“Canvi de plans, no anem al Parlament”

Allò que els més acadèmics en diuen “bon periodisme” és la conseqüència, sobretot, d’una metodologia o manera de fer, una tesi que l’admirat Vicent Partal, director de Vilaweb, sap sintetitzar de manera especialment notable. Atresorar una bona agenda de fonts per rascar informació, contrastar-la després, tenir l’olfacte prou fi per separar el gra de la palla i, finalment, acumular la destresa que demana saber unir totes les peces que construeixen una història que mereix ser publicada és allò que, per sistema, fan tots aquells plumilles que s’han guanyat el respecte d’aquesta professió. Com en Josep Nualart Casulleras. Cap de redacció de Vilaweb, ningú com ell no ens ha narrat tan bé, i amb tanta profunditat, els avatars judicials derivats del procés, i ara s’ha proposat de disseccionar també l’entrellat que va envoltar aquella incursió fugaç de Carles Puigdemont a Barcelona el 8 d’agost de l’any passat, en un de tants d’aquells “dies històrics” que han desbaratat la nostra quotidianitat recent per quedar-nos, si fa o no fa, allà on ja érem. D’aquesta cerca n’ha sortit un llibre, Tres dies d’agost, que també certifica l’inici d’un nou projecte editorial que Vilaweb posa en marxa arran del seu 30è aniversari i que es traduirà en la publicació de quatre títols a l’any.

La presentació d’aquest primer es va fer dilluns al capvespre en un Teatre Poliorama de Barcelona ple de gom a gom. “Jo he vingut a escoltar el que explica aquesta noia”, confessava una de les assistents. La noia en qüestió és la Bàrbara Vidal, la conductora de l’Honda Cívic de color blanc amb què Puigdemont i Jordi Turull es van fer fonedissos, en primera instància, i que era el gran esquer de l’acte. I el seu testimoni no va decebre. “Jo no soc ningú, i fins a aquell 8 d’agost el màxim activisme que havia fet era pintar un llaç groc a terra”, va començar explicant. Però la cosa, aquí, s’ha de matisar un pèl, perquè ella, com tants altres, és part d’aquella cadena de militants d’una estructura invisible de l’independentisme que entre ells no es coneixen, però que es mobilitzen per fer una acció molt precisa quan reben la corresponent ordre. Els que sempre hi són. I així és com es va poder fer l’1-O. I així, també, és com es va aconseguir planificar l’arribada del president a Barcelona dos dies abans de la sessió d’investidura, i es va poder improvisar una mica sobre la marxa la seva fugida posterior per no ser capturat.

En el cas de la Bàrbara, el dia 7 va rebre una trucada en què li proposa d’encarregar-se de dur Puigdemont en cotxe fins al Parlament després de l’acte polític que s’havia de fer a l’Arc de Triomf abans del ple. Les consignes són clares, aparcar el vehicle el dia abans al pàrquing del passeig Lluís Companys i, a partir d’aquí, esperar novetats. La nit abans gairebé no va pode dormir —“i si ens detenen? I si algú fa una bogeria?”— i el dia 8 ja era a lloc a quarts de nou del matí amb la cadira de rodes que l’acompanya des de fa 25 anys a causa d’un accident, i que tantes càbales va originar després, col·locada al seient del davant. Després d’una espera que se li fa eterna, de cop apareixen Puigdemont —“ni disfressat ni amb cap barret de palla”— i un Jordi Turull amb el qual no comptava i que, aquells dies, estava convalescent d’un còlic nefrític. Uns segons d’incertesa, no més de quatre o cinc, per una porta de l’Honda que sembla que no volia obrir-se, i amb l’adrenalina pels núvols la comitiva es va posar en marxa. Va començar el periple.

La idea inicial que la Bàrbara tenia al cap era anar al Parlament. És el que li havien dit. A l’avinguda de Vilanova, però, a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor, el cotxe va topar amb un semàfor en vermell. “En Turull em deia ‘és verd, tira’, i en aquell moment va ser quan vaig pensar en la llista”, va revelar dimarts la conductora‘. La llista en qüestió era una selecció de cançons que havia recopilat per si calia rebaixar la tensió del moment. I calia, i, per tant, que retroni l’Elefant dels Oques Grasses! L’interval d’aquell semàfor, a la Barbàra i a la resta se’ls va fer més llarg que un dia sense pa, i més quan van veure un home que des del carrer els feia senyals amb un mà. “Qui deu ser?” Després hem pogut saber, gràcies al llibre, que es tracta d’un veí de les Terres de l’Ebre que volia alertar Puigdemont i companyia que almenys un mosso d’esquadra de la comissaria d’Informació els estava seguint a peu. Els que sempre hi són, resulta que també són per tot arreu per alertar del que calgui. El relat de la Bàrbara arriba a un punt clau en el moment que rep una ordre sobrevinguda: “Canvi de plans, no anem al Parlament.” La idea, ara, és deixar Puigdemont i Turull en un pis de Barcelona, i a partir d’aquí, ja serà un altre dels qui sempre hi són qui prendrà el relleu. Amb el cor a mil, la conductora opta per fer volts per Barcelona sense ordre ni concert. Aquí es quan es captada per una càmera del túnel de la Rovira.

L’assenyalament per part dels mitjans que actuen com a corretja de transmissió de l’espanyolisme és una de les conseqüències que aquella acció ha deixat en la consciència de la Bàrbara. Tot i això, ara ha decidit parlar per aportar una nova mirada a uns fets dels quals bàsicament hi ha hagut només una versió, l’oficial, i que altres han donat com a bona també en negre sobre blanc. Ells, o elles, ho deuen saber. Perquè després de Tres dies d’agost se’ns obren nous interrogants, com ara perquè aquell mosso de qui tant ens han parlat es va quedar almenys mig minut palplantat i sense fer res quan l’Honda blanc estava aturat en un semàfor? Potser algú li va donar l’ordre de no actuar? On es va refugiar Puigdemont abans de travessar la frontera? No cal patir perquè, coneixent-lo, en algun moment en Josep Nualart Casulleras ja trobarà el context i la manera per poder explicar-ho. Com sempre fa.