“A la política fas amistats que t’ajuden en el trajecte vital”

La idea inicial era fer una descripció de les principals institucions i temes que afecten la política. Però de seguida em vaig adonar que el que jo podia aportar, més que una descripció teòrica, era l’experiència personal. Per tant, faig un primer capítol en què explico per què entro en política al final del franquisme, la meva etapa a la universitat, etcètera. Però després em va semblar que no tenia sentit fer un relat cronològic, sinó que podia ser més útil parlar d’idees, de valors i d’institucions a partir de la meva experiència personal. I és el que he intentat fer. Per tant, no és una autobiografia, en la mesura que no segueix un ordre cronològic llevat del primer capítol. Tot i això, en cada concepte he tractat d’explicar experiències que m’han afectat. Per exemple, poso com un dels valors la defensa de la llengua catalana i explico algunes anècdotes personals. Una d’aquestes passa al meu poble, a Sant Feliu de Llobregat, quan des del PSUC decidim fer una revista que es diu Entorn i estem molt orgullosos de publicar articles en català. Però una escriptora local, la Joana Raspall, ens envia una carta dient que no pot ser que hi hagi tantes faltes d’ortografia. El comitè local em va enviar a parlar amb ella i em va convèncer de seguida que si volíem salvar la llengua l’havíem d’escriure bé. I vaig apuntar-me a les classes de català que donava. Per tant, a l’hora d’explicar per què entenc la defensa de la llengua com un valor faig una exposició general, parlo del Paco Candel i de la manca de classes de català que hi ha ara, però em semblava que podia ser útil alguna anècdota per explicar el que jo volia transmetre. Per tant, el llibre és una barreja d’aspectes personals amb la descripció teòrica.

Jo era simpatitzant de Bandera Roja, però no vaig arribar a militar-hi mai, entre altres raons perquè tenien una idea sobre el fet nacional que no m’acabava de convèncer. Quan Bandera Roja s’integra al PSUC, jo estic fent el servei militar, i quan torno a Sant Feliu de Llobregat em fan una espècie de prova d’ingrés. Un membre del PSUC em pregunta si crec que passarem directament a la dictadura del proletariat o caldrà una etapa de democràcia formal. I jo li vaig dir que crec que caldrà una etapa de democràcia formal. La part potser més graciosa és que al cap de poc temps aquella persona va deixar el PSUC i es va fer empresari. En tot cas, l’anècdota revela una època del comunisme més ortodox, en contraposició a l’eurocomunisme, que era en el que jo creia.

En el llibre explico el que va representar el Congrés de Cultura Catalana, que va ser una reflexió de país sobre la sanitat, la cultura, l’urbanisme... De seguretat, però, ningú en parlava. Es veia el paper de la policia com l’enemic de qui calia fugir. Mai ens va passar pel cap que arribaria un dia que hauríem de dirigir la policia. I no hi havia cap tipus de reflexió. Quan vaig entrar a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat el 1979 volia ser regidor de Cultura, però l’alcalde, en Francesc Baltasar, em va dir: “Tu que has fet dret, hauries de portar l’organització interna de l’Ajuntament i la policia.” I m’hi vaig posar. A partir d’aquí vaig entrar en un tema que desconeixia totalment. Al final vaig acabar escrivint un manual de governació que parlava dels temes de policia i que va tenir una difusió important. Em vaig trobar ficat en aquest tema, però va ser una cosa en absolut premeditada. El pas següent va ser la col·laboració amb la Generalitat. Després del cop d’estat del Tejero, en què els Mossos d’Esquadra que venien de la Diputació de Barcelona sembla que estaven a punt de detenir el govern català, hi ha la moció de censura de Josep Benet, en què reclama una política sobre la policia. Jordi Pujol reflexiona i veu que cal. I l’encarrega al Miquel Sellarès, un històric de l’Assemblea de Catalunya, que era el que dirigia el tema de la seguretat a les reunions clandestines i el servei d’ordre a les manifestacions. I li encarrega, com a director general de Seguretat, que munti un equip, i llavors ens crida al Jaume Curbet, del PSC, i a mi, del PSUC. En aquells moments, l’única experiència que hi havia sobre temes de seguretat era la que provenia dels municipis. I vam rebre l’encàrrec de definir el model de seguretat de Catalunya. O sigui que en poc temps passo de l’encàrrec de l’alcalde de Sant Feliu a definir el model de seguretat de Catalunya.

Segurament el clima que estem vivint en aquests moments, amb una influència de l’extrema dreta que manipula el tema de la inseguretat i la vincula amb la immigració, està obligant les esquerres a plantejar-se com han d’abordar aquest tema. Però el problema ve de lluny i crec que encara hi ha una certa mala consciència. No pot ser que tinguem un doble discurs. La policia és una cosa que veus com aliena però, d’altra banda, ha de defensar els teus drets. L’esquerra encara té molt a reflexionar. No pot ser que les esquerres, especialment l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE, només parli de la policia per denunciar males praxis. És evident que s’han de denunciar, però el que no pot ser és que el discurs d’una determinada esquerra sigui denunciar les males praxis de la policia sense entendre que hi ha gent que està preocupada per aquest tema. Mentre les esquerres no tenen discurs sobre la policia i la seguretat, estem regalant a l’extrema dreta un tema que no hauria de ser patrimoni d’ells.

