Ignorats olímpicament

L’ara sí ara no d’ICV dels dies en què la cano­nada d’aigua de l’Ebre per pal·liar la sequera es feia i no es feia ha tor­nat amb la rocam­bo­lesca no-com­pa­rei­xença de José Luis Rodríguez Zapa­tero al Congrés per res­pon­dre de l’incom­pli­ment de l’Esta­tut en el finançament. I, amb això, les tur­bulències pròpies del Tutuki Splash. Ara perquè, en mig dels Jocs de Pequín, el PSC i ICV han igno­rat olímpi­ca­ment ERC en la tàctica nego­ci­a­dora del finançament.

Joan Saura va infor­mar pun­tu­al­ment el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, de la seva nego­ci­ació amb la vice­pre­si­denta del govern espa­nyol, María Teresa Fernández de la Vega, per evi­tar a Zapa­tero el tràngol d’haver de que­dar en evidència al Congrés –i, de pas­sada, el tràngol al PSC de votar con­tra la resta de par­tits cata­lans–, pac­tant una pròrroga de tres mesos per acor­dar el finançament... sense infor­mar-ne Josep-Lluís Carod-Rovira, que feia de pre­si­dent en fun­ci­ons.

El pacte va gene­rar ahir un debat sobre l’abast de l’acord en una mena d’exer­cici de la con­fusió. Perquè, més enllà d’estal­viar el mal pas a Zapa­tero i al PSC, hi ha un pacte, en prin­cipi uni­la­te­ral amb ICV, que accepta pas­si­va­ment l’incom­pli­ment del 9 d’agost i dóna aire a Zapa­tero per nego­ciar. Nego­ci­ació que recau en el depar­ta­ment d’Eco­no­mia de la Gene­ra­li­tat. El vice­pre­si­dent d’ICV, Jaume Bosch, va asse­gu­rar que Mon­ti­lla n’estava al cor­rent i, per tant, “és un acord assu­mit pel govern de la Gene­ra­li­tat”, que, de fet, no té més marge tem­po­ral si vol l’acord per al 2009. En canvi, Carod va haver de sor­tir a treure importància al pacte dient que l’ha fet un sol dipu­tat i que els acords de govern es pre­nen en la reunió de l’exe­cu­tiu del dimarts. El vice­pre­si­dent va negar tot indici de “traïció”, tot i veure “lògic” que Mon­ti­lla –que no és pre­ci­sa­ment d’ICV– n’estigués infor­mat. Però, sigui com sigui, les con­ver­ses les van man­te­nir de manera tri­an­gu­lar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el número tres i la vice­pre­si­denta del govern espa­nyol. Ja hi ha a la cúpula d’ERC qui vol dema­nar expli­ca­ci­ons a Carod .

Front esmi­co­lat
L’epi­sodi de Vila­nova posa en qüestió la fer­mesa nego­ci­a­dora del front català, fins fa uns dies un qua­dri­par­tit, ara ja esmi­co­lat, almenys pel que fa a l’estratègia. Esmi­co­lat pel gest de Saura i esmi­co­lat perquè men­tre ERC, ICV i CiU con­ti­nuen vin­cu­lant el seu vot als pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat amb un acord en el finançament, ahir el diri­gent del PSC i minis­tre Celes­tino Cor­bacho va garan­tir públi­ca­ment el vot dels 25 dipu­tats del PSC als comp­tes de Sol­bes.

Aquest havia estat el gran trumfo del con­se­ller d’Eco­no­mia, Antoni Cas­tells, expres­sat amb cal­cu­lada ambigüitat, per pres­si­o­nar el govern espa­nyol. Però el PSC des­vin­cula defi­ni­ti­va­ment el finançament dels pres­su­pos­tos. Miquel Iceta ja va dema­nar fa un mes al Par­la­ment el vot dels par­tits cata­lans, amb l’argu­ment de no per­dre els diners de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera. Però ales­ho­res la nego­ci­ació del finançament no estava enquis­tada i Cas­tells va començar a jugar amb les insi­nu­a­ci­ons. Fins que ahir el dipu­tat Daniel Fernández va repe­tir l’argu­ment de la inversió de l’Estat. Cor­bacho va reblar el clau. Ja va dir Mon­ti­lla a Joan Puig­cercós que el seu límit en aquest afer és no fer caure Zapa­tero.