“Si no anem junts amb Podem, qui governarà serà el PP i Vox”

Alguna gent l’havia llegit i venia només perquè els el signés. I em van dir que els havia sorprès; sobretot perquè estava escrit com una novel·la. Em deien que tenia una lectura amena i una prosa literària que no s’esperaven. Esperaven un assaig polític i s’havien trobat amb una crònica més entre la filosofia i la novel·la; i aquest aiguabarreig els havia sorprès, segons em deien, perquè no és habitual que els polítics escriguin en aquest registre. Una altra cosa que em van dir és que els sorprenia les descripcions dels personatges, que tot i que eren públics es construeixen com si fossin literaris, amb una anàlisi psicològica i física. També s’han sorprès per les reflexions filosòfiques, que no s’acostumen a trobar en llibres de polítics, suposo que perquè moltes vegades no els escriuen ells.

Jo crec que l’estàs definint tu amb la pregunta. Crec que sí, que és una crònica política en forma de memòries literàries. Pretenen ser unes memòries que prioritzen la creació d’escenes literàries més que l’explicació de fets molt detallats. Trio alguns moments, com ara el desallotjament del cine Princesa i els prioritzo en benefici de la trama, per permetre una lectura lleugera, que enganxi el lector. Suposo que per això algunes persones m’han dit que hi havia dos llibres en un. Hi ha el primer llibre, que és el de l’etapa d’activisme i d’advocacia, i després un altre en què s’expliquen les interioritats de la política. Això ho explica molt bé l’Alba Rico en el pròleg de la versió en castellà, quan diu que s’ha escrit molt sobre Podem, però que aquí es donen unes claus personals i filosòfiques que van una mica més enllà del que és normal en un llibre d’aquestes característiques.

És una bona pregunta. La veritat és que el vaig escriure quan pensava que la meva etapa política s’havia acabat. De fet, no volia tornar a la política ni catalana ni espanyola. No m’havia plantejat l’europea, i de fet vaig tenir molts dubtes a l’hora d’acceptar la proposta, que em va agafar per sorpresa i es va produir després que l’Ernest Urtasun fos nomenat ministre. Va ser un gir inesperat. Però ja tenia el llibre mig escrit, i és veritat que l’he escrit amb la llibertat del que escriu ja fora de la política. I això es nota, perquè segurament hi ha certes coses que no em callo i que m’hauria callat si no hagués escrit sota aquesta influència de sentir-me lliure de poder dir certes coses. Però, a la vegada, quan després vaig tornar a la política, m’he aplicat una certa contenció, però poca, perquè realment l’impuls del llibre ve bastant a partir del moment en què jo sento que ha acabat un cicle polític i escric amb una certa llibertat, sense calcular gaire les conseqüències del que diré.

En el títol, primer de tot, hi ha una preocupació filosòfica que té a veure amb el pas del temps, que ens empeny cap endavant de forma inexorable. I una de les condicions tràgiques de l’ésser humà és que no pot tornar enrere, perquè tot allò que diem o fem té un caràcter irrevocable. I amb això el que vull dir és que hi ha la insuportable càrrega de l’ésser, parafrasejant Milan Kundera, perquè tot el que fem té una càrrega d’irrecuperable. No podem esborrar el que hem fet, però sí que podem aprendre dels errors. I jo creia que tenia sentit fer unes memòries precisament per mirar enrere, perquè anem molt de pressa i a vegades no tenim temps de fer balanços. Hi havia un cicle polític que s’havia esgotat i un cicle vital; i tot plegat mereixia un balanç. També hi ha una voluntat de fer un homenatge a Stefan Zweig, perquè aquest era el títol inicial del seu últim llibre, El món d’ahir, que va escriure just abans de suïcidar-se. Zweig pensava que el seu món s’havia enfonsat de forma irrecuperable amb la intoxicació moral dels feixismes i la Segona Guerra Mundial. En tot cas, jo l’he escrit amb una actitud diferent. El missatge de la seva mort i la de Walter Benjamin és que no hem de caure en la desesperació i que per molt negre que veiem la nit, sempre hi ha una aurora. Per això parlo molt d’esperança en aquest llibre. Hi ha uns certs paral·lelismes entre el món de Zweig o de Benjamin i el d’ara, salvant les distàncies. L’ordre de la multilateralitat, dels convenis internacionals i els drets humans s’està enfonsant. Està enterrat sobre les ruïnes de Gaza i aquest nou ordre imperial de Trump per un costat i de Putin per l’altre. Estem en un moment en què la societat s’està endurint molt i en què l’extrema dreta torna un altre cop a galopar a una banda i l’altra de l’Atlàntic. I el que dic és que aquesta batalla que s’ha obert ara l’hem d’afrontar amb una actitud diferent. Hem d’aixecar la bandera d’esperança que, com diu Havel, no és exactament el mateix que l’optimisme. L’esperança és la certesa del sentit de la lluita, amb independència del resultat d’aquesta lluita.

