Política

anàlisi

Bons aires vaticans

Un papa de foc ha mar­xat de manera pas­qual, en el dia de més esplen­dor de tot el cicle litúrgic. El pontífex argentí ha aguan­tat ensurts, dis­gus­tos i ha cla­mat con­tra guer­res i injustícies, fent aquells copets de puny sub­tils a la pri­mera etapa del pon­ti­fi­cat, i obrint els ulls amb la llu­en­tor de la vida apro­fi­tada aquests dar­rers dies. El jesuïta Jorge Ber­go­glio no conei­xia Roma exces­si­va­ment, quan aquell març de fa dotze anys va ser esco­llit per lide­rar la barca de sant Pere, però sí que havia visi­tat freqüent­ment la basílica de Santa Maria la Major –prop de l’estació de tren de Ter­mini, a Roma–, on ha dema­nat ser enter­rat, fugint de la pompa vati­cana que li feia nosa, però que supor­tava com a part del seu paper.

Ell mateix s’auto­de­fi­nia com a furbo (astut, en italià), i una per­sona que es sabia moure. Devien ser aques­tes les qua­li­tats que l’Espe­rit Sant va pri­vi­le­giar quan el va triar per lide­rar aquesta ins­ti­tució mil·lenària i que els seus col·legues car­de­nals van saber valo­rar, des­ca­val­cant els pronòstics d’un papa italià que tornés a posar ordre a aquesta ano­ma­lia de pontífexs polo­ne­sos i ale­manys.

Amic dels seus pro­pis canals, pre­fe­ria una tru­cada telefònica que grans mani­fes­tos. No ha visi­tat Argen­tina, de papa, dei­xant clar que no volia ser ins­tru­men­ta­lit­zat per fina­li­tats polítiques. De fet, s’ha pas­sat el pon­ti­fi­cat anant a llocs que podríem con­si­de­rar menors geo­política­ment par­lant, començant pel pri­mer viatge, a l’illa de Lam­pe­dusa, pas­sant per Les­bos, Mongòlia, Egipte, els Emi­rats Àrabs, la República Cen­tre­a­fri­cana, Moçambic o Papua Nova Gui­nea. Tam­poc va visi­tar Espa­nya, tot i estar con­vi­dadíssim en diver­ses oca­si­ons, sigui amb motiu de San­ti­ago de Com­pos­tel·la, Santa Teresa d’Àvila o Sant Ignasi de Loiola. Li hau­ria resul­tat fàcil, hau­ria tin­gut molt d’èxit, però no era la seva missió ni el que el moti­vava. Pen­sava que no calia. Les seves pri­o­ri­tats l’han dut a ser el papa dels dar­rers: gent sense reco­nei­xe­ments soci­als ni ecle­si­als veien com el pontífex els dedi­cava temps, car­tes, tru­ca­des.

Es pas­sava, si li ho per­me­tia l’agenda, més temps ate­nent qüesti­ons “del món”, evi­tant la pape­rassa més interna i burocràtica incor­po­rada en l’ADN vaticà. Més d’un cop, en una audiència, deia “sabeu què, deixo els papers”, i es posava a par­lar de les gale­tes que li feia l’àvia, o dels records de quan era petit i el món era més humà. I es gua­nyava així la gent, amb espon­taneïtat (fent anar de crani tra­duc­tors i asses­sors de comu­ni­cació, natu­ral­ment). Un papa que ha encai­xat mans com una estre­lla del rock. Ha ren­tat peus d’in-terns a la presó. Ha fet bro­mes amb tot­hom, i sobre­tot ha dut bons aires al Vaticà, una ven­tada d’aire molt pur i fresc que ha recor­re­gut la ins­ti­tució, dei­xant glaçats a molts, i escal­fant amb ten­dresa a altres.

És impres­si­o­nant la per­se­ve­rança d’aquest papa, el pri­mer que s’expres­sava en espa­nyol, el pri­mer lla­ti­no­a­me­ricà, el que no es ren­dia. Se’n va en ple jubi­leu de l’espe­rança. Havia dit que la gràcia “no és part de la consciència, és la quan­ti­tat de llum en les nos­tres ànimes, no el conei­xe­ment ni la raó”. I ell en tenia en abundància, de llum a la seva ànima. Les vega­des que he pogut salu­dar-lo he vist com aga­fava la mà i et seguia amb la mirada, dedi­cant-te aquell esguard papal que era sem­pre una festa d’espe­rança.

