“Europeus, no doneu la democràcia per descomptada”

Molta gent està angoixada. En general, veig que hi ha persones que se senten molt desesperançades i d’altres –potser una mica il·lusòriament– que encara creuen que tot tornarà a ser com abans. Definitivament, hi ha molta ansietat, i cadascú ho gestiona a la seva manera. Algunes persones se senten desesperades o deprimides. D’altres simplement esperen el millor. I després hi ha un altre grup, els que estem organitzant la demanda i impulsant el moviment, que intentem treure el millor d’aquesta situació i ajudar tanta gent com puguem.

Jo ja havia establert una relació amb David Seide, el nostre advocat, l’any 2021, durant el període en què Michael Pack liderava la U.S. Agency for Global Media. Pack, nomenat per Trump, intentava exercir un control polític sobre VOA i altres emissores públiques, cosa que va generar una gran preocupació sobre la llibertat de premsa. En aquell moment, vaig fer una pregunta al secretari d’Estat, Mike Pompeo, durant la seva visita a VOA. Només unes hores després, em van retirar de la cobertura de la Casa Blanca. Preocupada per represàlies, vaig contactar amb en David, que treballava com a defensor dels alertadors, i ell em va ajudar a gestionar la situació. Vam mantenir el contacte. Després de les eleccions del 2024, li vaig dir: “Si torna a passar alguna cosa a VOA, estaries disposat a ajudar?” I em va dir que sí. A mitjan març –entre el dia 14 i el 16– tot es va accelerar ràpidament: l’ordre executiva, els canvis sobtats en l’administració i l’acomiadament de més de 1.000 treballadors. En David i jo vam coincidir que havíem d’actuar, tot i que encara no sabíem exactament com. Honestament, va ser instint. Vaig veure clarament que s’estava cometent una injustícia flagrant per part de l’administració de Trump i no podia quedar de braços plegats. Sabia que havíem d’organitzar-nos. En David es va convertir en la força impulsora darrere l’esforç legal. Vam contactar amb advocats, de manera voluntària i gratuïta, i vam involucrar el Media Freedom and Information Access Clinic de la Universitat de Yale. També estava en contacte constant amb Jessica Jerreat, la nostra editora de llibertat de premsa, perquè tots estàvem profundament alarmats pel que tot això significava per al futur del periodisme.

Hi ha un enfocament legal amb dues branques. La primera gira a l’entorn de la primera esmena de la Constitució, concretament, del que s’anomena “discriminació per punt de vista”. Creiem que l’administració de Trump va violar la primera esmena intentant tancar les nostres operacions simplement perquè estava en desacord amb el nostre periodisme independent. Va veure els nostres reportatges com a no alineats amb la seva agenda política. Assenyalem proves específiques: l’ordre executiva emesa el 14 de març, i l’endemà, una declaració pública de Kari Lake, que va acusar els periodistes de VOA de ser “simpatitzants del terrorisme”, “espies” i “radicals d’esquerra”. Aquest tipus de llenguatge confirma la intenció del govern d’aniquilar les veus dissidents o independents dins dels mitjans de comunicació.

Fa referència a la separació de poders i es basa en la llei de procediment administratiu (APA). La nostra posició és que l’administració de Trump va excedir la seva autoritat executiva. VOA i la U.S. Agency for Global Media van ser creades pel Congrés mitjançant llei, i només el Congrés té el poder per modificar-ne l’estructura, retirar-los els fons o dissoldre-les. El poder executiu no té l’autoritat per desmantellar aquestes institucions públiques de manera unilateral. Per tant, aquest és el fonament legal: un argument basat en la llibertat de premsa i les proteccions constitucionals, i l’altre, en la prevenció de l’excés de poder executiu segons la legislació federal vigent.

