Un papa al costat dels “últims”

Ahir a dos quarts de vuit del matí va morir, als 88 anys a Roma, Jorge Mario Bergoglio, el primer papa llatinoamericà de la història. El pontífex va perdre la vida l’endemà d’haver aparegut al balcó de la lògia central de la façana de la basílica de Sant Pere per fer la benedicció Urbi et orbi, després de 38 dies ingressat a l’hospital per una pneumònia bilateral de la qual va ser donat d’alta el 23 de març. Durant el matí de diumenge va tenir temps de rebre el vicepresident dels EUA, J.D. Vance, a la seva residència de casa Santa Marta per dedicar-li una breu salutació i, hores després, va morir a causa d’un vessament cerebral.

“Amb profund dolor haig d’anunciar que el papa Francesc ha mort a les 7.35 hores d’avui, el bisbe de Roma ha tornat a la casa del pare, la seva vida sencera ha estat dedicada servei del Senyor i de la seva Església i ens ha ensenyat el valor de l’Evangeli amb fidelitat, valor i amor universal i, de manera particular, a favor dels més pobres i marginats”, va anunciar Farrel.

Els problemes respiratoris han estat una constant en la vida del papa argentí, després que de jove hagués tingut una pleuresia que va dur els metges a extirpar-li part d’un pulmó. A més de les seves dificultats respiratòries, el pontífex ha afrontat diversos problemes de salut que han limitat la seva mobilitat i resistència.

Francesc serà recordat per haver intentat reformar l’Església catòlica, fent endreça i airejant les opaques estances del poder de la Cúria Vaticana. Malgrat haver tingut una forta oposició interna, ha aconseguit dur a terme polítiques de transparència en les finances i la comunicació i ha intentat combatre els nombrosos escàndols de corrupció i d’abusos sexuals.

El papa ha marcat un punt d’inflexió respecte dels seus predecessors: ha sostingut posicions molt més progressistes en justícia social i desigualtat, migració, canvi climàtic i obertura cap al col·lectiu LGTBI. En canvi, en matèria de doctrina, moral sexual i feminisme ha mantingut posicions conservadores en defensar la prohibició de l’avortament en qualsevol supòsit, també en cas de violació, i en adoptar la definició “ideologia de gènere” –encunyada per l’extrema dreta–, que va definir com “un dels perills més grans dels nostres temps”.

Bergoglio va arribar al papat en un moment de gran crisi de l’Església catòlica. Les guerres de poder internes a la Cúria i greus escàndols de corrupció i d’abusos sexuals havien portat a una fuga de fidels i a una crisi de reputació profunda. Tant, que van acabar empenyent a la renúncia Benet XVI, que no va resistir el vendaval provocat per l’escàndol de Vatileaks.

El 13 de març del 2013 el món es va sorprendre en veure qui havia estat l’escollit per prendre el relleu de Joseph Ratzinger. Un papable que no sortia a cap travessa i que va presentar-se davant dels fidels que l’aclamaven a la plaça de Sant Pere amb aquestes paraules: “Germans i germanes, sabeu que el deure del conclave era donar un bisbe de Roma. Sembla que els meus germans bisbes l’han anat a buscar a la fi del món.” Bergoglio venia de lluny, d’un lloc apartat del centre de poder de la Cúria vaticana i, per tant, dels escàndols de corrupcions i xantatges que Vatileaks havia fet aflorar. Això li va permetre presentar-se amb les mans lliures i netes.

Que el sant pare provingués de “la perifèria del món” ha estat molt significatiu i un reflex del mapa demogràfic de fidels. En un moment en què el 40% dels catòlics viuen a l’Amèrica Llatina, el 21% a Europa i el 19% a l’Àfrica, l’Església catòlica ha volgut mirar cap al sud. L’elecció del nom, Francesc, també va ser tota una declaració d’intencions des de bon principi. Bergoglio, jesuïta, es volia distanciar l’Església de la imatge de pompositat i llunyania de la realitat i es volia situar a prop dels “últims”. I així ha estat el seu pontificat.

Malgrat les limitacions, Francesc ha intentat reduir la influència de la Cúria, ha descentralitzat l’Església i ha reduït les competències del secretari d’Estat – l’equivalent al primer ministre del Vaticà–. També ha convocat un sínode de diversos anys de durada per discutir les reformes i el futur de l’Església. Ha estat un papa proper, poc artificial, i s’ha oposat públicament a totes les guerres. Fins i tot va enfrontar-se al poderós lobby de la indústria armamentista: va imposar que l’Església deixés de fer-hi negoci i rebre’n donacions. Els darrers mesos, mentre estava ingressat en condicions greus, va continuar fent la trucada diària a la parròquia de Gaza.

El pontífex argentí també serà recordat per haver estat el primer papa a plantar cara a la màfia. Per tradició, cada mafiós duu sempre al damunt una pistola i una bíblia. La màfia ha anat des del seu origen de bracet de l’Església. Ha estat una relació de conveniència: els mafiosos han fet grans quantitats de donatius i la proximitat amb la religió catòlica ha servit per legitimar-los i atorgar-los consens social. Els primers llocs privilegiats dels bancs de moltes esglésies estan reservats a famílies de la màfia i en força localitats del sud d’Itàlia les processons s’aturen davant les cases dels capos mafiosos per inclinar les imatges de les marededéus en senyal de respecte.

En aquest context, el papa Francesc el 2014 va visitar Calàbria, feu de la màfia més forta avui en dia, la ’Ndranghetta, just després que aquesta assassinés de forma cruel una criatura de tres anys. Bergoglio, contundent, va dir: “La ’Ndranghetta és l’adoració del mal i el menyspreu del bé comú. Aquest mal ha de ser combatut, aïllat! Se’ls ha de dir que no!” I davant d’un públic atònit, va excomunicar els mafiosos. Era la primera vegada que un pontífex pronunciava aquelles paraules i van suposar una sacsejada. El missatge del papa també anava dirigit als bisbes i capellans perquè deixessin de mirar cap a una altra banda a l’hora de recollir diners de donacions provinents de la màfia. Un gest que va ser molt agraït per part de les comunitats locals que s’enfronten a l’omertà i als mafiosos quotidianament, i que va posar Bergoglio al punt de mira de les amenaces mafioses.

Francesc va publicar quatre encícliques, que són les declaracions pontifícies de rang més alt. La primera va ser Lumen Fidei, del 2013, iniciada per Benet XVI, que tracta sobre la fe, i l’última ha estat Dilexit Nos, del 2024, sobre l’amor al cor de Crist. Les altres dues encícliques han estat de contingut més polític i han marcat les prioritats del seu pontificat. Laudato si, del 2015, tracta sobre la protecció del medi ambient –Francesc va posar molt d’èmfasi en la responsabilitat de l’ésser humà en l’estat d’emergència climàtica–, i Fratelli tutti, del 2020, que aborda el tema de la justícia social a partir del concepte de fraternitat universal. Bergoglio hi va reivindicar “el dret de cada individu a trobar un lloc que satisfaci les seves necessitats bàsiques”, és a dir, una defensa dels drets de les persones migrants. Aquesta presa de posició neta li va valer atacs furibunds de part de l’extrema dreta.

Francesc ha estat el papa més odiat per la internacional reaccionària. Tota l’extrema dreta, també la que es declara catòlica, li ha organitzat campanyes de desprestigi amb notícies falses i han ordit complots de tota mena per fer-lo plegar. Ell va resistir tots els embats. “L’Església no és una organització social per fer front als problemes de la migració o la pobresa”, va arribar a etzibar un dels detractors més grans de Bergoglio, el cardenal ultraconservador Robert Sarah, de l’Opus Dei.

Francesc no ha estat un pontífex d’or i vellut que s’hagi deixat adular per la cort, sinó que ha viscut conservant hàbits austers i un sentit de l’humor molt argentí fins a l’últim dels seus dies.