“El ‘Brexit’ ha fet el Regne Unit menys atractiu a ulls de molts”

Això depèn del filtre ideològic de cada bàndol. Els que hi estan a favor diran que el país ha guanyat sobirania malgrat el cost i, en canvi, per als altres ha estat un desastre perquè aïlla el país i li fa perdre influència. En termes pràctics, el Brexit ha confirmat el distanciament respecte a la Unió Europea. Hi ha molts ciutadans d’aquest país que no se senten europeus, se senten especials, diferents, i la sortida de la Unió Europea ha reforçat aquest sentiment. I, a més, això ha vingut acompanyat d’un moviment de fons, que és que el Regne Unit en general, però sobretot Londres, s’ha buidat d’europeus. Molts ja havien marxat per la covid i ja no han tornat. I després el Brexit ha tingut més impactes.

Un de polític: els grans valedors del Brexit ja no governen i, per primer cop després de molts anys, el Partit Laborista ha tornat al govern. I després hi ha hagut un impacte econòmic que al principi va quedar emmascarat per la crisi d’Ucraïna i la covid, però que un cop tot això va passar es va poder veure: l’economia del Regne Unit no creixia com la resta d’economies del continent. I, finalment, el tema de la immigració. Un dels grans arguments del Brexit era controlar les fronteres i aturar la immigració. El resultat, però, és que han vingut més persones de fora que mai: abans del Brexit la immigració neta era d’unes 200.000 persones, i després del Brexit això gairebé va pujar a un milió. De balanç net, estem parlant.

Al sortir de la Unió Europea, el Regne Unit va perdre l’accés a tots els programes Horizon, que donen diners per a la recerca i que es financen amb el pot comunitari. Com que té molt bones universitats, el Regne Unit era el país que obtenia més diners d’aquests programes de la Unió Europea. El Regne Unit va estar un any i mig o dos sense acollir-s’hi perquè deia que ells competien amb el món, però, al veure que això no era així, han acabat trucant a la porta de la Unió Europea i han fet com Suïssa, que contribueix amb uns diners a la UE.

Quan hi havia l’Erasmus, els estudiants britànics que demanaven Espanya, Itàlia o Portugal, que és on anaven la gran majoria, podien accedir a l’esquifida subvenció que et donaven. Ara encara poden accedir a una subvenció per estudiar a Europa, però com a país tercer. És a dir, com a membres d’aquesta segona corona de països que no formen part de la UE però que tenen certs beneficis. Al principi no ho volien, però hi han acabat sent. La universitat és dels sectors més perjudicats pel Brexit. Oxford, Cambridge, les grans universitats, han vist que perden talent perquè els estudiants bons se’n van a altres països, com ara els Països Baixos, Irlanda o els països escandinaus. El país s’ha tornat a ulls de molta gent menys atractiu.

No ho crec. El Regne Unit no ha estat mai un sistema bipartidista del tot perquè hi ha molts partits, tot i que és veritat que n’hi ha sobretot dos d’abast estatal. Més que el final del sistema bipartidista, jo ho veig més, potser, com el final del bloc de la dreta tal com el coneixem ara. Veig més fàcil que es carregui el Partit Conservador –difícil, per cert– que no el bipartidisme, perquè els votants laboristes no es passaran en massa a Reform UK. Al revés, potser fins i tot es produirà un efecte Pedro Sánchez, és a dir, que serà un factor mobilitzador de cara a les properes eleccions.

El Partit Laborista ha actuat així des de fa molts anys, des de Tony Blair, de fet. També cal tenir en compte que el Regne Unit és un país més aviat conservador. Jo diria que ha estat un primer any de presa de possessió i de cert impasse. El país no creix gaire, hi ha una inflació important. El mateix Starmer va dir que havia de prendre decisions dures per al bé del país. Sí que hi ha algunes decisions sorprenents, com per exemple suprimir les ajudes per pagar la factura de la llum que rebia molta gent. I després, en el tema de la immigració, aquí Starmer fa una valoració de competició política: intentar que el discurs i les polítiques en aquest àmbit no se’ls quedin ni Reform UK ni el Partit Conservador. També és veritat que Starmer està implementant unes polítiques d’immigració que ja fa molt de temps que existeixen en països escandinaus governats per partits d’esquerres. Per tant, no sé si totes les anomenaria polítiques de dretes, precisament. Però sí que intenta frenar aquesta immigració tan alta que ha arribat en l’últim any.

L’altre problema de fons és una greu crisi d’habitatge. Els lloguers són altíssims i les cases, molt cares. El Partit Laborista intenta fer coses, però, òbviament, el problema no s’arregla un dia a l’altre. En general, el que crea més tensions és el cost de la vida. Amb la inflació, tot ha pujat molt i els sous no ho han fet en la mateixa mesura. La crisi ha tingut impacte en molts ciutadans en un país que és molt desigual. Amb tot, el Regne Unit no deixa de ser una de les economies més importants del món.