En termes generals, les democràcies són vulnerables quan la gent no està informada. Per això la radiodifusió pública és tan important. És esfereïdor veure com de ràpid es poden desfer les normes democràtiques que hem donat per fetes durant dècades. En el cas de VOA, parlem de VOA Charter, que durant dècades ha estat respectada tant per administracions republicanes com demòcrates. Ha estat tractada com una norma sagrada. I ara, de sobte, és ignorada o erosionada. Així que, pel que fa a les lliçons per als mitjans públics europeus: no doneu la democràcia ni la llibertat de premsa per descomptades. Si un líder polític arriba al poder amb la voluntat i un suposat mandat per desmantellar aquestes normes –algú que no respecta l’estat de dret ni la llibertat de premsa– tot pot desfer-se molt ràpidament. El que ha costat dècades de construir es pot destruir en qüestió de dies.

Bé, estem parlant de Voice of America mentre encara operàvem, perquè ara mateix, tècnicament, VOA tal com la coneixíem ja no funciona plenament. Però el mandat de VOA sempre ha estat clar: explicar la història dels EUA al món. I això no vol dir la història de l’administració. No és la història republicana ni la demòcrata. És la història de com funcionen els EUA, com es fan les polítiques, com es debaten, com són criticades. Es tracta de reflectir la diversitat de pensament i la complexitat de la presa de decisions dins una democràcia funcional. També tenim el mandat de proporcionar notícies que siguin factuals, objectives, equilibrades i completes. I això és clau per a la democràcia. Això també és part del que exportem. No només exportem valors i cultura nord-americana; exportem la mateixa idea de llibertat de premsa, de periodisme que busca la veritat. I ara mateix, amb tota la desinformació que hi ha, aquesta funció és més important que mai. Malauradament, ja no estem en condicions de combatre això. Segurament n’has sentit a parlar: la Xina, Rússia i l’Iran ja estan omplint el buit que ha deixat VOA. En el nostre punt àlgid, arribàvem a 360 milions de persones a la setmana. Això s’ha perdut. I és una gran pèrdua, no només per al periodisme, sinó també per al “poder suau” dels EUA.

Per començar, ara mateix no tinc feina. Així que tot el que té a veure amb la demanda, el moviment, assegurar-nos que la gent estigui informada, organitzar trucades, portar la campanya a les xarxes socials, coordinar el finançament col·lectiu..., tot això s’ha convertit en una feina a temps complet. Sincerament, ara estic més ocupada que quan era cap de corresponsalia a la Casa Blanca. Treballo entre dotze i catorze hores al dia només per mantenir-ho tot organitzat.

És esgotador. Mai vaig pensar que lideraria cap mena de moviment de resistència. Però vaig sentir molt clarament que ho havia de fer. Estava en una posició en què hi podia fer alguna cosa, i ho vaig fer. I malgrat tot, em sento bé de fer alguna cosa alineada amb la meva convicció moral. No ho vaig dubtar gens. Per a mi, va ser una crida clara, com si l’Univers em digués: “Has de fer-ho.” I així ho estic fent.

Sempre hi ha esperança. Quan no n’hi ha, no hi ha moviment, ni progrés. Sense esperança, especialment a VOA, retrocediríem enormement. Així que aquesta demanda ens dona una oportunitat per lluitar.

És gairebé impossible. Fins i tot si guanyem la demanda, si el Tribunal Suprem dictamina a favor nostre, si l’administració es veu obligada a complir..., el dany ja està fet. Aquesta ha estat una experiència profundament traumàtica per als periodistes. No em puc imaginar tornar a fer el tipus de periodisme valent que fèiem abans sense tenir això constantment present. Hi haurà pressió, autocensura. De fet, ja en vèiem indicis abans que tot això passés. VOA ha canviat i passarà molt de temps abans no es pugui reconstruir –si és que algun dia les condicions tornen a ser les d’abans–. Quant al periodisme independent en general, és una batalla constant. S’ha de lluitar no només per activistes i periodistes, sinó per tothom. Si la gent no veu com és de crucial una premsa lliure per a la democràcia, quan els afecti personalment, potser ja serà massa tard... Així que, si hi ha un missatge, és aquest: doneu suport al periodisme independent i protegiu-lo amb fermesa si en teniu al vostre país. I si no en teniu, lluiteu per establir-lo. És la manera més segura de tenir una democràcia que funcioni per a la majoria, no només per a uns quants.