure a les marxes de la mort organitzades pels nazis fins al seu alliberament, quan l’exèrcit soviètic s’apropava a la ciutat d’Oswiecim, el nom polonès d’Auschwitz.

Però probablement qui va tocar més la fibra de tothom, jueus o no, va ser Leon Weintraub, un polonès de 99 anys. Va anar més enllà de la descripció de les condicions infrahumanes que va patir al camp o del que va venir després, com a treballador esclau, fins que va ser evacuat cap a un altre camp en territori alemany. Va advertir contra els “autoproclamats nacionalistes” del seu país, que practiquen com els nazis el racisme, l’homofòbia i l’antisemitisme. I també va advertir que els enemics de la democràcia implementen tot allò que han emprat com a consignes polítiques un cop arriben al poder. Una alerta global, que pot interpretar-se com a al·lusiva als Estats Units o a democràcies europees. És a dir, models de democràcies modernes i avançades, on les ultradretes formen part del govern o li donen suport, com passa a la coalició dretana de Suècia, el país on viu.

“M’adreço a la gent de bones intencions, especialment els joves. Tingueu cura de les expressions d’intolerància cap a persones diferents, sigui pel color de la pell, religió o orientació sexual”, va dir Weintraub, i va afegir que en el món digital actual és difícil de vegades distingir entre intencions genuïnes i populismes.

El missatge d’aquests supervivents va confegir, d’una banda, un retrat de la monstruositat inclassificable que va desplegar el Tercer Reich. També va ser una advertència envers els qui fins fa poc creien que el “mai més” amb què a Alemanya es vol donar per enterrat l’Holocaust implica realment una garantia que no es repetirà.

La implacable ofensiva israeliana sobre Gaza ha desfermat nous corrents d’antisemitisme arreu d’Europa i a la resta del món. I democràcies dites avançades, com els Estats Units, han impulsat al poder líders com Donald Trump, que en la seva primera setmana instal·lat de nou a la Casa Blanca ha posat en marxa la maquinària de deportacions massives que havia promès en campanya.

A Alemanya, una ultradreta molt més radicalitzada que l’espanyola de Vox o la francesa de Marine Le Pen rep el suport en campanya del multimilionari aliat de Trump que és Elon Musk. I el tallafocs o cordó sanitari alemany, que fins ara feia que es descartés qualsevol cooperació política amb Alternativa per Alemanya (AfD), comença a esquerdar-se per la determinació de la dreta moderada de Friedrich Merz d’impulsar les expulsions en calent de migrants irregulars.

Les tergiversacions de la líder d’AfD, Alice Weidel, segons la qual Adolf Hitler era comunista, no els han fet perdre pes en els sondejos, que situen aquest partit en segona posició per a les eleccions generals del proper 23 de febrer. El proper canceller serà probablement el dretà Merz.

El desenvolupament d’esdeveniments polítics que, fins fa poc, semblaven impossibles contrastava amb la sobrietat de l’acte d’Auschwitz. Només 56 supervivents van aplegar-se aquest any en una commemoració que potser serà per a molts d’ells l’última oportunitat de traslladar de viva veu el seu missatge a les generacions futures i als líders polítics actuals. La voluntat d’explicar al món el que van viure continua en tots ells. Però les forces s’esvaeixen, segons palesaven en les seves intervencions persones com Marian Turski. A molts d’ells els acompanyava algun familiar o persona de confiança. Als seus discursos va seguir una desfilada fins al centre de la carpa on se celebrava la cerimònia, presidida per un vagó dels trens que portaven els deportats a Auschwitz. Cadascú portava una espelma a la mà, que van dipositar en perfecte ordre, primer els supervivents i després els líders polítics i altres convidats.

La memòria d’Auschwitz no es pot ritualitzar cada cop que toca un aniversari rodó ni degradar a una “visita turística”. El Museu d’Auschwitz-Birkenau rep gairebé 1,9 milions de visitants l’any i el perill de caure en rutines és alt.

Les xifres del que va passar darrere el cartell Arbeit macht frei (“El treball allibera”) no poden ser més esfereïdores: Auschwitz, el nom en alemany de la ciutat polonesa d’Oswiecim, va ser el més gran entre 1.500 camps de concentració nazis, dels quals sis van ser principalment d’extermini. Els primers presos van arribar a Auschwitz-Birkenau el 1940 i eren bàsicament ciutadans polonesos. A partir del 1941 van començar a ser-hi empresonats jueus o enemics del règim, com ara militants comunistes. Un any més tard, un cop dissenyada l’anomenada “solució final” a la Conferència de Wannsee, prop de Berlín, van començar les deportacions massives de jueus de tot Europa. Unes 900.000 persones van anar a parar directament del tren sinistre que els portava a aquest lloc de la Polònia ocupada a les cambres de gas.

Malgrat tot, el negacionisme s’ha encarregat de tergiversar la història. Historiadors ultradretans, com el britànic David Irving, sostenen des de fa dècades que no hi ha proves de l’existència de les cambres de gas ni crematoris.

Les distorsions històriques són grans i el ritme de les xarxes de desinformació fa témer les dimensions que adoptarà el negacionisme en un futur no gens llunyà. També va ser gran la paradoxa que es va donar en els actes del vuitantè aniversari, fruit de les guerres actuals. El camp d’Auschwitz, on van morir assassinades més d’un milió de persones, majoritàriament jueves, va ser alliberat el 27 de gener del 1945 pels soldats soviètics, però a la cerimònia no hi havia convidada cap delegació de la Rússia actual. Sí que hi era el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, així com reis i reines europeus, des de Felip VI i Letícia fins a Carles d’Anglaterra, els reis dels Països Baixos, així com el president francès, Emmanuel Macron. Per part alemanya hi eren tant el canceller, Olaf Scholz, com el president, Frank-Walter Steinmeier, tots dos socialdemòcrates. Tots dos han alertat aquests dies en diferents formats dels perills de la ultradreta actual.