En la mesura que la meva generació va arribar a la política en contra de la dictadura, la reivindicació de la llibertat era essencial. En els darrers anys s’ha permès que la llibertat sigui un concepte perquè la dreta i personatges com la presidenta de la Comunitat de Madrid es presentin com a màxims defensors de la llibertat. Durant la pandèmia, Díaz Ayuso presumia que a les terrasses de Madrid podien fer una cervesa. El cantant Miguel Ríos li va dir que la llibertat no és prendre una canya en una terrassa mentre es moren molts avis a les residències. Aquesta idea abstracta de la llibertat, el que no pot ser és que l’esquerra la regali o permeti que la manipuli la dreta. La llibertat és consubstancial a l’esquerra, unida a la igualtat.

La meva tesi en el llibre és que no es pot fer política a Catalunya si no et preocupes simultàniament de la sobirania i dels drets socials. Són les dues cares de la mateixa moneda. Durant tot el “procés” em sentia com una persona que creu que Catalunya té dret a la independència però que, alhora, veia que tal com es feien les coses no anàvem cap a la independència. Josep Fontana deia que està a l’ADN de la societat catalana reclamar la independència, però alhora va desmuntar alguns dels conceptes que es donaven per fets, com ara pensar que Europa et reconeixerà com si res o què passa amb l’exèrcit, la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. Hauràs de negociar amb l’Estat. Jo vaig formar part del Pacte Nacional pel Referèndum a proposta del president Puigdemont i estava convençut que la reivindicació que ens donava força i que era més transversal era l’exigència d’un referèndum. Per mi va ser un gran error quan es va decidir acabar amb el Pacte Nacional pel Referèndum. Ens va afeblir. Va fer caure una part dels suports que hi havia. Ara, des de l’independentisme hi ha gent que admet que la declaració unilateral va ser un error perquè, com s’ha demostrat, no hi havia res preparat. Allò va ser una fugida endavant, que a més a més va provocar molt de patiment a les persones que ho van protagonitzar. La presó o l’exili és una conseqüència absolutament injusta per a la gent que el que va fer és intentar aplicar el que ells creien democràticament. Ara el que toca és assumir que la independència no és a tocar com algú es pensava.

Evidentment la situació no hi té res a veure perquè aleshores sortíem d’una dictadura. Però sí que és veritat que la idea de Catalunya com un sol poble ha trontollat. Hi ha hagut unes divisions internes que ens han afeblit. Per tant, crec en la idea d’enfortir-nos, en la idea d’un sol poble. En aquests moments en què el PSOE no té majoria absoluta, hi ha la possibilitat d’enfortir l’autogovern. Hi ha aspectes que havien estat molt importants en altres moments, com ara l’organització territorial i la superació de les províncies, les competències de seguretat o el blindatge de la llengua, que es podrien negociar amb l’Estat. Soc partidari de refer una gran unitat al màxim àmbit possible. Es pot tenir una actitud de discrepància entre l’esquerra catalana i el centredreta català, que seria Junts, però alhora buscar punts en comú per tal d’enfortir l’autogovern. Hi ha hagut tot un sector de gent que s’ha pensat que la independència era a tocar i que havia de ser ara perquè si no no la veuria. Però els drets nacionals de Catalunya estan per sobre de les nostres edats i dels nostres interessos. Jo també aspiro que algun dia Catalunya sigui independent, però també tinc molt clar que a curt, mitjà i potser llarg termini, no ho serà. Per tant, la política catalana, inclosa la dels grups independentistes, s’ha de basar en què fem mentrestant.

No, en la utopia no. Estic convençut que Catalunya té dret a la independència i espero que un dia l’aconsegueixi. Ara, també crec que jo no ho veuré. Creure que Catalunya té dret a la independència i dir que ara és impossible, no és ser ni botifler ni caragirat. En tot cas un botifler pot ser el que digui que Catalunya no hi té dret. Però creure que Catalunya hi té dret i pensar que ara, amb la correlació de forces, això no és possible, és un factor de realisme. Això vol dir que hem de renunciar-hi? No, en absolut. A mi també m’agradaria una societat socialista i una societat que hagi combatut radicalment el canvi climàtic, però també soc conscient que no són fites a curt termini.

Intento situar-me si jo hagués estat en el grup de Catalunya Sí que es Pot, que amb el Procés va saltar per l’aire. Em vaig estalviar moments de molta tensió i segurament la meva presència no hauria servit per solucionar el tema. Vaig viure molt malament aquell moment, en el sentit que el grup es va partir per la meitat. En el llibre explico que soc molt amic del Joan Coscubiela, però que no em va agradar que es deixés aplaudir pel PP i Ciutadans sense contestar, i sobretot no em va agradar la decisió d’algú d’ensenyar la papereta del no. Per què ho va fer? Perquè quedés clar els que votaven que sí. I per què havia de quedar clar que votaven que sí? De cara a possibles repercussions judicials... No fotem! En un Parlament això no s’ha de fer. En el llibre dic que tinc clar què no hauria fet, però no sé què hauria fet per intentar que el grup no es trenqués.

Reconec que algunes coses que explico segurament poden desmotivar, però també em va semblar que el que no podia fer era obviar temes desagradables, com ara les baralles internes dins de les esquerres, que és un fet lamentable de què no ens en sortim mai i que condiciona molt la capacitat d’influir en la societat. En tot cas, si hagués fet un relat explicant que tot són flors i violes, la gent m’hauria dit: “Però tu on has estat?” En la política fas amistats importants que t’ajuden en el teu trajecte vital. A més a més, mentre escrivia aquest llibre l’escenari va anar empitjorant. Només cal veure el retorn de Trump, el genocidi a Gaza... Si davant d’això no entenem que hi ha d’haver una resposta col·lectiva, això vol dir que estem renunciant a defensar els nostres drets i les nostres llibertats.