Perquè vam considerar que no valia la pena explicar aquell veto perquè estava en un moment de construcció del govern de coalició. Era un moment, diguem-ne, d’equilibris fràgils, i vam pensar que no podíem incrementar la desafecció i fer més soroll del necessari. Però ara que han passat bastants anys pensava que tenia sentit explicar el que va succeir, sobretot pel final que ha tingut aquesta història. Perquè a mi em va vetar pel meu perfil sobiranista i també pel meu compromís amb els drets dels líders independentistes. I finalment he estat una persona clau per poder construir aquest darrer govern de coalició. És un cercle curiós: els motius pels quals em van vetar són els mateixos pels quals després em van venir a buscar perquè pogués reconstruir ponts amb els líders independentistes, dels quals depenia la supervivència del govern de coalició. Però jo no visc amb amargor o amb rancúnia. De fet, no vam plantejar cap batalla en aquell moment. Però com que ha sortit molt el tema dels vetos, sobretot en relació amb la Irene Montero, pensava que també era important explicar-ho, sobretot quan des de Podem deien que eren els únics vetats. En tot cas, després amb Pedro Sánchez m’hi reconcilio. Bé, no és que m’hagués enfadat mai, però diguem que jo tenia una sèrie de prejudicis cap al personatge i ell també cap a mi, que d’alguna forma, quan ens reunim a La Moncloa en una trobada que explico en el llibre, doncs tant l’un com l’altre comprovem que no érem exactament qui esperàvem. En el meu cas vaig comprovar que Sánchez és una persona més audaç i amb un coneixement de Catalunya més agut del que jo m’imaginava. Tenia una visió d’ell molt esbiaixada, sobretot perquè veníem d’una campanya en què el PSOE s’havia mimetitzat amb Ciutadans i Sánchez havia dit algunes barbaritats, com que portaria detingut Puigdemont i que a Catalunya hi havia un conflicte de convivència, no polític. En tot cas, aquella reunió d’unes tres hores ens va servir perquè després poguéssim treballar amb l’acord de govern.

Fa temps que no hi parlo. No sé com l’ha viscut, la veritat. Jo sí que m’he llegit el seu llibre, però no sé si ell s’ha llegit el meu. Jo l’he escrit des d’un ànim diferent. Ell parla dels “enemics íntims”. Jo visc la política d’una forma diferent. L’enemic és algú amb qui no tens res en comú i amb qui no pots dialogar i que has de combatre, perquè és una amenaça existencial. I ell construeix la figura de l’enemistat a partir de tots aquells que no estan en el seu espai. És una forma de veure les coses que no comparteixo. Però jo a ell li tinc molta estima, el considero un bon amic, i li tinc admiració i agraïment perquè si no fos per ell segurament no hauria acabat anant a fer política a Madrid. I també perquè gràcies a ell, a la seva tenacitat, va haver-hi govern de coalició. Ara estem en espais diferents, però espero que tard o d’hora puguem tornar a confluir tant amb ell i com amb la gent de Podem.

Algunes explicacions tenen a veure amb nosaltres. Vam pecar d’impaciència i d’ingenuïtat. Era un projecte que es va construir amb presses, i per tant tenia un grau de fragilitat important. I altres són de caràcter extern. Bé, uns també tenen a veure amb els egos, les diferències tàctiques que sorgeixen en un determinat moment. Això genera unes divisions que a poc a poc ens van minant. Però per mi els que pesen més són els exògens. La irrupció de Ciutadans ens descol·loca, i sobretot ens afecta la guerra bruta, mediàtica i policial. En aquell moment el projecte suscitava moltes simpaties i al cap de poc temps, fruit d’aquesta guerra bruta, la confiança de gent es va anar dissipant. Però hi va haver unes eleccions, les del 2015, en què realment vam arribar a superar el PSOE si sumàvem els vots d’Unides Podem i d’Esquerra Unida. Es van superar per un milió de vots. Però en la segona votació, quan es va produir tota aquesta guerra bruta i ja havien començat les divisions, vam perdre suport. És una llàstima, perquè teníem una alternativa al bipartidisme que no es va materialitzar, i es tractava d’una oportunitat molt important en el tema de la plurinacionalitat estatal i de les reivindicacions nacionals de Catalunya, perquè hauríem tingut un partit, una coalició que defensava el dret a decidir en aquell moment i que guanyava les eleccions a Espanya.

A vegades ens costa veure més les divisions alienes que les pròpies, però crec que l’esquerra és com un escorpí que sempre es clava un fibló. L’esquerra té una tendència natural a la disgregació, que té a veure amb l’expectativa de transformació de la realitat, on sempre ha estat més present una certa frustració perquè mai s’acaben de complir els objectius que un desitja. Quan un és d’esquerra s’ha de conviure molt més amb la frustració perquè s’aspira a fer més canvis sobre la realitat, i aquesta realitat molts cops no s’adequa als nostres desitjos, això produeix diferències. En tot cas, l’esquerra molts cops no perd perquè es divideixi, es divideix perquè perd. La derrota no és conseqüència, sinó causa de divisió.

És difícil, perquè quan un gerro es trenca, reconstruir-lo és una feina complexa. Però crec que és la nostra obligació, per una qüestió de responsabilitat; perquè, en veritat, que el Partit Popular i Vox governin depèn, en definitiva, d’això, de la nostra capacitat d’entendre’ns. Si no aconseguim entendre’ns entre nosaltres i anar junts a les següents eleccions, qui governarà segur serà el Partit Popular i Vox. I, per tant, crec que qui no vulgui confluir haurà d’assumir les conseqüències d’aquesta decisió.