El papa ha aco­llit molts cata­lans que l’han pogut visi­tar fins poques set­ma­nes abans de morir, i sabia molt bé qui érem, de la More­neta al procés. Hem tin­gut un excel·lent inter­lo­cu­tor amb el car­de­nal Ome­lla, que ha estat al seu cos­tat i l’ha sabut inter­pre­tar, tra­duir i divul­gar, fent també de la diòcesi de Bar­ce­lona un indret que intentés tenir aque­lla “olor d’ove­lla” que pro­cla­mava Ber­go­glio, un papa que veia com n’era d’“hipòcrita dir-se cristià i fer fora un refu­giat o algú que busca ajuda, que té gana o set, o que neces­sita ajuda”.

Aquest era el papa que deia que “fins i tot en el món desen­vo­lu­pat, els efec­tes de les estruc­tu­res i acci­ons injus­tes són massa evi­dents”. I enco­rat­java a fer embo­lic (“hagan lío”), a ser res­pon­sa­ble: els nos­tres esforços s’han d’enca­mi­nar a res­tau­rar l’espe­rança, cor­re­gir els errors, man­te­nir els com­pro­mi­sos i pro­moure el benes­tar de les per­so­nes. Ja s’han incor­po­rat expres­si­ons com l’Església com a “hos­pi­tal de cam­pa­nya”, o una “Església de fron­tera”, de missió, “en sor­tida”, cap enfora.

Per què és un papa tan esti­mat? Perquè la gent l’ente­nia, el sen­tia pro­per, el veia de veri­tat. Un papa cohe­rent. Un papa que lle­gia (un dels seus dar­rers tex­tos enco­ratja la lite­ra­tura dins els semi­na­ris, perquè els nous mos­sens enten­guin més el món i les seves aven­tu­res). Un papa que escol­tava. L’escolta ha estat un dels con­cep­tes claus en el procés de “sino­da­li­tat”, aquest “cami­nar junts” que ha vol­gut incul­car dins totes les estruc­tu­res ecle­si­als, i que costa imple­men­tar, perquè alguns dels seus no són prou obe­di­ents i no cre­uen, i perquè d’altres, direc­ta­ment, no hi cre­uen. Però ell ho ha dei­xat enlles­tit i el procés està impreg­nant les mane­res de fer de l’Església, que ha de dia­lo­gar amb el món i estar atenta a les feri­des que aquest viu.

Hi ha inqui­e­tud, al Vaticà, i al món, sobre la suc­cessió. Els car­de­nals ja estan fent les male­tes per volar cap a Roma. Ara venen dies d’agraïment per la seva vida. Hi haurà els noven­di­ali, les reu­ni­ons, les cele­bra­ci­ons, hi haurà ciris i espel­mes, i algú gosarà dema­nar ja ara que sigui sant.

Caldrà estar molt atents a qui pre­si­deix la missa de les exèquies. El car­de­nal Rat­zin­ger, que aquell diven­dres 8 d’abril de 2005 va fer una homi­lia espec­ta­cu­lar en el fune­ral del papa Joan Pau II, va dei­xar un pro­grama per al futur de l’Església, va aca­bar gover­nant-la.

El papa Fran­cesc, el refor­ma­dor, marxa en plena pri­ma­vera. De totes les imat­ges que ens ha dei­xat, la de la set­mana pas­sada salu­dant, sense dir cap paraula, els interns de la presó, sepa­rats només per un vidre, és molt eloqüent i entra­nya­ble. Papa sense fil­tres ni límits, el seu nai­xe­ment fa 88 anys a Bue­nos Aires ha estat una bona notícia, d’aque­lles que fan recu­pe­rar la con­fiança.

*Direc­tora de l’Obser­va­tori Blan­querna de Comu­ni­cació, Religió i Cul­tura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia