El Dia de la Victòria i la disputa pel passat

A la ciutat ucraïnesa d’Odessa, a un cantó del cèntric parc Xevtxenko orientat vers el mar Negre, s’alça un imponent monòlit fet de marbre. Fou erigit a principis dels anys seixanta en homenatge als mariners soviètics que moriren combatent durant l’alliberament de la ciutat l’any 1944. El monument es troba a un extrem de la coneguda com a avinguda de la Glòria, a l’interior del parc, on reposen centenars de cossos de mariners caiguts. En record seu, al peu del monòlit hi ha encesa de forma permanent una flama, principal indret de memòria pels caiguts de la ciutat que perderen la vida lluitant contra el feixisme. Als voltants de la flama sempre hi ha dipositats clavells que la gent hi va deixant. Com cada any, aquests dies del mes de maig se n’hi acumulen centenars, formant rogenques muntanyes florides.

No molt lluny, als territoris d’Ucraïna ocupats situats a l’altra banda del front de guerra, i arreu de la Federació Russa, ja fa dies que carrers de pobles i ciutats han estat engalanats amb la paraula Pobeda (victòria, en rus) i grans reproduccions d’insígnies militars soviètiques. També, amb els colors negre i taronja de la cinta de Sant Jordi, símbol de l’orde militar homònim creat en època tsarista, que des de fa anys ha esdevingut una icona representativa de la voluntat del Kremlin de projectar una continuïtat històrica entre l’imperi rus, el període soviètic, i la Rússia contemporània. Arreu del país proliferen les celebracions, les desfilades militars (moltes amb la participació d’infants uniformats emulant ser soldats) i els actes commemoratius, fins a l’apoteosi el 9 de maig, quan enguany es commemorarà el 80è aniversari de la victòria a l’allà anomenada Gran Guerra Patriòtica, amb la desfilada militar a la plaça Roja. Des de fa dues dècades, l’efemèride ha estat espremuda per part de les autoritats com una coreografia dissenyada amb finalitats patriòtiques, recuperant una tradició creada durant el mandat del líder soviètic Leonid Bréjnev. A través de la coneguda com a pobedobesie, cada any centenars de milers de persones són mobilitzades, en un frenesí propagandístic de celebració de la grandesa russa, que també serveix per justificar les ambicions de domini sobre les antigues repúbliques soviètiques.

Aquesta dimensió pren especial rellevància en temps d’una agressió militar de Rússia contra Ucraïna que també opera com una guerra entre relats històrics. Pel Kremlin, un element central per justificar l’“operació especial militar” iniciada el febrer de 2022 era i és el fet de fer-ho a fi de “desnazificar” Ucraïna. Així, una part important de la seva legitimació es basteix sobre un discurs tronat de continuïtat històrica entre la gloriosa lluita del poble soviètic contra el nazisme i la present lluita contra una Ucraïna que, segons la propaganda russa, igual que fa vuit dècades col·laborà a bastament amb el nazisme, ha caigut de nou sota les urpes d’aquest, capturada per unes elits que li neguen la seva essència i l’allunyen de la mare pàtria russa.

La realitat, però, fou i és ben diferent. Dels 27 milions de ciutadans soviètics que van perdre la vida a mans del nazisme, uns vuit milions eren ucraïnesos (5,5 milions de civils i 2,5 milions de militars), el 16% de la població ucraïnesa de l’època. Així, fou el poble de l’URSS que més patí les conseqüències de l’agressió nazi, només al darrere del bielorús. Ucraïna es trobava, de fet, al centre del projecte alemany per al lebensraum o espai vital, i fou tractada per l’elit nazi com una colònia sotmesa a un pla de substitució poblacional que havia de ser repoblada per alemanys, imposant-hi mesures com ara limitacions per a la reproducció de les dones ucraïneses o deportacions massives de mà d’obra esclava cap a Alemanya, incloent-hi centenars de milers d’infants.

Ni més ni menys que set milions d’ucraïnesos combateren amb l’Exèrcit Roig, un 23% del total dels seus efectius. A aquesta xifra cal sumar-hi centenars de milers de partisans que lluitaren contra l’ocupació nazi. En conjunt, unes xifres molt superiors a la dels entre 50.000 i 200.000 que es calcula que ho feren del costat de l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA), creat per l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos (OUN). L’UPA va combatre contra tots els bàndols, però la condició de l’OUN de col·laboracionistes del nazisme durant uns mesos l’any 1941 és emprada pels propagandistes russos per estendre avui l’acusació de nazisme contra tot ciutadà ucraïnès que es resisteixi a sotmetre’s al mandat de Rússia.

Avui, l’intent d’apropiació de la victòria per part de Rússia es construeix sobre la consideració del poble rus com a hereu de la idea del poble soviètic i, per tant, titular únic de la derrota del nazisme. Sota una pàtina simbòlica que agrupa elements del tsarisme, però també soviètics, el neoimperialisme rus també recorre a aquesta fórmula per negar subjectivitat nacional a Ucraïna en el passat igual que ho fa en el present, assumint que el seu destí pertany a Moscou. El darrer cop, fa ben pocs dies, quan en una roda de premsa el passat 4 de maig el president rus, Vladímir Putin, va tornar a insistir en aquesta negació, qualificant com a “inevitable” la reconciliació amb la “part ucraïnesa del poble rus”. Una “reconciliació” que no és més que un eufemisme de la liquidació de la sobirania ucraïnesa, i del seu retorn sota el control polític del Kremlin.

En aquest context, el 80è aniversari de la fi del nazisme arriba amb una forta càrrega simbòlica i emotiva. Després de més de tres anys de guerra, ho fa en un moment en què tant Putin com Zelenski malden per guanyar-se el favor d’una administració Trump tan inconsistent en les seves posicions pel que fa a aquest litigi com determinada a facilitar un acord (sigui quin sigui) que li permeti desentendre-se’n, per centrar-se en la seva competició amb Beijing. Vint-i-nou mandataris estrangers assistiran a la desfilada militar a Moscou, entre els quals els de potències com la Xina o el Brasil. Davant seu desfilaran unitats que participen de l’agressió contra Ucraïna, de nou explotant la celebració del passat per donar cobertura a l’imperialisme del present. No és estrany que Vladímir Putin hagi anunciat una treva de tres dies, mentre duren les celebracions, en un nou intent d’utilitzar una data emblemàtica per projectar-se com a actor benvolent, mentre continua negant-se a acceptar un alto el foc incondicional de 30 dies proposat pels EUA i defensat també per Ucraïna. Tot plegat, mentre les forces ucraïneses han intensificat durant els darrers dies els seus atacs amb drons contra objectius militars en territori rus, a fi de dificultar una celebració que les autoritats russes han concebut com una validació internacional de les seves accions bèl·liques.

Ubicat en una terrassa elevada que dona al mar, des del memorial d’Odessa s’albira el port de la ciutat, objectiu freqüent d’atacs aeris. Des de fa dos anys, tant allà com a tot Ucraïna el Dia de la Victòria se celebra el 8 de maig, igual que a gran part d’Europa. Es fa per distanciar-lo de la pàtina neoimperial que ara caracteritza la celebració de la victòria a Rússia el dia 9, un gest especialment necessari en un període de lluita existencial per defensar-se de l’agressió russa. Igual que a altres memorials pels caiguts d’arreu de l’antiga URSS, al memorial d’Odessa hi ha gravats els noms de les tretze “ciutats heroiques”, condecorades com a tals per les autoritats soviètiques per haver-s’hi produït batalles o actes de resistència cabdals en el curs de la guerra contra les forces de l’Eix. Des de febrer de 2022, els noms de ciutats russes com Moscou que hi figuraven han estat esborrats. L’homenatge als indrets des d’on avui es donen ordres i on operen les forces que cada dia castiguen ciutats com Odessa ha perdut tota raó de ser. Vuit dècades d’ençà de la derrota del nazisme, la profunditat del trencament històric entre Rússia i Ucraïna es mesura també en la ruptura irreversible de les seves respectives interpretacions del passat.